Josep Artigas és un escolapi que va marxar de Caldes de Montbui (el Vallès Oriental) ara ja fa 42 anys. Se’n va anar al Senegal el 1977 per crear un centre de formació agrícola. Ara, amb 73 anys, continua treballant per fomentar l’educació entre els infants i adolescents del país.

Cada dos anys ve de vacances a Caldes, el poble on es va criar i on va començar la seva etapa d'activista, de la mà de l’ONG Caldes Solidària.

Quan ve a Catalunya nota que aquí les coses avancen molt més ràpid que al Senegal?

Abans, quan venia a passar un parell de mesos a Caldes, tenia ànims per agafar el cotxe del meu cunyat i fer una escapadeta, però ara no m’hi veig amb cor, perquè tot està tan canviant: el ritme de la ciutat, el tarannà de la gent...

Quines diferències troba en el tarannà de la gent?

A Europa tothom va per feina. Al Senegal, en canvi, la gent és més pausada i acollidora. Poden estar més per tu perquè no hi ha el neguit de córrer i córrer tot el dia. No vol dir que siguin millors o pitjors, però hi ha més tranquil·litat i fraternitat al Senegal.

Es planteja tornar a Catalunya?

Fa més de 40 anys que hi sóc. Els escolapis no anem a fer cooperació de manera temporal. Ho fem permanentment. Al principi érem quatre catalans al Senegal, i ara ja hi ha més d'un centenar d'escolapis, la majoria dels quals africans. Amb això vull dir que no només hi sóc jo sol, sinó que som molts fent aquesta feina.

Com ha evolucionat l’educació al Senegal en els últims anys?

Hi ha hagut una gran activitat d’institucions com Unicef que ajuden països com el Senegal a fer escoles. A algunes ciutats hi ha una escolarització de fins al 100%, però on visc jo només s’escolaritza el 50% dels infants.

Viu a l’interior de Casamance, una de les zones més pobres del país. Què cal per fomentar l’accés dels infants a les escoles?

El professorat no està a l’alçada ni està ben organitzat. Són senyors amb poca vocació, que venen de Dakar a Casamance i que no saben la llengua local i els costa adaptar-se a la zona. A més, no hi ha un seguiment d’escolarització per part dels pares. Del 50% que fan els estudis primaris, només un 30% continua a secundària i, d’aquests només la meitat acaben obtenint el batxillerat.

Les noies continuen apartades del sistema educatiu?

Crida molt l’atenció la desigualtat de gènere en l’àmbit educatiu. Al Senegal no consideren que les noies hagin d’estudiar. Una nena pot començar els estudis primaris, però molt sovint els pares la forcen a casar-se als 14 anys i llavors han de deixar d’estudiar. Han de tenir un caràcter molt fort per lluitar contra la tradició.

A part, econòmicament també deu ser un pes per a les famílies.

És dur entrar a una casa i veure que tothom estudia i que les noies estan allà sense fer res. Hem tingut moltes vegades baralles amb pares, perquè veus que les filles no poden tirar endavant per culpa seva. Els pares no donen un duro pels estudis d’una noia. Els escolapis estem sempre buscant finançament perquè puguin estudiar.

Quines llengües parla al Senegal?

El diolà i el wòlof, a part del francès, que és la llengua oficial. Ara estic aprenent una altra llengua. N’hi ha tantes com ètnies.

És un aprenentatge constant!

Si vols viure amb la gent i per a la gent, has d’aprendre la seva llengua. I és difícil perquè quan et fas gran les coses se t’obliden amb més facilitat i no tens tanta capacitat de retenció.

Ara en quin projecte treballa?

En el marc de l’educació per a tothom, començarem a construir un centre sociocultural a Mampatim, a la regió de Kolda. És un primer pas per d’aquí a uns anys obrir una escola de formació professional. El centre tindrà un espai per a la reflexió, l’alfabetització, l’esport, el ball... Si volem que el jovent es quedi al poble, hem de crear els llocs que busquen i que troben a les ciutats. Espero parlar de formació professional d’aquí a quatre o cinc anys.

Considera imprescindible el paper del voluntariat a la zona?

Sóc en una de les zones del Senegal amb més institucions de cooperació del país, però res funciona. Venen per un treball concret, porten eines com màquines per facilitar el conreu, i al cap de res marxen. Així, en tres o quatre anys tot desapareix. No hi ha un seguiment dels projectes i, si n’hi ha, és per correu i no presencial.

A part, falta que aquestes institucions tinguin allà gent local que porti els projectes. I gent jove, que de vegades, per qüestions polítiques, les organitzacions donen la responsabilitat de les iniciatives a persones grans del poble que no saben ni escriure.