El tomb històric de la posició espanyola en el conflicte del Sàhara Occidental i el seu suport al pla d’autonomia del Marroc per al territori ha causat sorpresa i indignació entre les entitats que defensen els drets del poble sahrauí. La decisió, anunciada divendres sense previ avís pel Govern de Pedro Sánchez, trenca la tradicional neutralitat que Espanya havia mantingut durant quaranta-set anys, des que va abandonar l’excolònia a la seva sort el 1975, en plena decrepitud del franquisme.

“No esperàvem un gir com aquest, ens sembla completament inacceptable i fora de lloc que cedeixi d’aquesta manera davant les pressions del Marroc”, expressa l’Albert Giralt, coordinador de la Federació d’Associacions Catalanes Amigues del Poble Sahrauí (ACAPS).

Un conflicte enquistat des de fa dècades

El conflicte del Sàhara Occidental es remunta a gairebé mig segle enrere, quan Espanya va marxar de la seva excolònia, un territori ric en recursos com el fosfat, que ocupava des del 1883. L’abandonament per part d’Espanya, que va proposar un referèndum d’autodeterminació per al territori, va donar lloc a l’ocupació del Marroc, que mai va acceptar que el poble sahrauí decidís el seu futur. D’aleshores ençà, Rabat s’ha disputat el control del territori amb el Front Polisario, fundat el 1973 i favorable a la independència del Sàhara Occidental.

En aquest context, milers de sahrauís van haver d’emprendre una diàspora, altres es van quedar als territoris ocupats, i desenes de milers es van refugiar als campaments de Tindouf, a Algèria, un país que sempre ha fet costat a la causa sahrauí i que ha rebutjat de ple el canvi de posició espanyola. Un fet que no és menor, i més en un context com l’actual de la guerra d’Ucraïna, tenint en compte que Algèria és el principal subministrador de gas a Espanya.

Després d’anys de conflicte armat, el Marroc i el Front Polisario van signar un alto el foc el 1991, sota l’auspici de Nacions Unides. El pacte es va traduir en la creació de la Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), que havia de supervisar i facilitar la celebració d’un referèndum perquè la població sahrauí decidís si volia formar part del Marroc o esdevenir un territori independent.

No obstant això, mai es va arribar a fer la consulta i el 2007 Rabat va presentar davant l’ONU un projecte d’autonomia per annexionar-se el territori. El novembre del 2020, el Marroc va trencar l’alto el foc, vigent durant gairebé trenta anys, amb un atac perpetrat per forces marroquines al pas fronterer de Guerguerat.

El viratge aparta Espanya de la legalitat internacional

Espanya sempre havia advocat per una solució mutualment acceptable en la línia de la postura internacional, que segueix plantejant el referèndum com la via de sortida al conflicte. Fins ara. L’executiu espanyol ha pres partit pel Marroc i ho ha anunciat a través d’una carta enviada al rei Mohamed VI, en què considera que el pla marroquí d’autonomia per al Sàhara Occidental com la solució “més seriosa, realista i creïble” per resoldre el contenciós.

Una posició qüestionable, com a mínim, atès que la proposta marroquina és unilateral, va contra la legalitat internacional i el Front Polisario i el poble sahrauí la rebutgen de ple. El gir espanyol no és poca cosa i té importants implicacions històriques: malgrat que és el Marroc qui controla el territori, l’Estat és encara formalment la potència administradora del Sàhara Occidental, que Nacions Unides té a la llista de territoris no autònoms en procés de descolonització des del 1963.

“Espanya té un deure històric i moral amb el poble sahrauí, la decisió no ens ha agafat totalment per sorpresa perquè els precedents estan allà; mai hem tingut confiança en la gestió dels governs espanyols, tampoc en els del partit socialista”, lamenta la Clara Jorge, membre de Sàhara Dempeus.

El Sàhara Occidental, moneda de canvi en una negociació

Per què l’executiu espanyol ha materialitzat ara, després de quaranta-set anys, aquest canvi de posició tan rellevant? Des d’ACAPS creuen que “ha cedit al xantatge constant i les amenaces” del Marroc respecte al Sàhara Occidental, utilitzant com a moneda de canvi qüestions com Ceuta i Melilla o el control dels fluxos migratoris provinents del nord d’Àfrica, per forçar Espanya a canviar de parer en el conflicte. “És un tema d’interessos, el Marroc sempre ha treballat la relació amb Espanya a través del xantatge”, completen des de Sàhara Dempeus.

Una prova clara d’aquest estira-i-arronsa en la relació entre els dos països es va produir amb l’acollida en secret per part d’Espanya, per raons humanitàries, de Brahim Gali, líder del Front Polisario, l’abril de l’any passat. La resposta del Marroc, que va interpretar el gest com un afront, no es va fer esperar: Rabat va forçar una crisi migratòria sense precedents facilitant l’entrada massiva de milers de persones migrants a la frontera amb Ceuta.

