Setanta-cinc anys d’ocupació, de despossessió i de violència, però també setanta-cinc anys de lluita i de resistència. El 15 de maig, el poble palestí va commemorar el setanta-cinquè aniversari de la Nakba, que vol dir catàstrofe en àrab i marca l’inici de l’èxode, la neteja ètnica i la despossessió que va patir fruit de la creació de l’Estat d’Israel. Es tracta d’una data marcada a foc per a la població palestina, expulsada per la força de les seves terres i sotmesa al jou del règim d’opressió i d’Apartheid que encarna el projecte sionista.

Durant la Nakba, les milícies sionistes van destruir més de 530 ciutats i pobles palestins, van perpetrar més de setanta massacres contra civils, tot assassinant unes quinze mil persones. Actualment, prop de set milions de refugiades palestines continuen reclamant el seu dret reconegut al retorn a les seves terres.

Amb tot, la commemoració del setanta-cinquè aniversari de la Nakba no s’ha d’entendre com el record d’un fet històric, sinó com la denúncia d’una situació que es manté vigent i continua massacrant la població palestina. Sense anar més lluny, els bombardejos sobre Gaza continuen, en una nova onada de violència, que, des que va començar aquest any, ja ha provocat la mort de més d’un centenar de palestines.

Per tot plegat, aquest dissabte 20 de maig la ‘Campanya Unitària Nakba 75’ ha convocat una manifestació a Barcelona sota el lema ‘75 anys d’Apartheid i ni un dia més’. La mobilització començarà a les 18 h a la plaça Universitat. A més, s’han programat actes arreu del territori català per protestar contra el règim d’imposició i opressió exercit per Israel i en solidaritat amb el poble palestí.

La campanya ha publicat un manifest en què evidencia “la crueltat extrema d’un règim que busca robar terres palestines” i reclama que la fi de la connivència amb l’Apartheid i els crims contra el poble palestí “gràcies a la complicitat internacional a nivell institucional, econòmic, cultural, acadèmic i esportiu”.

Per això, demana a la Generalitat de Catalunya que talli tots els vincles amb l’Estat d’Israel i deixi de considerar-lo “un país estratègic”. Alhora, també exhorta a l’Estat espanyol que “aturi immediatament la compra i la venda d’armes d’Israel” i requereix a la Unió Europea (UE) que “acabi amb el seu tracte preferencial” cap al país hebreu.

Crida a deixar de normalitzar el genocidi

"El primer que volem que quedi clar és que això no és un conflicte, sinó una ocupació que ja dura setanta-cinc anys i que es tracta des del classisme i no des de la igualtat, considerant els palestins terroristes per defensar-se d'una agressió brutal i constant", expressa a Xarxanet la Salam Almaslamani, expresidenta i membre de la Comunitat Palestina de Catalunya, una associació que aplega més de 400 famílies palestines residents al nostre país.

La Nakba s’emmarca en tot un reguitzell de violacions de drets humans, exemplificades en polítiques i pràctiques d’Israel com la neteja ètnica, la confiscació i annexió de terres, l’espoli dels recursos naturals, la denegació de residència i la supressió de la resistència, així com l’impediment del retorn a les seves llars de la diàspora palestina, entre moltes altres.

Un règim d’Apartheid, reconegut per Nacions Unides, que no seria possible –i que no s’hagués pogut mantenir durant tants anys– sense el suport exterior i de potències com els Estats Units o el Regne Unit i la complicitat de bona part de la comunitat internacional.

En aquest sentit, la mobilització de la comunitat palestina també vol enviar un missatge clar al món i insistir en el fet que la impunitat d’Israel, que ja dura setanta-cinc anys, no es pot allargar ni un dia més. “Aquest genocidi que patim les palestines no es pot normalitzar més per part de ningú, no pot ser que com que han passat tants anys la situació que vivim s’assumeixi sense més ni més”, diu Almaslamani.

Així, la membre de la Comunitat Palestina lamenta que, per exemple, la presidenta d’una institució com la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, feliciti i doni l’enhorabona a Israel per “la creació d’un país que s’ha construït partint de l’aniquilació d’un altre”, i afegeix: “això és del tot inhumà i mai de la vida pot ser normal”.

Per contra, i enmig d’aquesta estesa complicitat que hi ha amb les polítiques d’Israel, Aslamani agraeix el gest simbòlic de l’Ajuntament de Barcelona de trencar l’agermanament amb Tel-Aviv i suspendre relacions amb Israel. “Per a nosaltres és un pas significatiu”, exposa.

Aslamani viu a Catalunya des de fa més de trenta-cinc anys i explica que el prisma de la població catalana respecte a la situació del poble palestí ha canviat molt d’ençà que es va instal·lar al nostre país. “Al principi, quan vaig arribar, si et soc sincera, vaig quedar en xoc perquè se’m considerava terrorista per ser palestina”, confessa.

Ara bé, considera que amb el pas dels anys aquesta perspectiva ha canviat molt. “El cert és que s’ha fet molta i molt bona feina de sensibilització i de divulgació de la realitat d’allò que està passant, però no volem ni necessitem almoina de ningú, sinó viure amb dignitat i que se’ns ajudi a aconseguir la pau per al nostre poble”, agrega.

En aquest sentit, el paper de la diàspora palestina ha estat molt important no només a Catalunya, sinó també arreu del món. Davant del risc que les noves generacions que mai han viscut a Palestina desconnectin de la situació que pateix el seu poble, la diàspora té un rol molt rellevant i continua lluitant perquè no es compleixi la frase que va pronunciar Golda Meir, primera ministra d’Israel entre el 1964 i el 1975, referint-se a Palestina: “Els vells moriran i els joves oblidaran”.

“No permetrem que el jovent oblidi tot aquest patiment i la seva terra, continuarem treballant per denunciar aquesta situació i la passivitat de la comunitat internacional davant l’ocupació i la persecució”, deixa clar l’expresidenta de la Comunitat Palestina, qui, malgrat tot, es manté esperançada de cara al futur: “sempre mirarem endavant, perquè sense esperança ni visió de futur no es pot viure”, sentencia.