No hi ha dubte que la Dialla Diarra és una dona empoderada. Des que va arribar a Catalunya des de la seva Mali natal, no ha deixat de treballar per donar suport a les dones de la seva comunitat. El 2006 va fundar Legki Yakaru, l’associació de dones sudsaharianes de Banyoles, que s’ha implicat per posar fi a problemàtiques tan greus com la mutilació genital femenina i el matrimoni forçat, entre altres. En parlem amb ella.

Legki Yakaru és una entitat que va néixer per donar visibilitat a la dona africana.

Sí, en aquella època la dona africana que vivia aquí a Catalunya, i a Banyoles concretament, era més aviat invisible. En molts casos, es limitava a acompanyar el seu marit a comprar els caps de setmana i la resta de la setmana es quedava tancada a casa. Teníem clar que això havia de canviar, que volíem visibilitzar la dona africana, i va ser un dels motius per crear l’associació.

No era l’únic objectiu que teníeu al cap.

Nosaltres sovint venim d’uns països on la societat és molt patriarcal, en què la dona sempre resta en un segon pla i tot el protagonisme sempre és per a l’home. Aleshores un dels grans objectius de l’entitat sempre ha estat empoderar la dona africana perquè tingui més autonomia. I per això hem treballat en temes d’educació, de cultura, benestar i salut, entre molts altres.

Què significa Legki Yakaru?

Vol dir ‘dona d’avui’ en Soninké i li vam posar aquest nom a l’associació perquè és la llengua que compartíem la majoria de les dones que en formàvem part quan vam començar. És una llengua que es parla a molts països de l’Àfrica, un continent amb molta diversitat d’orígens i cultures. Volíem crear un espai per articular les nostres lluites conjuntament, perquè tenim necessitats molt similars.

Treballeu per l’empoderament de la dona africana, i tu mateixa ets un bon exemple d’aquest empoderament.

El meu procés d’empoderament té molt a veure amb el que m’ha passat a la vida. Vaig arribar a Catalunya amb quinze anys, embarassada de la meva filla, i abans dels vint-i-cinc anys ja tenia cinc criatures. Va morir el meu home i vaig haver de lluitar molt per tirar endavant els meus cinc fills. Tot plegat em va suposar alguns enfrontaments amb la meva comunitat, perquè a la meva cultura quan mor un home, la seva viuda està obligada a casar-se amb un germà o cosí d’ell.

I t’hi vas negar.

Sí, va ser una de les meves primeres lluites perquè no vaig acceptar aquesta tradició. El meu primer matrimoni ja va ser concertat, i no volia que el segon també fos per obligació. Jo em volia casar amb un home que m’estimés i em valorés, i això em va costar un enfrontament amb la comunitat.

En part, vas articular aquesta lluita a través de l’associació.

No volia que Legki Yakaru fos només una associació per a temes culturals, de tradició i de festa. Volia, per exemple, ajudar la dona africana a posar fi a aquesta idea que sempre ens havíem de quedar tancades a casa, que era el que passava amb moltes dones que venien aquí a Catalunya, gairebé sempre per por i desconfiança. Tot això són qüestions que volia canviar a través de l’entitat.

Us heu implicat molt en la lluita contra pràctiques com la mutilació genital femenina i el matrimoni forçat, són problemàtiques encara molt ocultes aquí a Catalunya?

Són qüestions molt ocultes a tot arreu, també a l’Àfrica. Allà és una tradició, no té res a veure amb la religió, i està molt normalitzat. La mutilació genital, per exemple, està molt arrelada entre les pròpies dones i moltes que són mares pensen que serà bo per a les seves filles. I jo, a través de la meva experiència personal i altres que he conegut de seguida em vaig adonar que això no és veritat, al contrari. I, per tant, vaig decidir que havia de fer alguna cosa per canviar-ho.

És una lluita que vas tenir molt clar que havies d’emprendre.

Sí, perquè no aporta cap benefici i no serveix per a res, només provoca llàgrimes i patiment. Qualsevol tradició que passa per davant de la salut i la vida de les persones s’ha de canviar. És una lluita que s’ha de lliurar en diferents àmbits, dins i fora de la comunitat. Nosaltres estimem la nostra tradició i la nostra cultura, però volem que sigui bona per a nosaltres, no que ens faci mal, i per això lluitem.

És una tasca que necessita molta sensibilització i que s’inverteixin recursos.

Nosaltres, com a dones que hem patit aquestes pràctiques en primera persona, som qui millor podem fer aquesta sensibilització, és la nostra lluita, però necessitem que la resta de la gent ens doni suport i ens ajudi. L’administració ha d’estar al nostre costat perquè tothom conegui aquestes pràctiques.

Aquí s’hi dediquen pressupostos i recursos cada any, però molt sovint es queden entre els professionals i no arriben a les comunitats afectades ni a les entitats que hi treballem. En tot cas, seguirem lluitant, amb pressupostos o no, com abans ho han fet altres dones com la Fatou Secka, per citar un exemple. Ningú ho podrà fer com nosaltres, que en som les víctimes.

Són problemàtiques molt difícils d’abordar.

I que van molt lligades entre elles. Per exemple, la mutilació genital femenina és una pràctica que aquí no es permet des de fa uns vint-i-cinc anys, però sempre es busquen altres maneres de fer-ho. Abans, s’aprofitava per fer quan s’enviava les nenes de vacances a l’Àfrica, però es van establir protocols i seguiments, que comporten sancions, per evitar-ho.

