El Fòrum Català per la Pau dibuixa la primera política pública de pau de Catalunya
Comparteix
Després de dos anys de debat, el procés participatiu del Fòrum s’ha tancat amb 913 propostes sobre la taula per donar forma al Pla Director País de Pau.
Quan parlem de pau, sovint la reduïm a l’absència de guerra. Però si mirem més enllà, la pau no només es juga en conflictes llunyans —com Palestina o l’Iran—, sinó també portes endins, en el nostre dia a dia. Una societat que no pot garantir un habitatge digne a les seves veïnes, que no atura la violència masclista o que tolera abusos policials difícilment pot ser una societat de pau. Per això, si ampliem el focus, més que l’absència de guerra, la pau l’hem d’entendre com l’absència de violències.
Sota aquest marc s’ha impulsat el primer Fòrum Català per la Pau, un procés participatiu de reflexió i debat que tot just s’acaba de tancar per donar forma al Pla Director País de Pau, la primera política pública de pau de Catalunya.
Impulsat pel Govern de Catalunya, el Consell Català de Foment de la Pau i l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), amb la participació activa del teixit associatiu, el Fòrum busca un doble objectiu: elaborar un Pla Director País de Pau i enfortir el moviment per la pau al país. El procés, iniciat el 2024 i tancat el febrer de 2026, ha de desembocar ara en aquest Pla.
Un buit institucional i una oportunitat per retrobar-se
Si ens remuntem al seu origen, la iniciativa neix a partir d’una doble necessitat. Des del vessant institucional, no hi ha dubte que Catalunya té una llarga tradició en el foment de la pau. Fruit d’aquesta empenta, el Parlament va aprovar el 2003 la Llei de foment de la pau, que compromet les institucions catalanes a treballar per la pau tant a l’exterior com a casa. Aquell marc va obrir la porta a la creació d’estructures específiques, com el Consell Català de Foment de la Pau o l’ICIP, avui impulsores del Fòrum.
Amb tot, tal com explica el Kristian Herbolzheimer, director de l’ICIP, es va constatar un buit en aquest sentit: “Fruit de moltes reflexions compartides, vam detectar que faltava una política de pau del Govern, i que sense aquest marc era difícil que aquestes institucions vetllessin per una política de pau. Això es va traslladar a l’executiu, que ho va assumir i es va comprometre a construir una política de pau a través d’un procés participatiu, que ha acabat cristal·litzant en el Fòrum Català per la Pau”.
Per altra banda, la iniciativa també beu de la necessitat del moviment associatiu de retrobar-se després d’uns anys de desconnexió, marcats per la pandèmia. Josep Maria Royo, investigador de l’Escola de Cultura de Pau i membre de Lafede, assegura que es tractava de “buscar un espai de reflexió i de retrobament de les entitats”.
L’embranzida va coincidir amb els vint anys de la Llei de foment de la pau, que va servir per reactivar converses i, sobretot, eixamplar aliances amb altres moviments —pel clima, antiracistes o feministes— que no sempre s’han considerat part del moviment clàssic per la pau. “Necessitàvem actualitzar-nos, rejovenir-nos i enxarxar-nos més”, resumeix el representant de les entitats socials impulsores del Fòrum.
La pau, també en clau interna
Aquesta confluència —el buit institucional d’una política pública de pau i la necessitat del moviment associatiu de reactivar complicitats i ampliar el mapa— és el motor que posa en marxa el Fòrum amb l’objectiu de construir la primera política pública de pau de Catalunya. Aquesta política vol anar més enllà de la cooperació al desenvolupament: “En algunes qüestions coincideix amb la política de pau, però no en tot, i canvia l’enfocament en el sentit de no només mirar què passa al Sud global, sinó també què passa a casa nostra”, diu Royo.
Si aprofundim en aquesta distinció, Royo explica que la cooperació i l’educació per la justícia global han servit sobretot per sensibilitzar-nos sobre les causes de la pobresa, les guerres i les vulneracions de drets arreu del món, especialment al Sud global.
En canvi, la política pública de pau que vol impulsar el Fòrum pretén ampliar el focus i assumir que la construcció de pau no passa només per mirar què passa a Gaza o al Congo, sinó també per preguntar-nos què està passant a Catalunya en qüestions de drets humans, educació, racisme o discursos d’odi. “No només s’ha de treballar en la construcció de pau al Sud global, sinó també a Catalunya”, apunta.
Un debat construït des de baix
A partir d’aquesta lògica, el Fòrum no s’ha limitat a una declaració de principis, sinó que s’ha articulat com un procés participatiu amb sessions deliberatives arreu del territori, trobades autogestionades per entitats i col·lectius, i aportacions en línia.
