L’Afganistan és un país que ha viscut moltes guerres. Als anys setanta va viure una època daurada que va acabar amb l’ocupació de la Unió Soviètica i tot un seguit de guerres amb els Estats Units i els talibans com a principals protagonistes. Des de l’arribada de l’URSS, milions de persones afganeses s’han hagut de refugiar arreu del món i precisament aquestes famílies són les que ara intenten ajudar la població que ha vist com el seu futur s’esfumava amb l’arribada dels talibans al poder.

A Xarxanet hem parlat amb la Lema Rashid, una jove d’origen afganes que va néixer en un camp de refugiats al Pakistan, el 1994, i que des dels catorze anys viu a Sant Celoni. Tot i no haver-hi viscut mai, sent un vincle molt fort amb la seva terra i els seus orígens i està disposada a fer tot el que estigui a les seves mans perquè l’Afganistan torni a representar-la a ella i a tota la població afganesa.

Vas néixer a un camp de refugiats. Com van arribar-hi els teus pares?

Quan va començar la invasió soviètica a l’Afganistan la meva mare només tenia vuit anys i la meva àvia se la va emportar al Pakistan per refugiar-se. I al meu pare li va passar el mateix. Tots dos eren refugiats al Pakistan perquè la seva vida corria perill si es quedaven a l’Afganistan, ja que estaven en contra de la invasió soviètica, però també en contra dels grups fonamentalistes que es van crear per lluitar contra ells.

La meva família sempre ha defensat que l’Afganistan ha de tenir un govern laic, democràtic i la igualtat de drets entre homes i dones. I per això no van poder seguir vivint al seu país i es van haver de refugiar.

Com va ser la teva infància allà?

Molt feliç. El camp de refugiats era tot de fang i m’ho passava molt bé jugant amb les meves cosines i cosins. Ara miro enrere i soc conscient que tenia una vida molt pobre, ja que no teníem ni aigua potable, però jo era petita i no tenia una sensació de guerra. Em sentia protegida.

Quan comences a ser conscient de la situació de l’Afganistan?

Quan tenia sis anys vaig marxar a estudiar a un orfenat, gràcies a una ajuda educativa de l'escola Beaconhouse School System a persones refugiades. Allà em vaig adonar que no era una persona normal. Em vaig haver de separar dels meus pares per rebre una bona formació perquè el meu país estava en guerra. Aquí vaig començar a sentir una angoixa. A més a més, em sentia fora de lloc estudiant amb nens i nenes que no tenien pares i en un sistema pakistanès. Des d’aleshores aquest sentiment el porto amb mi.

Com vas arribar a Catalunya?

El meu pare va rebre un tractament mèdic a Catalunya gràcies a unes ajudes que va rebre a través de l’associació Revolutionary Association of the Women of Afghanistan (RAWA). I quan va arribar-hi li va agradar molt, sobretot la lluita independentista. Els meus pares mai s’havien plantejat deixar el Pakistan, però quan van conèixer Catalunya van decidir que el millor per a la família era que vinguéssim aquí. Érem una família amb moltes dones i aquí tindrem un futur millor.

Vam estar tres anys fent papers amb ACNUR i finalment, quan jo tenia catorze anys, vam tenir la sort de ser acceptats. Gràcies als contactes del meu pare vam trobar refugi a Sant Celoni.

Com van ser els primers mesos aquí?

Va ser molt dur, sobretot perquè hi ha un canvi cultural dràstic. Per mi estudiar era un privilegi i a Catalunya veia que gent de la meva edat no li donava la mateixa importància que jo. A més, vaig trobar a faltar un acompanyament específic per a integrar-me. Jo, com a refugiada, portava una càrrega emocional molt important que ningú tenia en compte. Vaig passar una època una mica perduda, amb depressió. L’adaptació va ser molt lenta i va donar peu a la presa de moltes males decisions.

La teva mare com va viure aquest canvi?

Ella ho va passar especialment malament. Deixar la família i no saber quan la tornaràs a veure és molt dur. En general, totes les dones afganeses són molt vulnerables perquè han passat una repressió brutal. Després de tants anys de guerra, de perdre gent propera i de tenir la família repartida arreu del món, la situació no és fàcil.

Tot i això, ella aspirava a ser una dona independent i treballar. Jo l’admiro molt, ja que va fer un gran esforç i el dia d’avui puc dir que ho ha aconseguit. Ella va crear una comunitat afganesa aquí a Catalunya. Va fer un gran esforç i per a mi és un exemple.

Has tingut l’oportunitat de viatjar a l’Afganistan alguna vegada?

Quan vivia refugiada al Pakistan hi anàvem de visita, però mai ens hi quedàvem, era perillós. Però el meu record és meravellós. El camí que fèiem en cotxe m’encantava quan era petita, m’agradava molt veure el caos que hi havia a la frontera, la combinació de dos països. L’Afganistan és un país molt muntanyós i és molt maco. A més a més m’encantava veure la cara de felicitat que tenien els meus pares quan tornaven a trepitjar la seva terra.

Teniu família allà?

Tenim tota la família entre el Pakistan i l’Afganistan. Actualment estem demanant des de la Comunitat Afganesa, amb l’ajut d’ERC, la seva evacuació i la de la resta de familiars, tal com ens va prometre el govern del PSOE.

