Mario Llonch: "L’educació és la clau que obre totes les portes"

En Mario Llonch i la seva dona Asun Fiochi van canviar el confort d’una vida acomodada a Catalunya per instal·lar-se en un poblat d’una zona rural del Senegal sense aigua ni electricitat. Un viatge de negocis al país africà va capgirar-ho tot. Vint anys després, tornarien a fer exactament el mateix. En aquest temps, a través de la Fundación Por una sonrisa en Àfrica, han canviat les vides de molts joves i famílies de la zona de Mbour, al sud del país. En parlem amb el fundador i president de l’entitat, Mario Llonch.

La Fundación Por una sonrisa en África és projecte molt personal.

Són aquestes coses que, de vegades, passen sense que t’ho esperis. Fa vint anys vaig viatjar al Senegal per un tema de feina, per fer-hi un projecte immobiliari. Em va acompanyar la meva dona, que sempre ha sigut molt solidària i volia anar a visitar unes missioneres que treballaven al país i que coneixia. Això ens va dur a un petit poblat, on el que vam veure ens va impactar: no hi havia absolutament de res, ni tan sols una escola per als nanos. I a mi se’m van creuar els cables. 

Què vol dir?

La meva dona em va proposar col·laborar amb aquelles missioneres, però vaig pensar que si de veritat volíem ajudar, ho havíem de fer bé, amb tot. Vam tornar Barcelona, vam muntar una ONG i vam marxar a viure al Senegal. 

Un canvi de vida radical. 

D’allò ja fa vint anys, en què hem viscut a cavall entre el Senegal i Catalunya, tres mesos aquí i tres mesos allà. El canvi va ser tan radical que els primers deu anys a l’Àfrica vivíem sense aigua corrent ni electricitat, en una petita cabanya del poblat.olíeu estar sobre el terreny.

Parlin’s d’aquesta segona llar del Senegal.

El poblat es diu Mbackombel, i està situat a la província de Mbour, a uns vuitanta quilòmetres al sud de Dakar. És zona Sahel, molt rural, i la població viu –o malviu– de sembrar cacauet. Si plou, tenen collita, però si no es queden sense res per menjar ni per comerciar. És una realitat molt difícil. Quan vam arribar, eren uns 50 habitants, i tots menys dos eren analfabets. Avui, per sort la cosa ha canviat molt i hi ha una escola amb dotze aules, des de pàrvuls a primària.

Quin és el vostre model de cooperació?

La idea que hem tingut és fer un desenvolupament sempre a través de la població local. És a dir, no volem crear un projecte agrícola o una empresa, volem que siguin ells qui ho facin. I ho tenim molt clar: l’educació és la clau que obre totes les portes. Sense educació ni formació, és molt difícil que aquestes persones puguin tirar endavant.  

I en això esteu.

Fa vint anys que hi treballem i ja tenim nanos que tenen la carrera de medicina, d’infermeria, de biologia i moltes més. Es tracta de donar-los els mitjans perquè tinguin l’oportunitat de guanyar-se un futur. Si no, continuaran cultivant el mateix que fa seixanta anys i vivint de la mateixa manera. Tenim la satisfacció que hem fet les coses bé. Avui, una de les noies del poblat, per exemple, és directora d’un centre d’estudiants de secundària que hi ha a Mbour, una altra és professora d’anglès…

Quins projectes us defineixen com a entitat?

Sobretot en l’àmbit de l’educació. Tenim l’escola que millors resultats acadèmics té de tota la província. Ara, gràcies a voluntaris que ens donen un cop de mà, estem formant un grup de joves en el món de les noves tecnologies, que pensem que serà el futur. A la residència d’estudiants tenen connexió a la xarxa. A banda, hem ajudat a crear un dispensari i una maternitat per a la gent del poblat. 

Quants infants i joves s’han beneficiat de la vostra tasca?

En podríem comptar aproximadament uns nou-cents. Pensa que partíem de la base d’un poblat de només una cinquantena d’habitants. I hem anat ampliant el nostre radi d’acció als poblats del voltant i hem muntat un transport escolar perquè com més nanos millor puguin anar a l’escola i formar-se de cara al futur.  

Com sosteniu els vostres projectes?

