L’abast de l’operació dels Estats Units a Veneçuela: un nou cop al multilateralisme i al dret internacional
Comparteix
Anna Ayuso, investigadora del CIDOB, i Kristian Herbolzheimer, director de l’ICIP, analitzen les conseqüències de la intervenció de Trump a Veneçuela per a l’ordre mundial.
“Els Estats Units han dut a terme amb èxit un atac a gran escala contra Veneçuela i el seu líder, el president Nicolás Maduro, que ha sigut capturat i traslladat amb avió, juntament amb la seva dona, fora del país”. Amb aquest missatge, el president dels Estats Units (EUA), Donald Trump, feia públic l’èxit d’una operació inèdita des de la Guerra Freda que obre un escenari incert a Veneçuela i, un cop més, posa en evidència la fragilitat del dret internacional.
L’acció militar, ordenada directament pel president nord-americà i executada en menys de 24 hores, va començar amb bombardejos selectius contra infraestructures militars clau als voltants de Caracas per facilitar l’entrada de forces especials. L’operatiu va culminar amb la captura del president veneçolà, detingut a la capital i traslladat a Nova York, on s’enfronta a càrrecs per narcoterrorisme i possessió d’armes. “Soc innocent, encara soc president de Veneçuela”, ha dit Maduro davant del tribunal federal que el jutjarà d’acord amb la legislació nord-americana.
Amb l’operació ja consumada, s’acumulen els interrogants sobre el sentit i l’abast d’aquest atac. Quines són les intencions reals de Trump? En quina posició queda el dret internacional? Què implica la intervenció per al futur polític de Veneçuela? Quin impacte pot tenir a escala regional i global? La Unió Europea (UE) hi té alguna cosa a dir?
Per mirar d’entendre què hi ha darrere d’aquesta operació i quines conseqüències pot tenir, des de Xarxanet hem parlat amb l’Anna Ayuso, investigadora sènior del CIDOB per a l’Amèrica Llatina, i amb el Kristian Herbolzheimer, investigador de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Les seves anàlisis apunten a una mateixa idea força: l’operació no s’explica només per Veneçuela, sinó pel moment global i per la manera com Washington vol reafirmar la seva posició de poder.
Una nova política hemisfèrica amb la seguretat al centre
En la roda de premsa posterior a l’operació, Trump no ha ocultat que el petroli és una peça central de la seva entrada a Veneçuela. Ben al contrari, n’ha fet bandera i s’ha afanyat a reunir-se amb les grans companyies petrolieres per començar a dibuixar una estratègia per explotar el cru veneçolà.
Ara bé, Ayuso situa la intervenció en un marc més ampli, que descriu com una “nova política hemisfèrica” dels EUA en què la seguretat nacional es converteix en l’eix que ho travessa tot. Un concepte de seguretat ampliat que incorpora “tots els interessos dels EUA dins la regió” i que implica control del context polític, recerca d’aliances amb països afins i ingerència sobre els que no ho són.
En aquest context, hi ha un avís clar cap a les potències amb interessos a la regió, especialment la Xina. “Sobretot, el que hi ha és un missatge dels EUA cap a la Xina dient que aquest és el seu territori”, apunta Ayuso. La relació entre Pequín i Caracas, afegeix, ve marcada per les inversions xineses durant els primers anys del chavisme i per un deute important que Veneçuela manté amb la Xina, en un context en què les sancions nord-americanes sobre el petroli han empès Veneçuela a buscar escletxes per exportar cru. “D’alguna manera, és deixar clar que això s’ha acabat, que el petroli és seu, com ha dit Trump literalment, i que recuperen el control”, resumeix.
Una demostració de poder dins i fora dels EUA
El Kristian Herbolzheimer hi afegeix un altre element decisiu per entendre l’operació: la demostració de poder. “Crec que la principal intenció de Trump amb la intervenció a Veneçuela és fer una mostra de poder”, afirma.
En clau interna, l’investigador ho emmarca en una cadena d’accions amb què Trump vol projectar autoritat, des de les polítiques migratòries fins a altres decisions de mà dura, amb l’objectiu de reforçar el suport entre els seus seguidors i, alhora, “atemorir aquells que li són crítics”.
En l’àmbit internacional, i en la mateixa línia que Ayuso, Herbolzheimer apunta que el missatge va dirigit a competidors com Rússia o la Xina. Ho il·lustra amb un contrast que dona una idea de l’efecte propagandístic de l’operació. “Trump ha aconseguit en poques hores allò que Putin fa quatre anys que intenta fer a Ucraïna”, assegura, alhora que apunta que la intenció de fons és projectar-se “com a líder del país més poderós del món”.
Un precedent perillós que aprofundeix en la crisi del multilateralisme
La intervenció i la captura de Maduro obren un debat inevitable sobre els fonaments del dret internacional. Amb tot, Herbolzheimer no considera que sigui un punt d’inflexió, perquè el dret internacional “fa temps que està en crisi, des del moment en què els principals responsables de vetllar-lo, els membres permanents del Consell de Seguretat, se’l salten”. Així i tot, admet que capturar un cap d’Estat “no passa cada dia” i que, en temps recents, és una novetat amb pocs precedents comparables.
Ayuso coincideix en el risc del precedent, però hi afegeix un matís important. Maduro ja era una figura “amb poc suport internacional, nacional i regional”, fet que explicaria que les crítiques no hagin estat especialment contundents i que, fins i tot, hi hagi “sospites que dins del mateix règim hi ha hagut alguna complicitat”.
