Des d’aquest mes de maig, la Blanca Hernández Martín és la nova presidenta d’Amnistia Internacional Catalunya (AIC). L’activista barcelonina, amb una llarga trajectòria a l’organització, agafa el relleu d’Ona Anglada al capdavant de l’entitat. Amb el suport d’un equip ja molt consolidat, espera que el seu mandat serveixi per enfortir AIC i redoblar el seu impacte en la defensa dels Drets Humans arreu del món.

Com es desperta en tu la inquietud social, que més endavant et portarà a implicar-te i fer activisme?

Ja des de ben petita, tinc el record d’una xerrada que ens van venir a fer a l’escola sobre les desigualtats al món i la sort que teníem d’haver nascut en un entorn privilegiat. A partir d’aquí, ja em vaig interessar per aquests temes, com la justícia social, tot i que encara no ho conceptualitzava com qüestions de drets humans. De mica en mica vaig anar informant-me més i el meu interès i compromís va anar creixent.

I et vas topar amb Amnistia Internacional (AI).

Recordo que va ser arran de l’interès en la lluita contra la pena de mort que vaig conèixer l’organització. Un temps després, quan ja vivia a l’estranger, un amic em va proposar unir-me a un grup universitari d’AI. I quan vaig tornar a Catalunya ja tenia molt clar que volia ser activista de l’organització.

Quina ha estat la teva trajectòria a AI?

Vaig començar a fer activisme amb Amnistia Internacional Catalunya (AIC) cap a finals del 2009, quan encara ni tan sols era sòcia. Vaig començar com a voluntària a l’oficina i activista del grup local de Barcelona. I a partir d’aleshores he fet força coses dins l’organització. He format part del comitè executiu federal durant un parell d’anys, i més recentment he exercit de portaveu de la secció dels Estats Units-Carib. Al comitè d’AIC porto un parell de mandats, i aquest, com a presidenta, que serà el meu últim.

Com has rebut l’elecció i com afrontes aquesta etapa al capdavant d’AIC?

Amb una barreja d’il·lusió i respecte, per la importància del càrrec i de l’organització. Per a mi i per a molts companys i socis, Amnistia és una entitat molt important i la responsabilitat és gran. Intentarem ajudar a fer que AIC pugui contribuir al màxim a la lluita per la defensa dels Drets Humans, que és una tasca molt important. El cert és que la il·lusió és molt gran, perquè la gent que formem el comitè ja fa anys que treballem junts i tenim una dinàmica molt positiva, segur que podrem fer moltes coses.

Quines són les línies mestres que centraran la tasca d’AIC durant el teu mandat?

Continuarem amb els reptes que fins ara ens ha marcat la pandèmia. Ara sembla que comencem a tirar endavant, però encara queda molta feina per fer. Hi ha moltes coses que no hem aconseguit, com per exemple que es faci una investigació més profunda sobre què ha passat a les residències de gent gran.

Durant la pandèmia, s’han produït moltes vulneracions de drets que encara no s’han aclarit. En aquest temps, també hem vist clarament com l’atenció sanitària necessita una millora, que tenim un problema amb l’atenció primària i que haurem de treballar molt per millorar el seu finançament i que puguem fer les coses bé.

Tenim més reptes al davant.

Un molt gran és també amb el tractament de les persones migrants, de totes aquelles que volen demanar asil i refugi. En aquest punt, entenem que hi ha hagut millores i aspectes positius, com la ràpida resposta amb les persones que venien d’Ucraïna o la celeritat per evacuar gent de l’Afganistan. Igualment, pensem que no n’hi ha prou i cal que es faci més globalment.

La llibertat d’expressió sempre ha estat una de les causes que abandera AI.

Sí, hi estem molt a sobre tant a Catalunya, com a Espanya i al món. Pensem que estem en un punt crític en aquesta qüestió i és cabdal que els governs comencin a fer les coses bé en aquest sentit. Per això, per exemple, la tasca al voltant de la reforma de l’anomenada llei mordassa serà molt important, hi ha molta feina per fer.

En quin estat es troba el món la nova presidenta d’AIC?

Ens passa que hi ha dies que sembla que tot es veu molt malament, i d’altres en què hi ha rajos d’esperança i sembla que les coses milloren. Penso que la realitat és una barreja de les dues visions. Ara mateix, és clar, el tema del conflicte a Ucraïna és molt preocupant, sobretot per l’impacte que té en la població. Només cal veure la quantitat de gent que ja ha hagut de marxar del país. Ens inquieta també l’impacte que tot plegat pot tenir en els països del voltant.

Un aspecte positiu podria ser el de la mobilització per l’acollida dels refugiats?

Sí, en aquest cas o el de l’Afganistan el Govern central ha tingut una resposta més positiva que en crisis anteriors, i s’ha de valorar com un avenç, perquè és urgent fer passos endavant.

