Salvador Samitier: “Hem d’ajudar països com la Xina a créixer amb menys carbó i petroli”

Amb la crisi climàtica, s’ha d’evitar de la mateixa manera el negacionisme que el catastrofisme. Salvador Samitier, químic de formació i actualment cap de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, obvia la incongruència del discurs que desmenteix l’existència del canvi climàtic, perquè la ciència fa temps que ha demostrat que les alteracions del clima són una realitat aliena a les opinions personals.

Alhora, rebutja la visió apocalíptica de qui creu que ja no hi ha marge de millora. “Si fóssim en una catàstrofe, no tindria sentit que féssim res més”, afirma l’expert, que va parlar el 19 de setembre sobre les causes i les conseqüències del canvi climàtic en una xerrada al Centre Esplai de Fundesplai, al Prat de Llobregat.

El 7 de maig, la Generalitat va declarar l’estat d’emergència climàtica. Quines són les mesures que s’han d’aplicar amb més urgència?

Gairebé totes són prioritàries. A Catalunya, un 16% de la producció d’energia elèctrica és renovable, però d’aquest percentatge, la meitat ve d’energia hidroelèctrica i l’altra meitat, de l’eòlica i la fotovoltaica (bàsicament eòlica). Per tant, un 7% de la producció elèctrica a Catalunya és eòlica. El nostre model elèctric és bàsicament nuclear.

El repte era que el 2030 les renovables produïssin el 50% de l’energia a Catalunya.

El repte és aconseguir un model renovable sense passar pels combustibles fòssils, que fan incrementar les emissions. Catalunya necessita treballar urgentment per implantar les renovables i, sobretot, la fotovoltaica, que és el gran nínxol. L’eòlic també, però no tenim els recursos a tots els llocs (tot i que més que de fòssils, que directament no en tenim). 

En una entrevista, fa 3 anys, criticaves que a l’Estat espanyol hi hagi menys potència de sol instal·lada que a Alemanya. Continuem igual...

Espanya pot fer molt més, però la seva situació és lleugerament millor que a Catalunya, tot i que durant el període del PP es va produir una frenada en sec i un retrocés en el creixement de renovables. És trist que països on no tenen gens de sol continuïn tenint més energia fotovoltaica que aquí, i això és un problema del sistema energètic del país.

Què falla del sistema?

Aquí tenim un sistema oligopolístic. Hi ha un conjunt d’empreses que dominen el mercat, on és difícil que n’entrin d’altres.  Justament el que permet la fotovoltaica és trencar aquest oligopoli. Vull dir, una central nuclear no te la pot fer qualsevol. Necessites inversions fortes. En canvi, amb la fotovoltaica, l’energia distribuïda, l’autocostum... la quantitat d’actors al sistema es multiplicaria.

Barcelona tindrà el clima de Múrcia l’any 2050 i zones com el Delta de l’Ebre poden arribar a desaparèixer. El coneixement científic sobre el canvi climàtic està molt distanciat de la visió que en té la gent?

És possible. Els científics que estudien el tema estan amoïnats perquè tenen la visió a llarg termini de quins poden ser els impactes si la societat no canvia de patrons. En canvi, la gent tenim molts problemes en el nostre dia a dia i ens costa pensar en el futur llunyà.

El moviment de Fridays for Future i el pes que comença a tenir als mitjans de comunicació la perspectiva climàtica està fent canviar les actituds de la gent?

Sobretot entre la gent jove, que cada vegada està més preocupada i ocupada amb el tema. També perquè els canvis són més evidents. Abans sempre parlàvem dels impactes del futur, però ja n’estem patint les conseqüències ara, al present. Per tant, la gent reacciona més.

Els esforços dels països avançats en matèria climàtica serviran d’alguna cosa a nivell global si els estats “menys conscienciats” segueixen sense aplicar cap mesura?

Serveixen, però no són suficients, perquè veiem que les emissions a nivell mundial han anat augmentant. És veritat que on més s’incrementen és als països en vies de desenvolupament, perquè ara els toca créixer i tenen el mateix dret que nosaltres a tenir el nostre nivell de vida.

Es pot créixer sense contaminar?

S’han de produir dues situacions. Nosaltres hem de reduir les nostres emissions i, a banda, hem de ser generosos i transferir coneixement i tecnologia a països com la Xina o altres països en vies de desenvolupament perquè puguin desenvolupar-se sense haver de consumir tant de carbó o petroli com hem fet nosaltres en el passat.

L’objectiu és que a final de segle no haguem superat el grau i mig d’augment de la temperatura de la Terra. Ho veu possible?

No s’ha de ser catastrofista, perquè si ens trobem en una catàstrofe no té sentit fer res, però crec que hem fet bastant tard. La reducció hauria de ser de tal magnitud que les decisions que haurien de prendre països com els Estats Units, la Xina i Rússia haurien de ser molt dràstiques. I no els veig decidits a fer-ho. Potser als 2 graus és més possible, però també molt difícil.

Què és el més probable, doncs?

Es preveu un augment mitjà de 3 graus. Com que és una mitjana, això vol dir que potser al Mediterrani se superarien els 3 graus, mentre que a d’altres zones l’augment seria menor.

Confia en la mesura de prohibir l’entrada de vehicles contaminants a Barcelona?

És una mesura polèmica, però la crònica d’una mort anunciada. Fa molt de temps que es diu que caldrà establir limitacions. No és tant pel CO2 (pel canvi climàtic), sinó per problemes de la qualitat de l’aire. Fa temps que Barcelona té uns nivells de base molt alts i fa que a la mínima es puguin superar els nivells. Ens hi juguem la salut de les persones, així que al final no hi ha cap altre remei que limitar l’entrada de determinats vehicles.

Què els diria a les persones que treballen a Barcelona i viuen en pobles amb poc transport públic, que tenen cotxes antics i econòmicament no poden comprar-se un cotxe nou? Hi ha llista d’espera per sol·licitar l’ajut MOVE per comprar un vehicle elèctric.

Seria molt hipotètic pensar que el transport públic podrà arribar a tots els municipis de Catalunya. Sempre hi haurà d’haver vehicles, però tenim marge per recórrer a l’àrea on viuen 3,5 milions de persones per potenciar el transport públic i retirar així molts cotxes. D’altra banda, calen esmenar més esforços a l’hora de tenir polítiques públiques que ajudin les persones a canviar el seu vehicle per un de menys contaminant.

També penso que no ens hem de limitar a canviar de cotxe i ja està. Sobretot cal un canvi d’hàbits. Per exemple, fa dos anys hauria vingut al Prat amb cotxe, però avui he agafat el tren a Sants, he baixat al Prat, he agafat el metro i he trigat menys que amb cotxe. És evident que la L9 abans no hi era, i que les infraestructures les hem d’anar posant, però també hi ha d’haver un canvi de xip.

Mentrestant, un estudi de l’ONG Transport & Environment alertava aquest estiu que Barcelona és una de les ciutats europees més contaminades pels creuers.

Quasi tots els centres urbans europeus tenen problemes i molts han limitat l’accés dels vaixells. A París es va tancar l’entrada dels vaixells per un episodi de contaminació. Londres té uns peatges més cars per entrar a la ciutat, i Barcelona també està fent limitacions. En el fons, tampoc tenim moltes alternatives. Si el problema de la contaminació en grans ciutats ve donat pel transport privat, l’única manera de solucionar-ho és reduint-lo.