Al Senegal hi ha quatre oftalmòlegs per cada milió d’habitants, a Moçambic la proporció baixa fins als 0,7, mentre que a Espanya n’hi ha més d’un centenar. Si parlem d’optometristes, el Senegal en té set per cada milió d’habitants i Moçambic 1,1, pels 352 que hi ha a Espanya. Aquest desequilibri tan brutal és la principal raó que va empènyer el doctor Joan Prat, Cap del Servei d’Oftalmologia de l’Hospital Sant Joan de Déu i una eminència en l’especialitat d’oculoplàstica, i l’Armand Valera a fundar el 2010 l’ONG Ocularis.

L’entitat va néixer amb una visió clara: erradicar la ceguera evitable i lluitar pel dret universal i igualitari a la salut visual, contribuint així a l’eliminació de la pobresa i la millora de la qualitat de la població, especialment de la infància. El doctor Joan Prat ja havia treballat per a una ONG al Moçambic des del 2005, i va decidir començar la seva tasca en aquest país. Avui en parlem amb l’Armand Valera, cofundador i actual director de l’ONG, que ha ampliat la seva activitat més enllà de les fronteres del Moçambic i té vocació de continuar creixent.

Quina és la filosofia que defineix Ocularis?

Partim de la base que la raó de ser de la cooperació internacional és afavorir el desenvolupament, aquesta sempre ha estat la nostra mentalitat. Per sort, ja fa anys que hem deixat enrere l’assistencialisme. Pensem que sense formació les persones dels països del sud global no acabaran mai de tirar endavant.

Tot va començar fa més de deu anys al Moçambic.

En un primer moment, el que fèiem era anar al país a oferir formació sobre Oculoplàstica i tumors oculars, l’especialitat del doctor Prats; i optometria pediàtrica, perquè l’equip d’aquesta especialitat de l’Hospital Sant Joan de Déu es va unir al projecte. Aleshores ens dedicàvem a fer ensenyament d’aquestes dues especialitats i ho fèiem a mida per als principals hospitals de Moçambic.

Un país en què hi ha molt pocs metges dedicats a la salut visual.

Les comparacions respecte a Espanya són brutals i fins i tot aberrants, diria. Mentre aquí tenim un oftalmòleg per cada dotze mil persones, allà en tenen només un per cada milió d’habitants. Això vol dir, ras i curt, que a Moçambic no existeix la sanitat pública en oftalmologia. Les persones segueixen anant al bruixot o no tenen un altre remei que perdre l’ull quan tenen un problema greu. És dur, però és així.

Com ha evolucionat aquesta tasca de formació?

Primer formàvem només als hospitals, però ben aviat vam decidir que devíem progressar i aprofundir en la cooperació al desenvolupament més pura. Tenim molt clar que formar les persones és la clau per al desenvolupament. Per això ens vam acostar més a la part acadèmica i ara treballem amb facultats universitàries públiques, de medicina i d’optometria.

I què hi feu?

Creem cursos de postgrau i màsters i formem els professors de les facultats perquè adquireixin aquests coneixements i, amb el nostre acompanyament i ajuda, arribin a ser ells mateixos qui puguin dur a terme aquesta feina de formació. És a dir: formem els formadors.

Així ho heu fet, per exemple, amb un postgrau d’optometria pediàtrica a Moçambic.

Exacte, vam crear el curs a la facultat de ciències de la salut a Nampula, al nord del país, i vam formar sis professors. I enguany, s’obrirà la inscripció a qualsevol optometrista de la zona. Nosaltres seguirem donant suport i hi anirem dos o tres cops l’any a fer les classes pràctiques a la pròpia universitat, als costat dels professors que hem format, perquè vagin absorbint els coneixements i siguin ells mateixos qui, en el futur, facin aquesta tasca.

I no és l’únic projecte que teniu en marxa.

També estem desenvolupant un màster en oculoplàstica i tumors orbitals a la facultat de medicina de la universitat de la capital, Maputo. A banda, ja portem dues edicions –i tenim la tercera a punt–d’un diploma de postgrau universitari d’oftalmologia pediàtrica a la facultat de salut de la universitat de Dakar, al Senegal, on hem format professors des de fa sis anys.

En aquest curs venen metges de tota l’Àfrica francòfona, com Mauritània, Mali, Burkina Faso, entre altres. L’objectiu sempre és el mateix: empoderar els professors perquè siguin autosuficients i puguin impartir el curs sense la nostra ajuda.

Els problemes de salut visual afecten moltes persones dels països del sud, però serien relativament fàcils d’evitar.

Efectivament, entre el 60 i el 70% dels problemes dels infants, pel que fa a la visió, són temes d’estrabisme i miopia. I, és clar, si no hi ha un professional que posi unes ulleres o un pegat a l’ull, el problema es pot convertir en crònic, per a tota la vida. I de vegades seria tan fàcil com això, posar-hi un pegat o unes ulleres amb graduació correctiva. La qüestió és que no hi ha professionals que ho puguin fer. Això no només passa amb la salut visual, sinó amb la majoria de les malalties.

