L’Associació Trèvol, referent per estendre i consolidar el lleure inclusiu al Baix Penedès

Des del Vendrell, l’Associació Trèvol fa anys que obre camí perquè infants, joves i persones adultes amb necessitats diverses puguin participar en espais de lleure amb sentit, suport i continuïtat. L’entitat ha anat bastint, amb la confiança de les famílies, un model propi d’inclusió arrelat al territori.

En parlem amb la Marta Sonet, directora de l’associació, i amb Sandra Chacón, coordinadora de projectes, qui reivindiquen que el lleure inclusiu és un dret, exposen les barreres que encara deixen persones fora i defensen la necessitat d’estendre aquest model al conjunt del Baix Penedès amb més xarxa, més compromís i més corresponsabilitat.

L’Associació Trèvol va començar a caminar el 1999.

Marta Sonet (M.S.): Cap de les dues hi érem quan es va crear l’entitat. En aquell moment, es feien activitats que amb els anys s’han anat transformant. N’hi ha algunes que s’han mantingut des de fa temps, però d’altres ja no tenen a veure amb el recorregut i la realitat actual de Trèvol.

L’entitat va néixer per cobrir un buit al territori en l’àmbit del lleure i la inclusió?

M.S.: Al territori hi ha una fundació molt potent, la Fundació Santa Teresa, amb qui col·laborem des de fa molts anys. És una entitat que ofereix diversos serveis, com ara un centre ocupacional, un centre especial de treball o residències. Dins d’aquest marc, nosaltres gestionem des d’abans del 2016 el seu servei de lleure de temps lliure, i la part d’oci inclusiu l’hem treballat pràcticament des de sempre a l’entitat. A més, també hem gestionat durant molt de temps el monitoratge de l’escola d’educació especial Garbí, del Vendrell, que és de referència comarcal.

Aquesta trajectòria us avala davant de les famílies.

M.S.: Sí, això ha fet que moltes ens identifiquin com una entitat de confiança. Sovint són famílies que no se senten interpel·lades per les propostes de lleure educatiu ordinàries, però sí que fan el pas quan ens coneixen d’altres espais del dia a dia. Si durant el curs ja hem estat amb els seus fills i filles, a l’estiu també confien en nosaltres per apuntar-los a un casal o a altres activitats.

Sandra Chacón (S.C.): Fa molts anys que treballem al territori i, al final, aquest recorregut fa que moltes famílies ja ens coneguin i confiïn en la feina que fem. Això s’ha vist molt clar als casals d’estiu. Quan els casals tenien un format molt tradicional, nosaltres ja acollíem infants que coneixíem de l’escola d’educació especial i vam anar construint un model que no existia en altres espais. En alguns casos, el model inclusiu consistia a posar una persona de suport a cada infant que sortia del patró més habitual. Nosaltres intentàvem anar una mica més enllà i pensar el casal perquè pogués acollir millor perfils diversos.

Per tant, heu anat construint un model inclusiu propi.

S.C.: D’alguna manera sí. Hi havia famílies que ni tan sols feien el pas perquè pensaven que aquell espai no era per al seu fill o filla. Al nostre casal, en canvi, hi trobaven una proposta amb més personal i amb equips més especialitzats, pensada per incloure tan bé com fos possible perfils molt diversos. A partir d’aquí, també hem vist com aquest model s’ha anat estenent al nostre voltant.

Heu creat escola.

M.S.: Creiem que una mica sí. Amb les famílies, al final, el que funciona és molt el boca-orella i la confiança, i això ho hem anat veient amb els anys. També hem notat que el consistori del Vendrell s’hi ha posat de debò i que, a través del Pla Educatiu d’Entorn, des de fa tres o quatre anys hi destina tant recursos econòmics com organitzatius.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Associació Trèvol (@assoc.trevol)

Des de la vostra experiència, i més enllà del discurs, què vol dir fer inclusió de veritat?

