Per a la Fundación Comparte, l’educació és la clau que obre totes les portes per millorar la vida de les persones, i especialment dels infants. Amb aquesta màxima, l’entitat fa més de vint anys que treballa per garantir el dret a l’educació de més de 15.000 nens i nenes de l’Amèrica Llatina. Ho fa a través del seu suport a set organitzacions locals de l'Argentina, Xile, l'Equador, Hondures i Nicaragua.

Fa uns dies, en el marc del festival ‘Estels per la pau’ que organitza cada any la fundació, va aplegar unes 5.000 persones a la platja de Castelldefels en solidaritat amb els nens i nenes de Nicaragua. Parlem de tot plegat amb el Philippe de Dinechin, un dels fundadors i actual director de la fundació.

Com un ciutadà francès funda una entitat a Barcelona centrada a ajudar els infants de l’Amèrica Llatina?

El 1998 jo treballava a França com a responsable de programes a l’Amèrica Llatina i vaig pensar que seria molt interessant crear una fundació a Barcelona per ajudar als infants llatinoamericans, perquè aquí hi ha molta més sensibilitat respecte a aquesta part del món que a França, el meu país.

La ciutat i les seves autoritats van acollir molt bé la nostra proposta i ens van donar molts consells, en aquell moment s’estava preparant el Fòrum Universal de les Cultures del 2004 i tot va anar rodat. També vam comptar amb l’ajuda de Partage, una associació francesa que treballa per a la infància.

L’any que vau crear la Fundación Comparte també va ser l’any que l’Huracà Mitch, que va arrasar Centreamèrica.

Sí, i precisament nosaltres ja treballàvem a Hondures, un dels països més afectats. De fet, una de les primeres accions que vam fer va ser per sensibilitzar la població sobre els efectes de l’huracà. De seguida vam rebre una gran resposta de la gent i vam aconseguir el suport de molts padrins i padrines, que ens va ajudar a arrencar.

L’educació és la base de la tasca de la fundació, per què vau decidir que era la millor manera d’ajudar els infants de Llatinoamèrica?

Al món hi ha moltes entitats que treballen en situacions d’urgència, que són molt útils quan hi ha emergències o crisis importants. Nosaltres, en canvi, vam optar per una visió més a llarg termini, centrar-nos a l’educació per donar eines als infants d’un país perquè tirin endavant.

I no parlem de qualsevol educació, no es tracta només que els nens aprenguin a llegir i escriure, parlem d’educar en valors com la solidaritat, la pau, i treballar qüestions com la resolució de conflictes. Tot això ens importa molt perquè la idea és formar nois i noies d’un país perquè siguin una nova generació renovada, amb ganes d’aportar a les seves comunitats i societats.

Font: Foto cedida per la fundació Paulo Freire.

Treballeu a cinc països de l’Amèrica Llatina, les necessitats educatives a cada país varien molt?

A nivell global són les mateixes, però, si apliquem una mirada més concreta, sí que són força variables. Primer, perquè treballem tant en entorns urbans com en entorns rurals, i això ja és una diferència molt important. Una altra diferència és el nivell educatiu: si agafem l’exemple de Xile, és un país molt sòlid en aquest camp, però l’educació és molt costosa i està molt privatitzada des de l’escola bressol a la universitat. Allà, per exemple, desenvolupem projectes d’escola bressol assequibles per a la població amb menys recursos.

En canvi, en una zona molt rural com Santa Bàrbara, a Hondures, hem de començar escoles de zero perquè no hi ha res. En definitiva, ens adaptem a la realitat de cada país.

La Fundación Comparte sempre desenvolupa els seus projectes a través d’organitzacions locals a qui doneu suport.

És un eix fonamental de la fundació. Considerem que a l’Amèrica Llatina hi ha un personal molt format a nivell educatiu, educadors, pedagogs i professors de molt bon nivell. Ells saben millor que ningú què necessita i què manca al seu poble, però els hi manquen recursos per fer-ho, per això donem suport a aquestes organitzacions. Fa més de vint anys que treballem amb ells i els coneixem molt bé, ens uneixen molts lligams. I ens donen la seguretat d’una feina ben feta. No es tracta que imposem el que nosaltres creiem que és bo perquè ells ja saben com fer-ho.