Hem aconseguit que els nanos que ja tenen una formació i han trobat feina s’impliquin i contribueixin a donar continuïtat als projectes. És una mena de condició que els hi posem, que quan puguin ajudin a retornar a la comunitat tot allò que han rebut. Per exemple, aporten una part del cost de l’escola. És una roda que es va autoalimentant. A banda, nosaltres continuem treballant per recaptar fons i invertir-los allà. 

Sempre de manera sostenible i controlada.

Exacte, fa anys que la inversió que hi aboquem és més o menys similar. No busquem obtenir grans quantitats de diners perquè no sabríem què fer-ne. Si a mi m’ofereixen cent mil euros, no tinc un projecte preparat per invertir-los, i, per tant, no els vull. Si demanem diners volem saber exactament com i on els invertirem, i que podrem mantenir el projecte.

Parlàveu del voluntariat, quina importància té per a la fundació?

Són molt importants, però creiem que el voluntari ha de ser una persona preparada per fer la feina que necessitem que faci. Per posar-te un exemple, no volem voluntaris que vinguin a pintar una escola, perquè això és preferible que ho faci gent d’allà i es pugui guanyar uns diners. Necessitem persones preparades: metges, infermers, tècnics…

Ara mateix tenim un grup de voluntaris fantàstics que ens estan ajudant a formar en noves tecnologies. Fa unes setmanes que hem començat un curs de ciberseguretat per als nanos que ja estan preparats per fer-ho.

Molta gent se us apropa per conèixer el que feu.

I estem encantats que així sigui. I parlo més enllà de voluntaris. Si algú vol venir per fer turisme pel Senegal i veure el que fem, el rebrem sense cap problema, els hi prepararem un bon àpat i els acollirem molt bé. I ho fem perquè quan algú veu el que fem, després gairebé sempre és una persona més que col·labora amb nosaltres.

En aquests vint anys heu fet molta feina, que us ha aportat tot plegat a vosaltres, a tu i la teva família?

Ens ha aportat molt més del que ens podíem pensar. Ens ha permès veure i conèixer un món molt diferent del nostre. Jo mateix hi he portat els meus nets perquè coneguin una altra manera de viure i siguin conscients de les necessitats que hi ha al món. I allà som uns més, podem dir que tenim una segona família al Senegal. Els diumenges els nanos s’apropen a casa a passar el dia i jugar un partidet de futbol, sempre tenim les portes obertes. I encara ens hi passaríem més temps allà, però tenim fills i nets aquí a Catalunya i també ens hi volem dedicar.

"La idea sempre ha sigut fer desenvolupament a través de la població local"

Hi ha alguna figura o persona en qui s’hagi inspirat?

Quan vam començar, la meva idea de qui millor feia aquesta tasca solidària era la Fundació Vicente Ferrer. Vaig tenir la sort de poder parlar amb ell i, amb el temps, veient la nostra manera de fer, sí que puc dir que m’ha inspirat. 

Com podem col·laborar amb la fundació?

Sempre dic que no cal tenir molts diners per col·laborar amb nosaltres. Es pot fer de moltes maneres, des del voluntariat, fent difusió del que fem o mitjançant aportacions. Al nostre web hi ha totes les maneres de fer-ho. I tenim una campanya de crowdfunding oberta per ajudar-nos a finançar beques universitàries pel jovent i per col·laborar amb els projectes que tenim en marxa.

Quina idea té al cap per al futur?

Estem preparant als nanos que hem pogut ajudar en la seva formació perquè siguin ells els qui agafin les regnes de la fundació, al cap i a la fi és per a ells. Molts d’ells ja estan treballant amb nosaltres, a l’escola, a la residència d’estudiants. I ara amb ells estem constituint una petita ONG que ens faci de contrapart. A més, estic preparant a un parell de persones perquè s’encarreguin de fer la feina que faig des de Catalunya. Tinc vuitanta-dos anys i l’autopista se m’acaba (riu).

També hi ha un projecte que vol posar en marxa.

La idea és construir un edifici amb aules per ensenyar anglès i noves tecnologies. Volem que sigui un centre, amb connexió a la xarxa, on la gent hi pugui anar a fer els seus projectes, amb espais perquè els nanos puguin desenvolupar el seu negoci en línia, per exemple, com una mena de coworking.