I això sovint té les pitjors conseqüències.

És així. Si a un infant li troben un tumor a l’ull, que realment són pocs perquè la incidència és baixa, aquell infant segurament morirà. Això, a Occident, fa més d’un segle que no passa perquè normalment es detecta el tumor quan és petit i té la mida d’una piga. I li treuen i s’ha acabat. Allà, en canvi, qualsevol infecció o problema a l’ull pot arribar a causar la mort.

La vostra tasca té beneficis molt més enllà de la salut visual, per què?

Et poso un exemple: si un pare de família, que té deu o dotze fills, es dedica a la pesca i agafa cataractes, ja no podrà teixir una xarxa o sortir a la mar, i per tant, no podrà seguir fent la seva feina. El que farà serà agafar un dels seus fills perquè sigui el seu pigall i l’acompanyi a mendicar. Això ja implica que aquest infant, que habitualment són nenes, haurà de deixar l’escola i el seu futur quedarà dilapidat. I, a banda, com que aquest pare ha perdut la feina, segurament també traurà dos o tres fills o filles més de l’escola per posar-los a treballar i portar diners a casa.

O sigui, que tot plegat el que fa és perpetuar la pobresa. En aquest sentit, nosaltres ens alineem amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i amb la nostra feina contribuïm a reduir la pobresa. Si curem a una persona productiva, trenquem una cadena de pobresa i ajudem a no cronificar-la.

També feu formació a distància?

El 80% de la nostra formació és pràctica i es fa in situ, però també hem muntat una plataforma d’e-learning, gestionada per Ocularis, per formar a distància els professors, oferir masterclass, resoldre qualsevol dubte… a banda, sempre tenim canals de comunicació oberta amb les persones d’allà, sigui per WhatsApp o per qualsevol altra via. Fem un seguiment continuat. És una eina que ha funcionat molt bé en aquest temps de pandèmia. Ara bé, tenim molt clar que la formació s’ha de fer in situ.

Per què?

Per diverses raons. La primera és que no té res a veure un tumor que et puguis trobar a Barcelona amb un de Moçambic. Si no es tracten, els tumors poden arribar a tenir una midamolt gran i desfigurar la cara del pacient. Això aquí ja no passa, i no és el que es trobarà el metge que estem formant al seu país.

La infraestructura tampoc és la mateixa.

Exacte, allà els recursos, materials i eines són molt precaris, i no té sentit que es formin amb eines modernes que no tindran. I una altra cosa: si tu tens un metge d’allà formant-se durant sis mesos aquí, l’hospital on treballa es quedarà sense metge perquè només n’hi ha un. Tot això cal tenir-ho en compte.

Una altra de les branques d’Ocularis és l’acció social.

Sempre hem intentat donar un cop de mà. Per exemple, hem viatjat a camps de refugiats de Grècia i hem assistit persones que fugien de l’Afganistan, Síria i Iraq, entre altres. Aprofitant els nostres viatges, també hem estat a orfenats i escoles posant ulleres o el que faci falta. Ara bé, ho hem fet puntualment perquè pensem és una tasca que requereix molta inversió i té poc retorn real.

I a Catalunya?

Col·laborem amb entitats com la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CEAR-CCAR), que cada tres o quatre mesos ens truquem i ens demanen ajuda per fer revisions o repartir ulleres, entre altres accions, a persones nouvingudes. I també fem sensibilització, per exemple durant la setmana de la salut visual, en què fem xerrades, actes i fires a diverses ciutats. I el més important, les xerrades que fem a les facultats d’optometria, que ens permeten sensibilitzar les persones del nostre sector.

En general, prestem prou atenció a la nostra salut visual?

Penso que no, almenys un cop l’any hauríem d’anar a l’optometrista perquè ens faci una revisió, com fem, per exemple, amb el dentista. Creiem que és normal anar perdent visió i molts problemes es podrien prevenir visitant l’optometrista més sovint. El cert és que no parem prou atenció a la salut visual; i és molt necessari, sobretot tenint en compte que estem bona part del dia mirant pantalles. Això és un problema greu, especialment per als infants.

Parlem del futur: quins plans teniu a l’entitat?

Ara mateix estem centrats a realitzar la tercera edició del diploma d’oftalmopediatria a la facultat de medicina de la universitat Cheick Anta Diôp, a Dakar. I valorarem si exportem el projecte i el portem a països de la zona anglòfona de l’Àfrica com Kènia, Etiòpia o Ghana. Creiem que serà relativament fàcil fer-ho, perquè ja tenim tot el material i l’experiència. I pel que fa a la visió de futur, volem continuar formant els formadors, que és la base de la nostra acció.