Quina informació us han fet arribar de l’arribada dels talibans al poder?

Hi ha molta por, la gent està tancada a casa. El país en mans d’uns terroristes. No és només por, és dir adeu al futur. Si no estàs mort físicament, estàs esperant la mort, sobretot si ets dona. No pots escoltar música; no pots sortir al carrer i, si surts, ho has de fer tapada; no tens dret a somiar, ni a estudiar, ni a decidir per tu. Tu estàs exclosa totalment de la societat com a dona. I els nens i nenes, quin futur tenen? A quin país han d’aspirar a créixer? Un nen o nena que creixeran en una societat on tothom té por i han perdut a molts familiars.

Com són els talibans?

Són homes que s’han entrenat a les muntanyes, sense interacció amb persones civilitzades, i, per tant, no tenen cap mena d’educació. Ells només saben que han de protegir la seva terra i ho han de fer en nom de l’islam. Els fonaments de l’islamisme són molt incerts i porten la religió a l’extrem. L’islam ho és tot.

Aquest islam va ser ideat per l’Osama Bin Laden, una persona que estava tan boja que fins i tot se li va prohibir l’entrada del seu propi país, l’Aràbia Saudita. Ell va refugiar-se a l’Afganistan perquè va veure l’oportunitat de vendre el seu model d’islamisme, ja que era un país ocupat. Els talibans es van fer forts mentre la Unió Soviètica intentava implantar el comunisme.

"L'Afganistan era un país amb molt potencial"

Com era l’Afganistan abans de l’ocupació de l’URSS?

Abans de l’ocupació de la Unió Soviètica, l’Afganistan era un país amb molt potencial. El rei que hi havia aleshores no sabia què fer amb tant de talent. Quasi tothom estudiava. El país avançava, era com el París d’Àsia als anys setanta. Les dones vestien amb un estil molt occidental, no anaven gens tapades. A més a més, la indústria tèxtil era molt potent. Però la guerra va acabar amb tot.

Veus possible que algun dia el teu país torni a viure una època similar?

No es pot aspirar a tornar a aquest Afganistan d’un dia per l’altre, però cal que mantinguem viu aquell temps i que recordem que l’Afganistan actual no representa la població afganesa. Des dels anys setanta mai se li ha donat una oportunitat real a la població de representar-se a si mateixa. Per construir un país com el d’abans de l’ocupació soviètica cal democràcia, educació i consciència política. I per això necessitem tota l’ajuda internacional possible.

Quin paper heu de jugar els afganesos que viviu lluny del vostre país?

A vegades sento que estic boja per aspirar que el meu país torni a ser el que era, perquè és cert que les ferides que està deixant la guerra a l’Afganistan costaran molt de curar. Però la meva intenció és deixar una influència i donar esperança a les dones que s’han quedat allà tant de temps. Jo he tingut l’oportunitat de sortir i estudiar.

Cal recordar que hi ha una gran desesperança entre la població, perquè només el 30% dels afganesos que viuen al país estan alfabetitzats i hi ha un 75% de la població que passa gana. I a un país desesperat se li ha de regalar esperança. Per això aspiro a ser una influència per als nens i nenes del país, perquè ells i elles són el futur. No ens podem rendir.

Ets una ferma defensora del feminisme. Qui és la teva inspiració?

Meena, la fundadora de RAWA l’any 1977. Ella va promoure la igualtat i l’educació de la dona afganesa. M’agradaria trobar en altres països dones com ella que aspirin a canviar la mentalitat de la societat.

"Vull tenir totes les eines possibles per ajudar l’Afganistan"

Per què has començat a estudiar dret?

L’educació és una arma molt potent per lluitar sobre qualsevol classe de manipulació. Una dona que ha estudiat té moltes més possibilitats a qualsevol part del món, però especialment en un país com el meu. I ara que he tingut l’oportunitat de començar la universitat he decidit cursar dret per tota la injustícia que ha viscut el meu país durant molts anys. Vull tenir totes les eines possibles per ajudar l’Afganistan.

Un cop acabis els teus estudis quin serà el següent pas?

Vull tornar a l’Afganistan i treballar des d’allà. Prefereixo estar al costat de la meva gent i lluitar amb ells. Aprofitaré les oportunitats que m’ha donat el món occidental i les portaré cap allà. El meu objectiu és crear una plataforma de dones feministes de l’Afganistan. És difícil arribar a elles si vius fora, no confien perquè pensen que no les entens. La millor manera d’ajudar-les és ser al seu costat.

Fer un clam feminista davant dels talibans sembla impossible...

El problema és que directament no tenen judici. Ells no ens consideren persones i els hi és igual matar-nos. Però jo crec que les dones som més fortes que una pedra i quan la lluita i la causa són tan grans les forces surten d’on sigui. Cada vegada surten més dones afganeses que volen lluitar pels seus drets. I les que se senten encadenades, les hem d’ajudar. No hem de perdre la confiança. Jo crec que és possible.

Les dones ja no volen viure sota un burca ni estar tancades a casa. Han conegut la llibertat i no volen renunciar a ella. Jo crec que els talibans se senten ridículs davant d’aquestes dones tan fortes que han sortit al carrer de Kabul a manifestar-se. Hem d’aconseguir el control del nostre futur. Per això crec que cal l’ajuda de totes les dones feministes del món.