El problema, alerta, no és només Veneçuela, sinó el que aquesta operació legitima a partir d’ara. “El més perillós és que això estableixi un precedent que es pugui intervenir en un altre país”. En clau regional, el missatge que vol transmetre Trump és inequívoc: qui no col·labori amb els EUA s’exposa a una intervenció.
Segons Ayuso, aquesta manera d’actuar s’emmarca en una crisi profunda del sistema multilateral. Les Nacions Unides apareixen “totalment denigrades”, el Consell de Seguretat es mostra “inoperant” i els organismes regionals, com l’Organització dels Estats Americans (OEA) o la Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC), evidencien divisions internes que els deixen sense capacitat de resposta. Per a la investigadora, no es tracta d’un episodi puntual, sinó d’“una desfeta de tota l’estructura multilateral que es va construir al llarg del segle XX”.
Aquesta lògica queda reforçada per les paraules del mateix Trump. “No necessito el Dret Internacional”, ha assegurat en una entrevista recent a The New York Times, en què ha afegit que l’únic que el pot aturar és la seva “moral”.
Maduro es va aferrar al poder després de perdre les eleccions, violant les lleis electorals.
Trump ha bombardejat Veneçuela, violant les lleis internacionals.
El destí de Veneçuela esta en mans d’actors, veneçolans i nord-americans, que imposen la seva voluntat per la força.— Kristian Herbolzheimer (@KristianHerbolz) January 3, 2026
Veneçuela: estabilitat per davant de democràcia
Pel que fa al futur immediat de Veneçuela, Ayuso admet que la situació és incerta, però apunta una idea clara: Washington està més preocupat per l’estabilitat que no pas per una transició democràtica real. “Trump prioritza l’estabilitat, no la democràcia”, resumeix, i situa el negoci com a prioritat política.
Aquesta aposta per l’estabilitat té un impacte directe sobre una població veneçolana desgastada i escarmentada. Segons la investigadora, després de les darreres eleccions “va haver-hi una repressió molt important i la gent no està disposada a sortir al carrer si no té una garantia, i no sembla que la tingui”.
Els gestos d’obertura, com l’alliberament de presos polítics, arriben envoltats d’incertesa. Diverses organitzacions de drets humans posen en dubte el seu abast real i alerten que no hi ha indicis d’una obertura política significativa, sinó més aviat una operació per “netejar la imatge del règim de cara a l’exterior”, mentre al mateix temps es reforcen els dispositius policials i militars a l’interior del país.
Més enllà d’això, per a Herbolzheimer, aquesta operació no és un episodi aïllat, sinó l’expressió d’un imperialisme explícit i sense precedents recents. “L’atac sobre Veneçuela és el primer cop que els EUA ataquen militarment un país de Sud-amèrica. I això és una gran novetat”, subratlla. A diferència d’intervencions anteriors, sovint indirectes o delegades a actors locals, Trump opta ara per una demostració directa de força que trenca límits històrics i redefineix les regles del joc al continent.
A més, aquest gir sembla no tenir aturador. Segons el director de l’ICIP, el missatge de Trump “no només mira cap al sud, sinó també cap al nord”, amb amenaces i pressions que han afectat fins i tot aliats com el Canadà o Dinamarca. “Fer-ho d’una manera amb aquest to tan materialista i tan imperialista com el de Trump, d’una forma tan explícita, això és una novetat”, alerta Herbolzheimer, qui augura una polarització creixent entre governs i societats que acceptin aquesta lògica i aquells que intentin defensar la seva sobirania.
La Unió Europea davant la llei del més fort
En el rerefons de tot plegat, es dibuixa un món on el multilateralisme retrocedeix i la força s’imposa com a llenguatge. El director de l’ICIP planteja sense embuts que “les actuacions de Trump normalitzen la llei del més fort”, i ho il·lustra amb una comparació futbolística: “És com jugar un partit on l’àrbitre està amb una bena als ulls, sense xiulet i coix, és a dir, amb incapacitat absoluta per fer valer les regles”.
Aquest escenari no implica només una erosió abstracta de les normes internacionals. En aquest sentit, Herbolzheimer adverteix que la normalització de l’ús unilateral de la força pot tenir conseqüències molt més greus. “A efectes pràctics, és una Tercera Guerra Mundial si no es prenen les mesures per aturar-ho i per tornar a reforçar els sistemes multilaterals”.
Davant d’això, la UE es mostra encara “perplexa” per la manera d’actuar de Trump. Fins ara, ha reaccionat de forma sobretot reactiva, intentant protegir els seus interessos, com s’ha vist amb la qüestió dels aranzels. Aquesta manca de posició clara s’agreuja perquè la credibilitat europea ja venia tocada per la doble vara de mesurar entre la resposta a Ucraïna i a Palestina, un desgast que ha erosionat el seu “poder suau” com a actor defensor dels drets humans i de l’estat de dret.
Tot i això, Herbolzheimer apunta que el moment actual també obre una finestra d’oportunitat. El marge d’actuació existeix, però reclama una resposta ràpida i coordinada, així com la capacitat de teixir aliances. En aquest sentit, assenyala especialment l’Amèrica Llatina com un espai clau per construir un front comú en defensa de les institucions multilaterals globals.
Més enllà de la conjuntura immediata, l’analista planteja que aquest context hauria de servir perquè la UE reforci, tant en clau interna com externa, el projecte polític que la va veure néixer. “La UE és un projecte de pau sorgit després de la Segona Guerra Mundial”, recorda, i adverteix que defensar els valors democràtics i l’ordre multilateral no és només una qüestió de política exterior, sinó també de coherència . “El món necessita regles en les relacions internacionals per prevenir i reduir els conflictes armats i les violències”, rebla el director de l’ICIP.
Afegeix un nou comentari