M.S.: Per a nosaltres, d’entrada, vol dir que les activitats ordinàries siguin mixtes i puguin acollir també infants que necessiten suport o viuen determinades situacions. Aquesta és una part important de la inclusió.

No sempre és possible.

M.S.: La realitat no sempre és tan senzilla. També tenim grups formats només per infants i joves amb diversitat funcional. No és exactament el que voldríem, però respon a una demanda real de les famílies. Fins als dotze anys encara és relativament fàcil trobar encaix, però a partir d’aquí molts joves es queden sense una proposta de lleure educatiu de qualitat on puguin tenir cabuda. Parlem de joves amb diversitat funcional, a vegades també amb problemes de salut mental associats, que no troben lloc en propostes ordinàries.

Com ho abordeu des de Trèvol?

M.S.: Per exemple, hem creat, tant a l’estiu com durant el curs, una proposta d’esplai-casal per a joves. No està pensada exclusivament per a joves amb diversitat funcional, però a la pràctica hi arriben sobretot famílies que no tenen cap altra opció. Per a nosaltres, això també és lleure inclusiu, perquè estem oferint una activitat que no troben enlloc més i que estan reclamant.

S’entén, però, que l’horitzó continua sent anar més enllà d’això.

M.S.: Sí, és veritat que no és encara un grup ordinari, tot i que comparteixen espais, però precisament estem intentant avançar cap aquí. Aquest any, per exemple, hem canviat una mica la ubicació de la proposta d’estiu per poder fer activitats conjuntes amb altres propostes juvenils del Vendrell. La idea és anar deixant de funcionar a banda i acostar-nos cada cop més a tota l’activitat jove del municipi.

En general, quines barreres creieu que hi ha encara per generar aquests espais?

S.C.: Al Vendrell ja veiem que s’ha fet força feina, però encara ens arriben molts infants de municipis propers. Això ens indica que, més enllà del que passa aquí, encara falta conscienciació en moltes entitats i organitzacions que promouen activitats de lleure.

També estem parlant d’una qüestió de drets.

S.C.: És clar, al capdavall, la inclusió no hauria de ser opcional. Els infants tenen dret a participar en les activitats de lleure com qualsevol altre infant, tot i que és cert que moltes organitzacions necessiten temps, formació i estructura per adaptar-s’hi. Nosaltres tampoc ho fem perfecte, però cada any n’aprenem i intentem millorar. El repte és que aquesta mirada s’estengui i que tothom assumeixi que el lleure ha de ser realment per a tots els infants, no només per a uns quants.

M.S.: El repte és estendre aquest model al conjunt de la comarca perquè cada infant i jove pugui ser acollit al seu casal, com qualsevol altre. I, per això, tant els ajuntaments com les entitats que organitzen activitats de lleure hi tenen un paper clau. Aquí rebem molts infants i joves de fora del Vendrell, però la idea no hauria de ser aquesta.

S.C.: Tot això requereix coordinació, formació i una organització prèvia. No es tracta només de dir que aculls infants amb discapacitat, sinó de preguntar-te si l’activitat està realment adaptada, si servirà per a tots els infants que arribin al casal i si tens monitors preparats per donar resposta a aquestes necessitats. I això s’ha de pensar des del primer moment, quan organitzes l’activitat, no quan el casal ja és a tocar.

Sense el treball en xarxa, no seria possible sostenir propostes inclusives.

S.C.: Sí, totalment. Participem en espais com la Taula de les Capacitats i en el grup de Fora Escola Inclusiu, on coincidim amb famílies, escoles i altres organitzacions. Al final, la inclusió és una responsabilitat compartida. Tothom s’hi ha d’implicar i tothom hi ha de posar de la seva part.

També feu activitats d’oci inclusiu per a persones adultes. En aquest sentit, hi ha un buit important?

M.S.: Jo crec que depèn molt del perfil de cada persona i de les seves necessitats. Hi ha persones amb discapacitat que poden participar amb força autonomia en activitats del seu entorn, com anar al gimnàs o fer un taller, i n’hi ha d’altres que necessiten més suport i, per tant, ho tenen més difícil. En aquest sentit, no hi ha una única realitat.

