Jaume Blanc: “La veu entre cultures vol ser un pont humanitari i cultural entre Catalunya i el Senegal”

Amb un peu a Reus i l’altre al Senegal, el músic Jaume Blanc, conegut artísticament com El Toubab, ha convertit el seu vincle amb el país africà en un motor de solidaritat i intercanvi cultural. 

Fundador de l’associació La veu entre cultures, Blanc treballa al costat de la seva família i amics, com el també músic senegalès Rawan Diallo, per impulsar projectes que van des de la recollida de material escolar fins a la sensibilització sobre la realitat de l’Àfrica. Qui vulgui col·laborar amb l'entitat pot posar-s'hi en contacte al correu laveuentrecultures@gmail.com o a través de l'Instagram de l'associació.

La veu entre cultures va néixer en plena pandèmia. Què et va impulsar a fundar-la?

Realment, l’entitat com a tal va néixer bastants anys abans, el 2009, i la vam crear entre la meva germana, un altre amic i jo. L’origen de tot va ser un primer viatge iniciàtic al Senegal, un país que em va deixar encisat. De fet, d’aquí va sorgir el meu nom artístic, El Toubab, que significa home blanc en la llengua del Senegal. Després d’aquell primer viatge, en vaig fer tres més i ens vam decidir a crear La veu entre cultures.

Hi ha poc rastre de la vostra activitat en aquests primers anys.

Perquè l’entitat va quedar aturada i no vam fer pràcticament res, però un temps després, per casualitat, vaig conèixer una noia senegalesa aquí a Catalunya. Ens vam casar i avui tenim un fill de vuit anys, El petit Toubab, que també donaria nom a un projecte de l’entitat. Va ser el 2020 quan vam reprendre l’associació i va començar a agafar més força.

Per què us vau decidir a revitalitzar l’entitat?

Va ser en plena pandèmia, tots estàvem força descol·locats en molts aspectes per la situació que viviem i vam creure que era un bon moment per reiniciar el projecte. Amb la meva dona, la Bineta Touré, portem quinze anys junts i ja feia temps que estàvem fent coses al Senegal, però més aviat a nivell familiar. I vam pensar que l’entitat era una bona via per ajudar d’una manera més professional i seriosa.

En aquesta etapa es van sumar més persones al projecte.

Sí, avui som un equip format per la meva germana, la Carme Blanc, la Bineta Touré i el seu germà, l’Ibrahim Touré, i el músic senegalès Rawan Diallo. I entre tots reformulem l’entitat, sempre buscant aquest equilibri entre persones autòctones del Senegal i d’aquí de Catalunya.  

Amb el Rawan Diallo t’uneix una relació especial.

El vaig conèixer al Senegal en aquell primer viatge iniciàtic que vaig fer i de seguida vam establir una relació molt forta. La música ens va unir molt i, a partir de projectes que hem anat fent junts, hem construït molts vincles. I vam pensar que a través de La veu entre cultures podíem tirar endavant projectes comuns que, a més, tinguessin també finalitats socials.

Quins objectius us vau fixar?

La veu entre cultures, primer, va néixer amb el propòsit de crear un pont cultural i humanitari entre la ciutat de Reus i el Senegal, amb la música com a vehicle d’expressió i de connexió. I ens vam posar mans a l’obra per fer els primers projectes. Vam començar amb ‘Un llibre per Kaolack’, una iniciativa que va consistir a recollir material escolar per donar-lo a l’escola on va estudiar la meva dona, a la ciutat de Kaolack.

I ja no vau parar.

No, ben aviat en vam impulsar un segon, ‘Cap nen sense llapis’, que donava continuïtat al primer projecte i tenia objectius similars. Tot plegat ens va dur a conèixer de primera mà un orfenat a Kaolack, que va donar lloc al projecte ‘Adopta un bressol’, per col·laborar amb el centre a través de la donació de materials de primera necessitat com bolquers, llet, etc. Paral·lelament, aquí a Catalunya hem anat teixint vincles amb institucions, entitats i voluntariat que ens ajuden a recollir tota mena de material, com roba o productes sanitaris, entre altres, que enviem a Kaolack.

Fins al moment, heu concentrat la vostra acció a Kaolack. Què ens en pots dir?

Kaolack està situada cap al sud-oest del Senegal i, malgrat ser una ciutat gran, als barris s’hi viu d’una manera molt tranquil·la i planera, es fa una vida molt de poble, que diríem aquí. És a dir, que tothom es coneix i té aquest punt de proximitat i caliu. És veritat que, com totes les grans ciutats, és un lloc una mica caòtic, però nosaltres sempre hi hem treballat molt a gust i hi hem pogut desenvolupar molt bé els nostres projectes.

Un altre viatge al Senegal fins i tot ha inspirat un conte.

Va ser el primer viatge que vam fer amb el nostre fill al Senegal perquè conegués el país i la família. Tot plegat em va inspirar a fer un conte, ‘El petit Toubab viatja al país de la Teranga’, que ens va editar l’Ajuntament de Reus i on es narra el primer viatge que fa el menut de la família i com va descobrint la cultura senegalesa, tot des de la mirada d’un infant. 

I a través del conte heu pogut parlar de moltes altres coses.