Ara bé, igualment, diem que no pot ser que amb els refugiats ucraïnesos sí que ho fem, però després es tracti tan malament les persones que arriben a la tanca de Melilla, per exemple. Aquest contrast demostra que com a societat cal estar molt a sobre de tots els temes i obligar aquells que prenen les decisions a actuar d’acord amb els nostres valors com a societat. En resum: al món hi ha qüestions molt preocupants, però també hi ha avenços que cal destacar.

Pel que fa a la pandèmia, 2021 hauria d’haver estat l’any de la recuperació i les cures, però no sempre ha estat així.

Els governants ens van prometre que aprofitarien la pandèmia i aquesta solidaritat tan potent que es va crear per sortir-ne millors de tot plegat, però no ha acabat de ser així. Potser la societat civil sí que ha vist reforçats els seus valors i ha entès que hi ha coses que no podien seguir així. El problema és que els governs no han tingut aquest compromís tan ferm amb els Drets Humans i la igualtat.

Ho hem vist amb el tema de la vacunació, per citar un exemple.

Exacte, molts governs van prometre que ajudarien i posarien de la seva part perquè es pogués vacunar a tot el món i després hem vist com no ha estat així ni de bon tros. A més, tenint en compte que, fins i tot des d’un punt de vista egoista, les traves a la vacunació ens perjudiquen a tots i totes. Per altra banda, també volem destacar la connivència que hi ha hagut entre governs i grans empreses amb l’objectiu de fer negoci, i que ha provocat que qüestions com l’atenció a les persones quedéssin en un segon pla.

"Pel que fa a la sortida de la pandèmia, hem vist com els governs no han tingut un compromís ferm amb els Drets Humans i la igualtat"

Es tracta d’aprendre la lliçó.

El que nosaltres diem és que és cabdal fer una anàlisi exhaustiva sobre el que ha passat, per exemple a les residències, i exigir responsabilitats per tal d’evitar que aquestes situacions es tornin a repetir si en un futur ens trobem en un context similar.

Tornem a la guerra d’Ucraïna: en quina mesura us preocupa la revifada del sentiment militarista i l’impuls de la despesa que ha provocat el conflicte?

Partim de la base que, per a nosaltres, qualsevol guerra sempre és molt preocupant, perquè qui sempre ho pateix més és la població civil, especialment les dones i els infants. I és evident que ens inquieta l’augment global de la despesa militar, i sobretot que se segueixin fent controls sobre qüestions com el comerç d’armes.

De vegades, quan esclaten conflictes i ens afecten més directament, aquests controls deixen de fer-se i es vagi amb menys cura. La normativa és clara: abans de vendre o enviar armament, els governs han de garantir que no s’usarà per cometre violacions dels drets humans.

La guerra ja ha obligat al desplaçament forçat a prop d’onze milions de persones.

És una situació dramàtica, i el que cal és articular mecanismes per ajudar aquestes persones que s’han vist obligades a moure’s i a fugir. Tot plegat, sense oblidar altres qüestions com la situació de la població dins de Rússia, que també és preocupant en molts àmbits, com el de la llibertat d’expressió, i que des d’AI fa anys que denunciem.

Hi ha el risc, com va passar amb la pandèmia, que el conflicte ho tapi tot?

Sí, i aquesta és una de les tasques principals de l’organització: que no s’oblidin la resta de coses que passen al món i que no surten tant als mitjans. Passa sovint quan un conflicte, per exemple, s’allarga en el temps, que es tendeix a oblidar el que està passant. Per això intentem esforçar-nos a fer informes i difusió de situacions que no podem deixar de banda. Cal que la societat es mobilitzi i exigeixi als governs que siguin responsables i no s’escudin en excuses per no respectar els Drets Humans.

A Catalunya, és actualitat el cas de l’espionatge a polítics i personalitats a través del programa Pegasus, què en penseu?

El primer que volem destacar és que ens falta informació i l’hem demanat al Govern espanyol diversos cops perquè el risc que s’hagin vulnerat drets de persones és evident. Entenem que tots els governs han de ser més transparents en els seus contractes amb empreses que tenen aquesta mena d’eines de vigilància digital. És bàsic comptar amb mecanismes de supervisió que protegeixin les persones d’ingerències en la seva privacitat.

Per cloure, arran de la teva experiència als EUA, no vull deixar de preguntar-te per la previsible decisió del Suprem de suprimir el dret a l’avortament.

Si es confirma la decisió, és realment preocupant perquè significa que serien els Estats els que decidirien sobre aquest dret, fet que pot abocar milions de dones i persones que es poden quedar embarassades en una situació d’altíssima vulnerabilitat, sense tenir garantit el dret a l’avortament.

És una realitat que afectarà en major mesures les persones amb menys recursos i més vulnerables.

Absolutament, el problema de la prohibició de l’avortament no provocarà que es redueixin els avortaments, sinó que augmentin els avortaments insegurs, i les persones s’acabin sotmetent a procediments que no garanteixin la seva salut. I ens preocupa també pel fet que, en un context en què s’havien aconseguit avenços a escala global en aquesta qüestió, el que passa als EUA sempre té abast més enllà de les seves fronteres. Per la seva influència, és un país que marca tendència i, per tant, és una molt mala notícia.