Luis Coll: “Som molt conscients que el creixement de LAMSA comporta més responsabilitat”

La història de com el Luis Coll i el Max Griera van fundar una acadèmia de futbol a un camp de persones refugiades a Ghana és d’aquelles que s’han d’explicar fil per randa, perquè està plena de girs de guió i d’esdeveniments excepcionals. 

Aquests dos joves catalans van viatjar el 2022 a Ghana per fer un voluntariat i van acabar fundant una associació, anomenada Luis And Max Soccer Academy (LAMSA), que és, alhora, una acadèmia de futbol per als infants i joves –la majoria de nacionalitat liberiana– que viuen al camp de persones refugiades de Buduburam, a Ghana. Coneixem la història de LAMSA de la mà del Luis Coll i el Max Griera.

Com dos nois tan joves han acabat creant una acadèmia de futbol, que també és una ONG, en un camp de persones refugiades a Ghana?

Luis Coll (L.C.): La història és una mica llarga, però provaré de resumir-la. Bàsicament, el Max i jo anàvem a fer un voluntariat a Ghana l’estiu del 2022. Ens hi vam embarcar pràcticament sense saber on anàvem. Tampoc volem ser cínics: nosaltres volíem fer un viatge a l’Àfrica i, en aquell moment, teníem la idea que el voluntariat és una forma d’ajudar, però també ho vèiem com una manera fàcil de viatjar per a gent jove com nosaltres. 

A les cinc del matí vam arribar a l’aeroport d’Accra, la capital, on ens havien de venir a recollir. I no hi havia ningú esperant-nos. Van passar les hores i allà no venia ningú. Vam trucar a un parell de telèfons de contacte que teníem, i res. I, és clar, teníem per davant uns vint dies a Ghana i no sabíem què fer. El primer que ens va passar pel cap va ser que érem víctimes d’una estafa i que el voluntariat en qüestió no existia. 

Quin va ser el vostre següent pas?

L.C.: Vam accedir al web del voluntariat i vam trobar un altre telèfon de contacte. Ens va respondre un home que ens va dir que sí, que ens esperaven, però que els havia sorgit un problema. I ens va passar una adreça. Vam agafar un taxi i vam anar cap allà. Aleshores, ens vam adonar que estàvem sortint d’Accra. L’única cosa que sabíem del voluntariat és que era a la ciutat d’Accra. Finalment, després d’un trajecte de dues hores, el taxi ens va deixar a Buduburam, a les portes d’un camp de persones refugiades. Evidentment, en aquell moment no teníem ni idea d’on érem.

Ben aviat ho vau descobrir. Quina és la història del camp de Buduburam?

L.C: Entre els anys 90 i els 2000, aproximadament, hi va haver dues guerres civils a Libèria i moltíssima gent es va exiliar a Ghana, un país proper que va més avançat i és més democràtic. Moltes d’aquestes persones van acabar al camp de refugiats de Buduburam, que és una mena de favela enorme africana. És una mena de micromón, amb les seves pròpies lleis i on tot és com molt caòtic. 

Max Griera (M.C.): Una de les coses que vam descobrir després és que les persones que viuen allà estan molt estigmatitzades i se les veu com uns delinqüents per part de la gent de Ghana. I no rebem cap mena d’ajuda de ningú. Es pot dir que viuen atrapats allà, sense possibilitats d’avançar i amb poques esperances de sortir d’aquella situació tan dura.

"Buduburam és una mena de micromón, amb les seves pròpies lleis i on tot és com molt caòtic." -Luis Coll

Què va passar quan vau arribar a Buduburam?

L.C.: Vam trucar al mateix telèfon que ens havia donat l’adreça i es va presentar l’Obama, la persona amb qui havíem parlat. De seguida ens vam adonar que no tenia res a veure amb l’organització del nostre voluntariat. Resultava que el web on havíem trobat el seu telèfon era pràcticament idèntica a la de la nostra organització, i no era casualitat, senzillament era la manera de l’Obama de captar voluntaris. Vam veure que no era mala persona, sinó més aviat una persona desesperada, que no tenia mitjans ni sabia com atraure voluntaris internacionals.

Li vau donar una oportunitat?

L.C: Sí, resolt el misteri, li vam dir a l’Obama que no calia que continués mentint i vam veure que al camp de Buduburam es podien fer mil coses. Nosaltres som entrenadors de futbol i hi hem jugat tota la vida. Allà hi havia molts nens i els vam oferir la nostra ajuda.