D’aquí n’han sortit un total de 913 propostes, formulades per més de mig miler de persones i un centenar d’entitats, que han pres forma en una cinquantena de sessions de treball i s’han estructurat a partir de cinc eixos: cultura de pau; seguretat i justícia; conflictes, violència i pau; amenaces globals; i dones, pau i seguretat.
“Parlem del procés participatiu més participat de tots els que s’han impulsat des de qualsevol govern de Catalunya”, remarca Royo. Per a Herbolzheimer, una de les claus de l’èxit del procés és que no només ha estat reglat, amb sessions convocades pel Consell, sinó que ha generat tot un ampli ventall d’espais autogestionats que s’han implicat a fons en el procés amb multitud de propostes concretes. “Això parla molt bé de la consciència i de la capacitat organitzativa del país”, expressa.
Què vol dir una Catalunya en pau?
A partir d’aquest banc d’idees, el repte ara és convertir aquesta àmplia participació en una política pública i aplicable. Abans, però, convé definir bé la resposta a una de les preguntes clau a la qual es pretén donar resposta en el marc del Fòrum: Com entenem una Catalunya en pau?
Herbolzheimer defensa que la singularitat catalana és que el marc legal entén la pau també com una tasca portes endins, i no només com a acció exterior o solidaritat amb conflictes llunyans. En el procés participatiu, aquesta mirada s’ha traduït en moltes aportacions que apunten a cohesió social, convivència i gestió constructiva del conflicte. O dit d’una altra manera: parlar de pau també és parlar de com es resolen conflictes quotidians com la protecció dels drets bàsics o l’accés a l’habitatge, entre altres.
En la mateixa línia, Royo insisteix que el gran gir és entendre que la violència no comença ni s’acaba amb la guerra i posa exemples que formen part del dia a dia com “l’absència d’habitatge, l’abús que fan de l’autoritat els cossos de seguretat en algunes situacions, la gentrificació que afecta els nostres barris o la proliferació dels discursos d’odi”.
Una política de pau que es tradueixi en mesures concretes
Per això, defensa la necessitat d’articular una política pública de pau transversal, vertebrada i coherent, tant des d’una perspectiva interna com externa, que eviti incoherències. “No té sentit que, d’una banda, el Govern o el Parlament es pronunciïn en contra de la guerra a Gaza i, al mateix temps, el mateix Govern estigui adquirint productes fabricats sota vulneracions de drets humans”, cita com a exemple. En aquest sentit, impulsar criteris de contractació pública ètica seria un primer pas concret.
Baixant al detall de les propostes, Royo posa més exemples que dibuixen bé què vol dir, en la pràctica, una política pública de pau. A la contractació pública ètica s’hi suma, per exemple, la proposta que els fons públics no acabin vinculats a la indústria armamentista, o que les administracions evitin treballar amb entitats bancàries que en financin l’activitat.
També defensa que es reforcin eines de mediació i justícia restaurativa com a via principal per gestionar conflictes, en lloc que la resposta sigui automàticament punitiva. I situa igualment com a prioritat la prevenció de violències masclistes i xenòfobes, així com la necessitat de coherència en polítiques de memòria democràtica, perquè el relat institucional i el que queda al carrer no vagin per vies diferents.
Tot aquest treball, afegeix l’investigador de l’ECP, no és necessàriament una qüestió de recursos: “No estem parlant de diners, no es tracta d’això, sinó de posar el focus en la coherència i alinear el que fan la Generalitat, els municipis i les escoles sota un mateix marc de política pública de pau”, precisa.
Del banc d’idees al Pla Director
A partir d’aquí, el repte ara és convertir aquestes més de nou-centes propostes en una política pública tangible i aplicable. Primer cal posar ordre al material recollit i transformar-lo en el Pla Director País de Pau. Segons el previst, l’ICIP ha d’elaborar un primer document a partir del banc d’idees del Fòrum; el Govern l’haurà de revisar i fer-se’l seu; el Consell Català de Foment de la Pau n’haurà d’emetre el dictamen i, finalment, el Parlament l’haurà de votar i aprovar.
Es tracta de destriar propostes, distingir les que són aplicables de les que queden fora de competències o són massa genèriques, i aterrar-les en mesures "factibles, realitzables i objectivables", assenyala Royo.
En aquest punt, Herbolzheimer adverteix que el Pla Director de Pau només tindrà recorregut si es converteix en una política assumida pel conjunt del Govern i amb capacitat d’interpel·lar el que fan departaments com Interior, Educació o Drets Socials, així com el món local.
Sense transversalitat real i sense capacitat d’explicar a la ciutadania per què això és rellevant en un moment de polarització, el Pla pot quedar en una declaració d’intencions més retòrica que efectiva. “El repte és que el compromís que ha adquirit el Govern de Catalunya de cara a impulsar aquest pla es faci realitat”, conclu Royo.
Afegeix un nou comentari