O sigui que és una pràctica que no ha acabat.

No, segueix passant, com el matrimoni forçat, que suposa casar a nenes i dones amb homes que sovint són molt més grans que elles i no les valoraran. I és molt difícil dir que no, perquè això moltes vegades implica enfrontar-se a la comunitat i a la mateixa família, és una pressió brutal. S’ha de seguir lluitant.

L’educació és la base per acabar amb aquestes violències?

És molt important, per això des de l’associació fem xerrades per a joves, per conscienciar-les i empoderar-les, perquè puguin dir no. Moltes vegades no s’atreveixen a negar-s’hi per por a avergonyir la seva família davant la comunitat. I nosaltres els diem que el matrimoni és per a tota la vida i que elles també tenen el dret a enamorar-se. Sovint des de la comunitat es pensa que les dones no tenen dret a escollir amb qui casar-se, a enamorar-se o a gaudir del sexe, per exemple. Tot plegat és que el que treballem amb les joves.

La família és un part molt rellevant en aquest assumpte.

Sí, de fet aquest trimestre començarem a fer feina de sensibilització amb els pares i mares, amb les famílies, per deixar clar que el matrimoni ha de ser una decisió compartida entre les dues persones, que no pot ser forçat. És un tema complicat. Com el de la separació, que per a nosaltres no és gens fàcil, per les implicacions que sovint té amb la família i la comunitat.

La mutilació genital i el matrimoni forçat no són les úniques problemàtiques que treballeu.

N’hi ha d’altres molt importants també, com l’abús sexual. Ens trobem molts casos que afecten nenes joves, que pateixen tocaments i abusos per part d’homes més grans de la comunitat, que no se saben controlar i pensen que tenen dret a fer el que vulguin amb el cos de la dona. Fa anys que passa i va en augment i hi ha por a denunciar-ho. De vegades s’oculta des de la pròpia família, no entenen que el cos de la dona s’ha de respectar i no es pot tocar sense el seu consentiment. Queda molta feina per fer en aquest sentit.

"Continuem patint racisme i discriminació en molts àmbits de la nostra vida, com l'accés a l'habitatge o al treball"

També heu denunciat el racisme i les discriminacions que patiu, per exemple, per accedir a un habitatge o una feina.

És un gran problema i ha empitjorat. Patim moltes discriminacions, de vegades ho diem, de vegades ho callem, i altres ho diem i no se’ns escolta. El racisme i la discriminació estan presents a tot arreu, en tots els àmbits i espais. En el tema de l’habitatge, per exemple, és molt evident: sovint si volem accedir a un habitatge digne, no podem.

I sé molt bé del que parlo perquè ho he patit en primera persona, quan volia comprar-me un pis aquí a Banyoles. El propietari va dir que no volia que cap persona negra o estrangera comprés el seu pis. Aquell dia em vaig sentir molt malament, rebutjada i discriminada. Només volia plorar. I en el tema del lloguer això és encara pitjor, si veuen que ets de fora et diuen que ja està llogat.

El racisme immobiliari és una realitat avui.

Ho és no només per a nosaltres, també per a les nostres filles, que són catalanes nascudes aquí, que tenen estudis universitaris cursats aquí. I no és l’únic racisme, també hi ha l’institucional, entre altres. Per a moltes persones és molt complicat aconseguir la nacionalitat, amb tots els impediments que això comporta per construir un projecte de vida. Com podem avançar si ni tan sols se’ns dona l’oportunitat? Són discriminacions en tots els àmbits, en el de la feina també, és clar.

Ja fa molts anys que feu feina, com ha evolucionat en aquest temps l’associació?

Hem evolucionat molt, i cada vegada tenim més demanda perquè la comunitat és més nombrosa. Hi ha moltes persones joves i molts temes que podem treballar. Hem fet moltíssima feina i la seguirem fent, no només dins de la comunitat, també fora, perquè ho hem dit moltes vegades: la nostra cultura és de l’Àfrica, però també d’aquí.

Heu trobat tota l’ajuda que voldríeu per dur a terme la vostra tasca?

Ens hem topat amb moltes dificultats, però podem dir que estem bé. Sobretot va ser més difícil al principi, vam detectar certa por a que ens empoderéssim i a vegades se’ns va robar l’experiència i el coneixement, ens han utilitzat. Però també hem trobat ajuda i el suport de persones i entitats, com Oxfam-Intermón, amb qui participem d'un projecte, Metges del Món, la Coordinadora d’ONG Solidàries de Girona, Banyoles Solidària, Càritas, Justícia i Pau i tantes altres.

Sense oblidar, és clar, totes les persones voluntàries que ens han ajudat molt i a qui estem molt agraïdes. I volem que siguin moltes més perquè volem fer encara més coses i més projectes.

Quins reptes de futur teniu al cap per a Legki Yakaru?

Ens agradaria que l’associació creixés encara més, no només pel que fa als projectes, sinó sobretot per donar suport a persones i entitats de la comunitat africana per tirar endavant els seus anhels i projectes, com hem fet nosaltres. Hi ha moltes entitats registrades, però calen més projectes socials. Nosaltres tenim aquesta experiència. I, és clar, col·laborar amb l’Administració i treballar conjuntament, fer xarxa i continuar endavant amb les nostres lluites.