En aquests més de dues dècades de trajectòria, heu dut a terme tota mena projectes, n’hi ha algun que us faci especial il·lusió?

Jo tinc especial estima al projecte Educapaz, que fem des de fa uns de vint anys. La idea és treballar la resolució de conflictes amb infants en edat preescolar. Vam fer un manual amb vint activitats molt concretes en aquest sentit. Com a exemple, una de les activitats és el ‘personatge de la pau’, i consisteix a preguntar als infants quin personatge representa la pau per a ells. Ells solen escollir persones de la comunitat que són referents per a ells. Un dia, es convida aquesta persona a visitar l’aula i passen una estona junts. És una activitat molt maca.

Quines són les dificultats o reptes que us heu trobat en el camí?

Potser el repte més complicat és la inestabilitat que existeix a molts països de la zona. Hondures, per exemple, sempre hi ha hagut una gran inestabilitat política, amb Governs molt corruptes. Això és un impediment a l’hora de col·laborar amb l’Estat, treballar conjuntament i desenvolupar la nostra tasca.

Després també hi ha la inestabilitat econòmica, a l’Argentina, per exemple, amb la crisi del 2001, que va arrossegar tota la classe mitjana i t’obliga a començar pràcticament de zero. Així, la gran dificultat és mantenir una fidelitat i programes a llarg termini en contextos molt inestables.

Durant la pandèmia no us vau quedar de braços plegats.

Vam pensar que seria molt interessant fer un estudi sobre les conseqüències que va provocar el confinament entre els infants de cadascun dels països on tenim presència. Per exemple, vam veure un augment significatiu de problemes d’obesitat i de ciberassetjament, entre molts altres. Per no parlar de la manca de material tecnològic, els problemes de connexió… Els infants van ser totalment abandonats a la seva sort pels Estats i les escoles.

La conclusió de tot plegat és que el confinament va causar estralls que seran duradors pel que fa a l’educació dels infants a Llatinoamèrica i va generar una pèrdua de confiança molt gran en els Estats i les escoles. Així, els infants, que eren els qui menys riscos corrien amb la Covid, van ser els que més ho van patir.

Font: Foto cedida per Centre Cultural Hibueras.

I pel que fa a la sostenibilitat dels projectes?

En aquest sentit, nosaltres des del principi vam decidir emprar l’eina de l’apadrinament perquè funciona molt bé amb els programes escolars i educatius. Per exemple, si tenim una escoleta amb trenta infants, es tracta de trobar trenta padrins per donar-hi suport. Comptant que cada any es perden un parell o tres de padrins per diverses raons, aleshores només cal buscar-ne dos o tres perquè el projecte segueixi funcionant. Cal pensar que són programes molt llargs, de quinze o vint anys, i aquesta eina s’adapta molt bé als objectius.

Busqueu la fidelitat.

Sí, l’apadrinament té molt a veure amb la fidelitat, un valor, per cert, que avui no està gens de moda. Parlem de la fidelitat de la Comparte cap a les organitzacions locals, la fidelitat cap als nens i nenes, és clar, i la fidelitat del donant o padrí, que aporta una quota mensual de vint euros. Així, encara que avui potser soni conservador, des de Comparte lluitem per rehabilitar aquest valor que és la fidelitat.

Quins reptes de futur es proposa la Fundación Comparte?

Penso que les organitzacions neixen, creixen i moren, l’important són les llavors que deixen en el camí. És com a la vida, una persona abans de morir sempre es pregunta què ha sembrat a la vida. Aquesta és la nostra filosofia. Per a nosaltres el creixement mai ha estat un objectiu en si mateix, el nostre anhel no és créixer sinó fer les coses ben fetes.