Antonio Villalonga: "M’omple molt formar a l’Àfrica, la capacitat d'aprenentatge és immensa"

L’Antonio Villalonga és doctor en medicina i especialista en anestesiologia, compta amb una llarga trajectòria i fa anys que posa la seva experiència al servei de la cooperació. El 2007, amb un grup d’amics de Girona, va posar en marxa la Fundació Girafra per cooperar en diversos àmbits, principalment el sanitari, als països de l'Àfrica. 

D’aleshores ençà, ha format centenars de metges, ha visitat milers de persones arreu del continent i hi ha dut molt material sanitari. Malgrat tot, insisteix que ha rebut molt més del que ha donat. 

Dius que tens el mal d’Àfrica.

Això que en dic mal d’Àfrica els passa a moltes persones que van al continent amb esperit de cooperació, sobretot a zones rurals, no parlo d’anar-hi de turisme. La riquesa cultural, el contacte amb la naturalesa i amb la seva gent, que, tot i la pobresa, veus que hi ha com una mena d’alegria de fons. Jo penso que, en part, també és perquè hi ha molts nens, ja se sap que una societat amb molts nens és una societat més alegre.

Tot això et toca la fibra, i quan tornes al teu país sents una mena d’enyorança i moltes ganes de tornar-hi. També perquè, tristament, a la nostra societat la gent tendeix més a rebutjar el compromís i cada cop és més egoista i tancada. Tot plegat a l’Àfrica és molt diferent.

Anem cap enrere?

És curiós perquè si donem un cop d’ull a l’evolució de l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), tots els indicadors fan palès que a Espanya ha millorat molt en aspectes com l’esperança de vida o l’escolarització. Per exemple, hem aconseguit controlar moltes malalties que abans mataven moltes persones. En canvi, com a tot el món occidental, s’han disparat les depressions, l’ansietat o els suïcidis, que avui han esdevingut una veritable epidèmia. Això, no hi ha dubte, demostra que alguna cosa estem fent malament com a societat.

L’amor a Àfrica us va portar a fundar la Fundació Girafra.

La vam engegar el 2007 un grup d’amics de Girona que teníem alguns altres amics i coneguts al continent. Especialment un, el Martí Frigola, que fa molts anys que viu a la Costa d’Ivori. Allà, fa tasques de cooperació, per exemple als barris més pobres d’Abidjan. Ell necessitava suport i recursos per continuar duent a terme aquesta tasca i ens va demanar si podíem fer alguna cosa per ajudar-lo. 

Tu no ho vas dubtar gens ni mica.

Jo soc metge anestesiòleg i la meva implicació en temes de cooperació ve de lluny. Des del 1999 he dut a terme activitats de cooperació en l’àmbit sanitari a diversos països de l’Àfrica. Tot va sorgir quan presidia una taula rodona sobre anestèsia en condicions precàries, en el marc del Congrés Nacional d’Anestèsia.

Ho vaig proposar perquè en aquell moment hi havia la guerra als Balcans i coneixia una persona que havia fet anestèsies en ple conflicte, en un soterrani d’un hospital en condicions molt difícils. Em va semblar un tema adient, però la realitat és que jo mai havia fet anestèsies en condicions precàries.

I et va sorgir l’oportunitat.

Una col·lega amb qui compartia aquella taula rodona em va animar a provar-ho a Ghana, on ella havia estat fent-ho en un hospital al mig de la selva, amb l’Ordre Hospitalari dels Germans de Sant Joan de Déu. Hi vaig anar i de seguida ja em va afectar el mal d’Àfrica. Després, des de Ghana vaig passar a visitar el Martí Frigola a la Costa d’Ivori i aquí ja se’m va disparar la inquietud per ajudar més. I, per exemple, vaig fer classes durant un mes a Maputo (Moçambic), on vam poder formar la primera promoció d’anestesiòlegs.

I el cert és que, d’aleshores ençà, no m’he aturat.

El 2007 decidiu fer un pas més enllà i posar en marxa la fundació.

Exacte, amb amics nostres i del Martí vam tirar endavant la fundació i li vam posar aquest nom, que és una contracció de ‘Girona per l’Àfrica’. A partir d’aquí, vam anar sumant a més persones per a la causa. Teníem clar que no volíem fer una fundació per actuar només a la Costa d’Ivori, sinó que la nostra aspiració havia de ser tenir una visió més àmplia i abastar com més països del continent millor. En aquell moment, encara no havia arribat la crisi financera internacional i vam poder aplegar bastants fons per començar, però després ens ha costat molt més.

Principalment, els aconseguim de donacions d’amics i persones properes, així com alguna institució, però no és gens fàcil.

Quins objectius us vau fixar?

El primer objectiu és cooperar amb els països de l’Àfrica, que no tenen res i estan molt pitjor que nosaltres. Sabem que la nostra ajuda és petita, però és són petits grans de sorra que poden canviar vides. Ara acabem d’operar més de trenta persones a Bagandou, a la República Centreafricana. I, és clar, a aquestes persones si no haguéssim anat nosaltres a operar-les no ho hagués fet ningú.

Al mateix temps, el metge local que hi havia allà ha vist com treballàvem i ha pogut aprendre moltíssim. Per exemple, no sabia fer les sutures i durant aquests dies n’ha pogut practicar moltes. 

De quina manera dueu a terme la vostra tasca de cooperació?