En aquest sentit, després del gir respecte al Sàhara Occidental, el Govern espanyol ha fet públic un comunicat en què anuncia l’inici d’una “nova etapa en la relació amb el Marroc” i explica que ha arrencat diversos compromisos a Rabat, entre els quals destaca “la cooperació en la gestió dels fluxos migratoris”. Així, malgrat que el comunicat ni tan sols anomena el Sàhara Occidental, és prova que l’excolònia espanyola ha format part d’una negociació, un fet que Giralt, d’ACAPS, qualifica de “vergonyós”.

Quina rellevància real té el gir espanyol per al conflicte?

Amb tot, la importància real del canvi de posició d’Espanya per a la resolució del conflicte és limitada. “És només una carta i legalment no canvia res, però sí que és un discurs que el Marroc està fent calar, en el marc de la seva política de desgast per enquistar el conflicte i aconseguir que l’annexió sigui l’única sortida viable al conflicte”, raona Giralt, que creu que el risc està en el fet que altres països se sumin a aquesta postura.

Per a Clara Jorge, la decisió visibilitza realment quina és la posició espanyola respecte al Sàhara Occidental i posa en evidència “que hi ha una distància molt gran entre la voluntat majoritària de la població civil espanyola respecte al conflicte i la postura del seu govern, que no està representant aquesta voluntat”. Alhora, també permet saber al poble sahrauí amb qui pot comptar i amb qui no, afegeix la membre de Sàhara Dempeus.

No obstant això, tot plegat també ha servit per reactivar la qüestió i tornar a parlar del que passa al Sàhara Occidental. “Hi ha un poble oblidat des de fa més de quaranta-cinc anys que mereix tornar a la seva terra i recuperar la seva autonomia i el dret a decidir què vol ser”, rebla Jorge.

Un poble oprimit i perseguit brutalment al seu propi territori

Avui, el poble sahrauí viu dividit entre els que formen part de la diàspora, els que segueixen als territoris ocupats pel Marroc i uns prop de 150.000 que es van refugiar als campaments de Tindouf, en ple desert, i viuen en unes condicions realment extremes.

Als territoris ocupats, el Marroc s’ha acarnissat amb la població sahrauí, a qui ha perseguit i reprimit sistemàticament sense aturador. “El que ha fet, i continua fent, el Marroc allà és molt greu, els sahrauís no tenen llibertats i han patit tota mena de vulneracions de drets, pallisses i tortures”, exposa l’Albert Giralt.

“Hi ha una opressió molt gran sobre els cossos dels sahrauís, especialment de les dones, a qui s’ha violentat, violat i agredit constantment”, explica la Clara Jorge, que incideix en la persecució a la llengua, identitat i cultura de la població i l’esclafament sistemàtic de totes les seves reivindicacions i accions polítiques.

Durant gairebé cinc dècades, Rabat ha explotat els recursos naturals del territori i ha dut a terme una estratègia implacable per diluir i esborrar la identitat sahrauí, tractant de marroquinitzar-la per tots els mitjans per tal de consolidar l’ocupació. “El que lamentem molt és la poca repercussió mediàtica i política que ha tingut tot el que està passant al Sàhara Occidental”, afegeix Jorge.

El fracàs de Nacions Unides

Tot plegat evidencia el fracàs estrepitós de les Nacions Unides, que després de l’acord per a l’alto el foc del 1991 havia de supervisar i facilitar el referèndum d’autodeterminació per al poble sahrauí i mai ha aconseguit el seu propòsit. Malgrat els nombrosos compromisos i resolucions favorables a una consulta, el cert és que l’organisme mai ha posat fil a l’agulla per complir realment la seva missió.

“És obvi que ha fracassat, a l’hora de la veritat el funcionament del propi organisme limita molt la seva capacitat d’actuar en molts aspectes, i en aquest cas és vergonyós”, diu l’Albert Giralt d’ACAPS, que destaca que la missió pel referèndum és l’única de Nacions Unides que dins les seves tasques no té la monitorització de les violacions dels drets humans que es cometen al territori. “És completament absurd i demostra la poca capacitat d’acció que tenen realment dins del Sàhara Occidental”, suma.

Accions de protesta com a resposta

Davant d’aquesta situació, el moviment en defensa del poble sahrauí no es quedarà de braços plegats i ja ha convocat accions de protesta contra el viratge espanyol. Aquest mateix dimecres, sota el lema ‘El Sàhara no es ven’, hi haurà una concentració davant la delegació del Govern espanyol i també s’ha convocat una gran manifestació a Madrid per donar suport al poble sahrauí el pròxim dissabte 26 de març.

A banda, la Federació ACAPS i Novact, han presentat el portal web sossahara.org, una eina que té com a objectiu monitorar els abusos constants i la sistemàtica vulneració de drets individuals i col·lectius que es donen al Sàhara Occidental ocupat per part del Marroc, així com els casos d'empreses implicades en l'espoli de recursos naturals que contribueixen a perpetuar la vulneració de drets de la població sahrauí i l'ocupació del Sàhara Occidental. "Ara és el moment en què cal donar suport al poble sahrauí", sentencia Giralt.