L’Afganistan torna al punt de partida amb el retorn dels talibans al poder

L’Afganistan torna enrere. Dues dècades després que els Estats Units intervinguessin al país i expulsessin del poder els talibans, com a resposta als atacs de l’11-S del 2001, el país ha tornat a caure en mans del grup fonamentalista islàmic, que ja controla la totalitat del territori. L’entrada dels talibans al palau presidencial de Kabul és la imatge que simbolitza la culminació d’una conquesta, que s’ha materialitzat en un temps rècord i ha quedat certificada per la fugida del país del fins ara president, Ashraf Ghani.

Els talibans s’han afanyat a declarar la fi del conflicte i han proclamat l’emirat islàmic. Tot plegat ha provocat l’angoixa de la població civil i escenes de caos, com les que viscudes a l’aeroport de Kabul, on s’han dirigit milers de ciutadans amb l’esperança de poder abandonar el país. Almenys cinc persones han mort intentant pujar a un avió per marxar d’un país que ja estava en una situació desesperada abans de l’ascens dels talibans i que ara afronta una crisi humanitària de primera magnitud.

És una situació molt trista, és evident que no és bo per a l’Afganistan tornar a caure en mans dels talibans, la gran majoria de la població en patirà les conseqüències, especialment les dones”, explica a Xarxanet l’investigador del Centre Delàs, Alejandro Pozo, sobre la situació d’un país castigat per la guerra durant les últimes dècades. 

Nou tràngol per a una població civil molt castigada

I és que, el retorn de la milícia islàmica al poder suposa un cop molt dur -un més- per a una població civil que ha aguantat les penalitats de la guerra i ara es veu amenaçada per un nou retrocés dels seus drets i llibertats. “El drama és que la població civil, especialment com sempre les dones, porten dècades sobrevivint en un país exhaust i esparracat, patint tota mena de sofriments i vulneracions de drets humans davant l’absoluta complicitat o indiferència dels poders regionals i mundials”, escriu el director de Fundipau, Jordi Armadans, en un article al seu bloc.

En aquest sentit, i malgrat que els talibans volen projectar una imatge més moderada, ja arriben notícies de moltes àrees del país en què ja s’ha començat a restringir la llibertat de moviments i l’accés al lloc de feina i a l’educació de les dones, així com l’obligació de cobrir els seus cossos sota el burca. Així, sembla evident que la tornada dels talibans al poder suposa un perill per als drets humans de la població, especialment per a les dones.

Un país destrossat per la ingerència estrangera

La victòria definitiva dels fonamentalistes s’ha materialitzat en un vist i no vist, en el marc d’una ofensiva llampec en què els insurgents han conquerit les principals capitals de província, una rere l’altra, fins a arribar a la capital en poques setmanes. Els esdeveniments s’han precipitat a gran velocitat, i gairebé sense oposició, des que el president dels Estats Units, Joe Biden, va anunciar la retirada total de les tropes nord-americanes del país centre-asiàtic el passat mes d’abril.

“Des d’un punt de vista militar, és difícil d’explicar com han arribat tan ràpidament al poder; només hi ha dues opcions: o han tingut molt suport intern, o molt suport extern, o totes dues coses”, es qüestiona Alejandro Pozo. 

L’investigador del Centre Delàs creu que el principal problema que ha tingut l’Afganistan en els darrers anys ha estat la ingerència estrangera i titlla d’irresponsables la gran majoria dels actors internacionals que han posat un peu al país en les últimes dècades, des de la invasió soviètica als anys vuitanta com la intervenció nord-americana a principis dels 2000, passant pel paper crucial que han tingut potències regionals com el Pakistan, l’Aràbia Saudita, l’Iran o Rússia, entre altres.

“Crec que és un error centrar-nos exclusivament en els Estats Units, l’Afganistan ha estat una mena de tauler de Risk en què diferents actors han mogut les seves peces en funció dels seus propis interessos”, reflexiona Pozo, que critica que la intervenció únicament ha estat en clau militar i ningú ha pensat realment en treballar per millorar la situació del país. “Els afganesos i afganeses només han importat pel que fa al seu rol instrumental, per obtenir guanys geopolítics”, rebla.

Una postura que comparteix Jordi Armadans, crític amb la irresponsabilitat col·lectiva que ha dut l’Afganistan a la situació actual. “Posar la pau, els drets humans i el benestar de la població al centre no assegura, probablement, bons resultats. Però no fer-ho gens ens al present sense futur, que ara pateixen i patiran a l’Afganistan. Aprendre aquesta lliçó després de més de 40 anys d’irresponsabilitat col·lectiva sigui la primera i imprescindible compensació als centenars de milers d’afganeses i afganesos que ho han patit i perdut tot”, escriu.

De poc o res ha servit l’enorme inversió dels Estats Units a l’Afganistan, que, vint anys després, ha tornat al punt de partida. “En vint anys els EUA s’han gastat prop d’un bilió de dòlars a l’Afganistan, una quantitat que és 400 vegades el PIB del país l’any 2001, i en aquests anys han estat incapaços de canviar la situació, que ha seguit sent catastròfica, això vol dir que els diners no anaven destinats a aquest objectiu”, assenyala Pozo, que creu que “la idea de millorar la situació de l'Afganistan ha format més part de la retòrica política a occident que de la realitat”. 

Entre tots aquests diners, més de 70.000 milions d’euros, segons dades publicades pel ‘New York Times’, han anat directament a formar i dotar d’armament, material i infraestructura a l’exèrcit afganès, que ha col·lapsat en un temps rècord i gairebé no ha ofert resistència davant l’avenç dels insurgents.

Crisi humanitària i nova onada de refugiats

Sigui com sigui, l’adveniment dels talibans constata un fracàs col·lectiu que pagarà la població civil, que, temerosa pel record del règim teocràtic que el grup fonamentalista va imposar entre el 1996 i el 2001, ja ha començat a fugir del país. Tot plegat pot desencadenar una onada migratòria i una crisi humanitària similar a la que va provocar la Guerra de Síria. En aquest sentit, la UE ja ha expressat el seu temor a una nova onada de refugiats.

Tanmateix, l’ACNUR ja ha advertit que els qui més estan patint la situació són les dones i infants desplaçats i explica que, des de principis d’any, unes 400.000 persones s’han vist obligades a abandonar les seves llars i s’han unit a les prop de 2,9 milions que segueixen desplaçats a l’interior del país arran del conflicte. Aquestes xifres, però, podrien ser només la punta de l’iceberg d’una nova onada migratòria de grans dimensions.