S.C.: Pel que fa al centre de lleure per a persones adultes, va sorgir arran de la demanda de la fundació amb què col·laborem habitualment, però també està obert a persones que no hi estan vinculades. Amb el temps, aquesta proposta s’ha anat estenent i avui fem activitats durant el curs, a les tardes o els caps de setmana. També organitzem sortides, i aquí és on detectem una necessitat molt clara. Potser és més fàcil trobar alguna activitat puntual de cap de setmana, però ja costa més accedir a propostes de vacances adaptades, on qualsevol persona pugui anar-hi, sentir-se còmoda i seguir un ritme ajustat a les seves necessitats. Això, encara avui, és difícil de trobar.

Hi ha el risc que la inclusió depengui massa de la bona voluntat de professionals i entitats? És un tema, sobretot, de recursos?

M.S.: No crec que sigui només una qüestió de recursos. És clar que hi ha una part econòmica, perquè quan un grup necessita més personal això té un cost, però no tot passa aquí. També hi ha decisions organitzatives que es poden prendre, com treballar amb ràtios més baixes o adaptar millor l’activitat. Per a nosaltres, el més important és creure’s que això és un dret i assumir aquesta responsabilitat. A partir d’aquí, ja es poden buscar recursos i maneres de tirar-ho endavant. Som una entitat petita i ens espavilem per fer-ho perquè hi creiem.

Quines són les vostres principals necessitats per consolidar i fer créixer aquesta feina?

M.S.: No volem tant créixer nosaltres com que creixin les altres entitats. L’ideal seria que aquest model es pogués estendre arreu de la comarca, perquè tots els infants puguin participar en propostes inclusives al seu municipi. Fa poc, per exemple, ens hem reunit amb regidores de pobles petits de la comarca i ens deien que no hi havia oferta perquè no hi havia demanda. Però la demanda sí que hi és, perquè aquests infants i joves són a tot arreu.

S.C.: Sovint, si les famílies no se senten còmodes, no tenen confiança o veuen que en anys anteriors no se’ls ha donat l’oportunitat, ja ni tan sols fan aquesta demanda. A nosaltres, de vegades, ens toca dir que no, i ens sap molt greu. Però la pregunta és per què aquesta oportunitat no pot existir també al teu poble.

M.S.: Ara mateix, el nostre repte és fer aquesta feina conjunta amb la resta de la comarca per estendre el model i garantir els suports que calguin, els donem nosaltres o els doni algú altre. En aquest sentit, tenim bona relació amb el Consell Comarcal i també amb Educació del Vendrell, i això ens ajuda a avançar en aquesta direcció.

Malgrat tot, els recursos també són molt importants.

M.S.: Insisteixo: no tot passa pels diners. Primer hi ha d’haver voluntat, i després ja es busquen les maneres de fer-ho possible. Ara bé, els recursos també són importants. Aquesta mateixa setmana, per exemple, hem de presentar la sol·licitud a la Generalitat per al personal de suport. Enguany hi ha hagut una davallada molt forta dels ajuts. Si l’any passat en teníem deu, ara potser només en podem tenir tres. Per això cal una responsabilitat compartida. El problema no és de les famílies: el compromís ha de ser nostre i de tothom.

Què recomanaríeu a un esplai, casal o cau que vulgui avançar cap a la inclusió, però no sàpiga per on començar?

S.C.: Sobretot, els recomanaríem que treballin en xarxa i que no pensin que han de fer aquest camí soles. Si els arriba la demanda d’un infant i no saben ben bé com abordar-la, és important que parlin amb entitats amb més experiència, però també amb la família i amb l’escola. Al voltant de cada esplai hi ha gent que pot ajudar a fer aquestes passes. Cada realitat és diferent, però segur que l’entorn pot ser un suport. I, si cal, també ens poden contactar a nosaltres.