La greu crisi humanitària de les persones refugiades que va esclatar el 2015 va despertar consciències arreu. Imatges com la del nen sirià Aylan Kurdi, que va aparèixer mort en una platja de Turquia, van fer la volta al món i van evidenciar el patiment de milers de persones i la indiferència de les autoritats europees davant d’aquest drama. En el context d’aquella crisi va néixer Reus Refugi, una associació que, d’aleshores ençà, bolca els seus esforços per oferir una vida més digna a les persones que migren. Avui en parlem amb un dels seus membres, l’Eduard López.

Reus Refugi va néixer en un moment de molta consciència social.

Va ser l’estiu del 2016, sota l’impacte del què es va conèixer com la crisi dels refugiats a Europa. Hi havia molta inquietud i una colla de ciutadans de Reus vam decidir organitzar actes per sensibilitzar sobre aquest tema tan greu. Vam dur a terme accions al carrer com mercats solidaris, campanyes de recollida d’aliments i menjar i conferències, entre altres. Una de les primeres xerrades la va fer l’Arcadi Oliveres, i això ens va donar un gran impuls. I així vam anar creixent, tot i que encara no estàvem constituïts com a associació.

Un punt d’inflexió per a l’entitat va ser l’estiu del 2018.

Sí, el blocatge que va patir l’Open Arms va ser un detonant per conscienciar la població. A més, un contingent important d’aquells migrants que venien al vaixell van arribar a Reus i la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) va obrir un centre d’acollida. Nosaltres, braç a braç amb altres associacions i col·lectius, ens hi vam implicar: vam fer tasques de neteja i adequació de l’espai, així com acompanyament a les persones que acabaven d’arribar. A partir d’aquí va ser quan ens vam constituir ja com a associació.

I vau créixer com a entitat, fent xarxa per donar suport a la població migrant.

Ens vam sumar a òrgans municipals com el Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació Internacional o el Consell Municipal de l’Habitatge. I cada cop hem anat fent més xarxa amb altres entitats. Formem part, per exemple, de la Cooperativa Llars Familiars Habitatge Sostenible i Just, que treballa la qüestió de l’habitatge, molt important per a la població nouvinguda.

En què consisteixen les tasques d’acompanyament que dueu a terme?

Han anat variant. En un principi, ho fèiem com a voluntaris al costat del CEAR, sempre treballant braç a braç amb ells, i acompanyàvem les persones migrants que ja tenien permís de treball en temes com la cerca d’habitatge i de feina.

Després vam deixar de tenir aquesta relació amb el CEAR i ja vam fer un acompanyament de manera més independent. I ens dediquem sobretot a acollir i fer assessoraments molt diversos, per exemple pel que fa a tràmits burocràtics, per a persones migrants, en col·laboració amb entitats com la Coordinadora Obrim Fronteres i Càritas. A banda d’assessoraments, fem difusió de problemàtiques que afecten aquestes persones com les dificultats legals i burocràtiques que es troben per empadronar-se, per exemple.

Quines són les principals dificultats de les persones nouvingudes, segons la vostra experiència?

Un primer punt són els obstacles i les barreres que presenta el procés per fer les sol·licituds d’asil, i que aquesta demanda arribi a bon port. Els programes de protecció funcionen raonablement bé, però costa entrar-hi i són només per una temporada. I nosaltres també hem insistit molt en la necessitat que puguin treballar, un fet que afavoreix molt el seu arrelament social. I una de les primeríssimes necessitats és l’accés a l’habitatge i, és clar, a una manutenció bàsica.

Des de Reus Refugi hem ajudat en aquest sentit amb programes per subministrar aliment fresc en diferents establiments i mercats a través d’un sistema de cupons. El cert és que les necessitats són moltes, també podem parlar de les barreres idiomàtiques o tecnològiques, que moltes vegades són insalvables.

Moltes persones venen de processos migratoris molt durs, el suport moral en aquests casos també és important.

Sí, de fet estem pensant obrir més aquest servei perquè creiem que és cada cop més necessari. El primer contingent que vam assistir eren persones que venien de Líbia, després de patir situacions duríssimes, tant que ens deien que preferien ofegar-se al mar a tornar al seu país. Però es van adaptar prou de pressa i crec que els vam ajudar molt.

Les necessitats creixen, sobretot, quan ja fa un temps que estan aquí i s’han d'espavilar sols, per dir-ho d’alguna manera. Hem vist com moltes persones han acabat molt saturats i han experimentat greus problemes de salut mental i han caigut al pou de les addiccions, en moltes ocasions.

També us heu topat amb altres problemàtiques i necessitats en aquest sentit.

Últimament, el col·lectiu que més arriba a Reus són famílies que provenen de l’Amèrica Llatina, i la situació és diferent, però igualment dura. En aquest cas, el trajecte no és tan important perquè han arribat aquí de manera més o menys fàcil, però han fugit de situacions realment complicades, d’entorns molt violents i amenaces de mort en molts casos.

Com avalueu la resposta de les administracions pel que fa a l’acollida?

El cert és que l’Ajuntament de Reus se n’ha desentès directament un cop aquestes persones queden fora programa de protecció. Nosaltres hem insistit perquè es prorrogui l’assistència, però la resposta ha estat negativa. Amb tot, les ajudes a les quals poden optar són absolutament insuficients per poder-se mantenir. Aleshores, els que tenen més sort acaben amb feines precàries i la majoria acaba caient a l’economia negra.

En els darrers anys, hem millorat o retrocedit com a societat d’acollida?

Depèn, s’ha millorat en algunes coses. Per exemple, la reforma del reglament d’estrangeria és un pas endavant pel que fa als joves tutelats. Almenys ara tenen l’oportunitat de buscar feina, que, al cap i a la fi, era el que demanaven. Ara bé, el cert és que no ho tenen gens fàcil per trobar-ne una i en aquest aspecte queda molta feina per fer. Alhora, cal treballar millor per accelerar el procés d’integració d’aquestes persones.

Una de les reivindicacions centrals de Reus Refugi és la regularització massiva.

Participem de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a una regularització massiva. Ja es va presentar i va ser rebutjada, però si tot va bé d’aquí a uns nou mesos es tornarà a plantejar, a veure si aquest cop tira endavant. Creiem que l’administració s’ha de preguntar molt seriosament si vol donar una oportunitat a totes aquestes persones per treballar i tenir un projecte de vida. L’economia submergida no pot ser l’únic refugi de la població migrant per tirar endavant.

Totes aquestes traves i obstacles fomenten discursos racistes i xenòfobs, que criminalitzen les persones migrants?

Sense dubte. Un tema que ho exemplifica molt bé són les dificultats que algunes administracions municipals posen a l’hora d’empadronar-se. Cal ser molt més proactiu per facilitar aquest dret, és que ni tan sols s’està aplicant la normativa vigent, que ja és discriminatòria, sinó que s’aplica de manera deficient i es posen traves pràcticament insalvables. I és clar, sense això no tenen dret a accedir a cap servei i queden en la marginalitat més rotunda.

Tot plegat genera una imatge que fomenta actituds racistes i els assenyala com a culpables de la seva situació. Amb un tractament administratiu millor plantejat segurament aquestes persones no es percebrien així per una part de la població, que lamentablement és força important. Per això continuem fent tasques i accions de sensibilització al respecte, que pensem que són molt necessàries.