Com va ser el primer dia a Buduburam?

L.C: Va ser increïble. L’Obama ens va ajudar a trobar un hostal on allotjar-nos, ens va portar dinar i va ser molt amable amb nosaltres. I ben aviat ja vam començar a organitzar entrenaments de futbol, de forma bastant improvisada, per als nens del camp. Al principi només teníem vint nens, però de seguida van començar a venir-ne més i van acabar sent més vuitanta. Nosaltres només teníem dues pilotes i tot va ser bastant caòtic. Amb tot, l’experiència va ser espectacular.

I vau rebre una altra trucada…

L.C: Cap al migdia del segon dia que estàvem allà, vam rebre una trucada de l’organització del nostre voluntariat, que feia cinc hores que ens esperaven a l’aeroport d’Accra i no sabien on érem. El tema és que es van equivocar de dia i creien que arribàvem un dia després. Els vam explicar tota la història i ens van dir que el camp de Buduburam era un lloc molt perillós, que havíem de sortir d’allà com més aviat millor. Ens enviaven un taxi i també ens van oferir fer el voluntariat de manera gratuïta. 

Quina decisió vau prendre?

L.C.: La veritat és que era una bona oferta, però havíem passat un dia i mig increïble a Buduburam, que vam optar per quedar-nos-hi. Hi vam estar uns vint dies, entrenant cada dia als nens i va ser una experiència que ben segur recordarem la resta de les nostres vides. I el que va començar com una broma de l’Obama, que ens animava a fer la Luis And Max Soccer Academy (LAMSA), va acabar sent una realitat. I d’aquesta manera tan surrealista, gairebé com una broma, és com va començar la història de LAMSA.

Com es va gestar l’associació?

L.C.: Quan vam tornar a casa, ens vam plantejar que realment teníem una oportunitat per ajudar, i que només depenia de nosaltres si tot plegat es quedava en una bona anècdota o es convertia en un projecte sòlid, amb cara i ulls. Vam creure que, com a mínim, valia la pena intentar-ho. 

I us vau posar a treballar.

M.G.: Sí, de seguida ens vam posar a treballar. Vam crear el web i el logo de LAMSA, i vam enviar les primeres equipacions de futbol per als nens. I, a poc a poc, vam anar avançant i informant-nos dels tràmits per constituir l’associació. I, des d’aleshores, hem anat creixent i fent contactes amb molta gent, intentant fer xarxa per poder fer més coses a Buduburam.

Quins són els vostres objectius amb LAMSA? Han canviat molt des que vau començar?

M.G.: La finalitat és la mateixa que al principi, però algunes coses han canviat bastant. L’acadèmia va començar amb un equip masculí, que vam dividir en tres segons l’edat dels nens. A l’inici ens vam enfocar molt a enviar material, com botes i equipacions, i aigua per als entrenaments. Coses molt bàsiques.

Ara que hem crescut i tenim més pressupost, hem creat un equip femení i, des del gener, també tenim una casa, la LAMSA House, que tenim llogada, on viuen els entrenadors de l’acadèmia i els infants en situació més precària. L’objectiu que tenim és poder oferir almenys un àpat al dia als nens del camp, que és una necessitat prioritària per a ells. 

"Hem llogat una casa on viuen els entrenadors de l'acadèmia i els infants més vulnerables." - Max Griera

Com heu aconseguit el finançament?

L.C.: Tenim aportacions que ens fan arribar empreses que volen col·laborar amb nosaltres, i també ens financem gràcies al fet que oferim experiències de voluntariat. El primer any ens vam centrar a buscar perfils de voluntaris per fer d’entrenadors de futbol, perquè, al cap i a la fi, som una acadèmia de futbol.

Això va canviar una mica després del viatge d’aquest estiu, quan ens vam plantejar obrir més el voluntariat. Vam parlar amb hospitals i escoles, i ara ens estem organitzant per enviar-hi metges i professors, que fan molta falta allà. També hem ajudat en altres àmbits més enllà de l’esportiu, com el sanitari, ajudant nens que tenen Malària, per exemple. La idea és continuar per aquesta via. 

Quants joves teniu a l’acadèmia i com funciona?

M.G.: Actualment, tenim més de vuitanta nens i nenes. Entrenen tres cops per setmana i nosaltres els oferim aigua i un àpat setmanal, a més de tot el material bàsic i també ens fem càrrec dels desplaçaments per jugar els partits. Fem tot allò que podem, d’acord amb les nostres possibilitats. 