De diverses. Per una banda, a través de l’enviament de material mèdic i sanitari. Tenim relació amb molts hospitals de Catalunya i ens ajuden a fer-ho. Fa poc es van renovar i modernitzar aparells i materials tecnològics de diversos hospitals catalans gràcies a un programa finançat amb fons europeus. Això suposa que, per exemple, l’Hospital Josep Trueta va renovar totes les taules de quiròfan, que poden arribar a costar uns 10.000 euros. Aquelles que es van substituir continuaven en perfecte estat i les vam portar cap allà, on ho necessiten molt. 

La branca d’assistència presencial és la que té més pes, però.

Sí, i principalment és una tasca que faig jo perquè no tenim pressupost per tenir persones contractades. De fet, la major part de les vegades que viatjo m’ho pago de la meva butxaca. El que faig és anar a un hospital i ensenyar tot el que puc als metges i tècnics que hi ha allà. A l’Àfrica, bàsicament, es fan tres tipus d’intervencions: circumcisions, que es fan de manera ritual; cesàries i hèrnies.

En el meu darrer viatge, he impartit formació en la tècnica de l’anestèsia raquídia, que suposa un avenç molt important per a operacions com les cesàries. A banda d’ensenyar a operar, he format en postoperatoris, que també és de gran rellevància perquè és el període més delicat i perillós per al pacient. El cert és que m’omple molt formar a l’Àfrica perquè la capacitat d’aprenentatge és immensa. 

No sempre hi vas sol.

No, també fem molta cooperació amb estudiants universitaris, que ho valoren moltíssim i aprenent molt. Tingues en compte que durant els sis anys de la carrera de medicina pràcticament no visiten malalts i allà les possibilitats que s’obren són molt interessants per a ells. És una de les parts més boniques de la meva tasca perquè els estudiants queden realment entusiasmats i en treuen molt de profit.

A banda, també intentem fer xarxa i col·laborar amb altres entitats i organitzacions que fan cooperació a l’Àfrica. Nosaltres ens ocupem de la part sanitària i normalment les altres entitats amb qui treballem s’ocupen de construir infraestructures, especialment escoles. 

I com desenvolupeu la vostra feina?

Normalment, visitem els pacients als dispensaris, que sovint estan a les parròquies. Una de les coses que he après és que la principal ONG del món és l’Església catòlica. Han fet una feina molta important, sobretot a les zones rurals del continent, i necessària, perquè els governs d’allà no es preocupen massa d’aquesta mena de coses. L’últim cop que vaig estar a Uganda, per exemple, que aquesta vegada sí que hi vaig anar sol, vaig visitar 860 persones. I quan vaig acompanyat, n’hem arribat a visitar més de dues mil. 

Quina és la realitat que t’hi trobes?

Generalment, ens trobem amb persones que tenen malalties que són realment senzilles d’abordar, però que mai les ha visitat cap metge i ningú ha tractat el seu problema. També és cert que nosaltres ens hem professionalitzat cada cop més i intentem que quan visitem al pacient ja hagi passat controls bàsics de tensió arterial, temperatura, freqüència cardíaca, saturació d’oxigen, entre altres. 

"A l'Àfrica ens trobem amb persones que tenen malalties que són senzilles d’abordar, però que mai les ha visitat cap metge i ningú ha tractat el seu problema".

Com decidiu a quins països on col·laboreu?

Ho decidim en funció de les oportunitats que sorgeixen i dels contactes que puguem tenir a cada país. Tenim la sort que, en l’àmbit de la cooperació sanitària, els anestesiòlegs estan molt buscats perquè no n’hi ha masses. Hem estat a molts països, a Ghana, Uganda, Costa d’Ivori, la República Democràtica del Congo, Moçambic, Camerun, Etiòpia, Mali…

Amb quines dificultats us heu topat per fer la vostra tasca?

La més evident és la manca de recursos, que és la nostra principal limitació. Tenim poques despeses estructurals, bàsicament perquè gairebé no tenim estructura, i tot el que aconseguim recaptar va destinat íntegrament als projectes que fem. Són projectes i actuacions senzilles, però molt efectives. Petits grans de sorra que van sumant. 

Com es pot ajudar a la fundació?

Sobretot per dues vies. Per una banda, a través de donatius a un número de compte que tenim obert i que es pot consultar al nostre web. Per l’altra, amb donacions de material sanitari i mèdic, que és molt necessari a l’Àfrica. En l’últim viatge que hem fet a la República Centreafricana hem portat un ecògraf i un microscopi, i el cert que el personal d’allà ha al·lucinat. 

Has ajudat molt i has fet molt bona feina a diversos països del continent, què t’ha aportat a tu tot plegat?

Jo sempre he pensat que hi ha més alegria en donar que en rebre. Jo, honestament, he donat moltíssim, però puc dir que encara he rebut més. L’alegria que dona ajudar i compartir temps i experiències amb la població és una sensació que no es pot descriure amb paraules. He guanyat un munt d’amics i coneguts, i avui tinc la gran sort de conèixer gent de moltes parts de l’Àfrica i del món.

Hi he dedicat el meu temps, la meva experiència, i també diners, però he pogut conèixer altres realitats, obrir la ment i prendre consciència d’allò que realment és important a la vida. 

Què teniu al cap per al futur?

Sempre he pensat que m’agradaria implicar molta més gent en la tasca que fem, perquè això vol dir que podrem ajudar moltes més persones. A banda, també vull continuar col·laborant amb altres entitats i organitzacions, potenciar el treball en xarxa, que és una estratègia que ens ha donat molt bons resultats.