Sí, ens ha servit per parlar de valors com la multiculturalitat, el respecte, la convivència, l’educació… A més, tot plegat ha donat peu a un projecte molt maco que hem pogut compartir amb escoles d’aquí per explicar el conte, també a través de la música. Vam començar a escoles de Reus i va agradar molt. 

Tant, que van contactar amb vosaltres des de molts altres centres educatius. 

Aquest ja és el tercer any que el fem i s’ha ampliat a la zona del Baix Camp. En aquest temps, l’hem pogut compartir amb escoles del món rural com les de Castellvell del Camp, Solivella, Vilaplana, Alforja o Riudecanyes, entre altres. Ho hem fet en pobles petits on, sovint, tenen més dificultats per programar activitats d’aquesta mena.

A través dels vostres projectes també heu volgut ajudar aquí a Catalunya.

Exacte, la idea és que l’entitat sigui un espai d’intercanvi i que porti coses positives a tothom, aquí i allà. En aquest sentit, amb projectes com ‘Cap nen sense llapis’, per exemple, no es tractava només de recollir material per enviar-lo a Kaolack, sinó que intentaven que tothom se’n beneficiés. Organitzàvem concerts a diferents barris de Reus i parlàvem amb les llibreries perquè muntessin paradetes on la gent que volia col·laborar amb el projecte podia comprar material per enviar al Senegal. Per tant, així també ajudàvem el comerç local de la nostra ciutat. La idea és que tots prenem consciència i ens ajudem mútuament. 

La sensibilització és una part important de la vostra tasca.

Ho hem fet amb molts projectes, com el conte del petit Toubab, amb el qual hem intentat despertar consciències i sensibilitzar sobre la realitat d’un país com el Senegal. Als alumnes d’aquí els expliquem la tasca que fem i les necessitats que tenen allà perquè valorin tot el que tenen, que molts altres infants al món no ho tenen.  

Quin paper té la música a La veu entre cultures?

Un paper protagonista, perquè la música té aquesta força i és un llenguatge universal que pot fer que dues persones s’entenguin sense parlar el mateix idioma. Un exemple és la meva relació amb el Rawan Diallo. Quan ens vam conèixer, ell gairebé no parlava gairebé res de castellà i jo, de wòlof, encara menys, però ens vam comunicar a través de la música. Som dues persones, que avui puc dir que som com germans, ens vam conèixer gràcies a la música. És aquesta la força que nosaltres reivindiquem i que volem compartir amb tothom. 

Al cap i a la fi, el propòsit és fer feliç a les persones.

Clar, per això nosaltres diem que som com metges de l’ànima i intentem donar felicitat a la gent, no només a nosaltres mateixos. Quan anem a les escoles, expliquem el conte i cantem quatre cançons, es crea una comunió preciosa entre alumnes i mestres que val molt la pena viure. Som feliços, ens entenem, ens respectem i, en definitiva, connectem.

Amb tot, segur que també us heu topat amb dificultats per dur a terme la vostra tasca.

Sí, bàsicament, econòmiques. Des que vam començar hem sigut molt innocents en aquest aspecte. La veu entre cultures és una iniciativa que va néixer més des del punt de vista de l’amistat i familiar, i potser no hem parat prou atenció al tema econòmic. Quan vam començar a fer recollides de material o de donacions, no havíem fet la previsió que tot això s’havia d’enviar i tenia un cost. Sempre ens ha fet com vergonya demanar res, perquè penses que potser la gent malpensarà o creurà que ens ho volem embutxacar. Estem reconduint tot això perquè volem que els projectes surtin bé. 

Teniu vies de col·laboració obertes?

És un àmbit que estem treballant i que hem debatut a l’entitat. El primer objectiu en aquest sentit és crear un web de l’entitat, creiem que és primordial per visibilitzar els nostres projectes, donar-nos transparència i tenir-ho tot més endreçat. I la idea també és buscar finançament, sigui a través de subvencions, donacions o persones sòcies. El projecte va començar molt a poc a poc i s’ha anat fent gran, per tant, necessitem fer un pas endavant. 

Com us ha ajudat La veu entre cultures a vosaltres? Què us ha aportat?

A mi, personalment, m’ha enriquit molt, sobretot a nivell humà. M’ha permès desempallegar-me de l’ego i bolcar-me en ajudar els altres. I estic molt satisfet de fer-ho, de veure tota la feina que fem al Senegal i aquí a Catalunya. Alhora, veure els nens feliços és una recompensa impagable. És un tòpic, però sempre acabes rebent molt més del que dones. 

Algun altre repte destacat de cara al futur?

Més enllà del lloc web i de buscar finançament, volem posar en marxa un projecte sanitari d’intercanvi. La meva dona és infermera a l’Hospital de Reus i el mes passat va viatjar al Senegal amb el Rawan Diallo i diverses voluntàries en el marc d’un programa social de prevenció de malalties de transmissió sexual, que es diu l’’Octubre rosa’ i es va fer a l’hospital i un ambulatori de Kaolack. La idea és articular un intercanvi de personal sanitari d’aquí i d’allà i reforçar aquest programa perquè tingui continuïtat.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de La Veu entre Cultures (@la_veu_entrecultures)