Segur que el futbol és una via perfecta per arribar als infants i joves.

M.G.: És una barbaritat la passió que senten pel futbol. Estan tot el dia jugant o veien partits per televisió, és l’esport principal i únic. A més, al camp de Buduburam va néixer l’Alphonso Davies, que juga al Bayern de Múnic i és una estrella del futbol. I, per descomptat, l’esport en general i el futbol en particular són una gran eina per educar els nens en uns valors, fomentar l’esperit d’equip i moltes coses més. 

Com feu el seguiment de l’acadèmia? Hi teniu persones de confiança?

L.C.: L’Obama, la persona que ens va portar allà, ja no està amb nosaltres. Tot i que ens va ajudar molt al principi, vam tenir una sèrie de problemes amb ell i vam decidir tallar la relació. Ara mateix tenim tres entrenadors. El Dominic i el Moses, que són dues persones magnífiques en les quals confiem molt i sabem que són molt bones persones. La seva honestedat és total i mai ens han fallat. Tots dos viuen a la LAMSA House i són exfutbolistes liberians, que van fer carrera al món de futbol i, per diverses circumstàncies, van acabar al camp de Buduburam. 

L’altra persona és la Rachel, que entrena les noies, i és jugadora professional de primera divisió ghanesa. Pensem que tenim un molt bon equip de treball i estem tranquils, tot i que també estem molt a sobre, és clar. Han entès la nostra filosofia i el que volem fer nosaltres, que és ajudar i res més. A banda, són els primers beneficiats que LAMSA funcioni. 

Quins són els principals obstacles que us trobeu a l’hora de fer la vostra tasca?

L.C.: Per una banda, el tema de la comunicació. Nosaltres no estem allà i a distància tot és més difícil. Cal dedicar molt de temps a explicar bé les coses i entendre allò que ens transmeten i ens demanen. La confiança en l’equip que tenim a Buduburam és cabdal, perquè, al cap i a la fi, són els nostres ulls allà. 

L’altre és el tema econòmic. Aconseguir finançament no és fàcil i és una part molt important de la nostra tasca. I, en certa manera, també és una pressió, perquè ja hem fet moltes coses allà i no és una cosa de la qual ens en puguem desentendre com si res. Això no funciona així i som conscients que el creixement de LAMSA comporta més responsabilitat. Amb tot, tenim clar que si fem les coses bé, tindrem oportunitats. 

En aquest sentit, el tema del voluntariat té molta importància.

M.G.: Sí, nosaltres ja hem enviat voluntaris i és un àmbit que volem consolidar per ajudar també a la sostenibilitat del projecte. Ara, tot i que encara no està enllestit, estem treballant per fer un conveni amb l’entitat Cooperating Volunteers, que s’ha interessat pel nostre projecte i volen col·laborar per enviar moltes persones voluntàries a LAMSA, bàsicament metges i professors.

Què us ha aportat a vosaltres tota aquesta experiència?

M.G.: Evidentment, l’impacte que et causa un lloc com Buduburam és enorme. Sempre veus coses que t’impressionen i et commouen. Podem dir que a nosaltres ens ha canviat la manera de veure les coses. 

Com podem col·laborar amb LAMSA?

M.G.: Qui vulgui contribuir pot fer-ho de moltes maneres, amb aportacions econòmiques, amb material per enviar a Buduburam, fent difusió del projecte, fent-se voluntari... Qualsevol cosa, per petita que sigui, és una ajuda. També tenim campanyes obertes a Migranodearena i a Teaming.

Quin futur albireu per al vostre projecte?

L.C.: Des que vam tornar de l’últim viatge a Buduburam, al setembre, hem avançat molt, més del que ens esperàvem. Ara estem centrats a mantenir i consolidar el que hem aconseguit. Hem tingut alguna proposta important, com la d’un club professional de tercera divisió ghanesa, però vam creure que no era la decisió més intel·ligent en el moment en què estem.

Amb això vull dir que les possibilitats de créixer són moltes, però la nostra màxima és que volem fer les coses bé i consolidar-les amb el temps, sense presses. Ara volem assentar el tema del voluntariat i veure com podem avançar en l'acord amb Cooperating Volunteers per ampliar les nostres capacitats.

M.G.: Ara mateix estem centrats en aquest tema del voluntariat, que pensem que serà clau per avançar i ampliar les possibilitats d’ajudar la gent de Buduburam. A més, també ens permetrà multiplicar la difusió del projecte, tenir més presència a les xarxes i donar-nos a conèixer.