A primer cop d’ull, es podria pensar que la història de Solidarios sin Fronteras és un miracle. Una ONG molt petita, de Barcelona, repartint aliments, aigua i ajudant a l’educació del jovent al Iemen, el país més convuls del món, tancat i barrat a l’exterior des del 2015 per una guerra que ha derivat en la pitjor emergència humanitària del planeta. Res més lluny de la realitat, al darrere d’aquesta ONG hi ha la perseverança —tossuderia, segons elles— de tres dones: l’Eva i la Noèlia, catalanes, i la Faten, iemenita.

“Podem fer alguna cosa per ajudar el meu poble?” Aquest missatge que la Faten T. va enviar des del Iemen a l’Eva Erill el 2015, quan feia poc temps que havien començat els bombardejos al país, ho va canviar tot. L’Eva, que ja tenia experiència com a cooperant, es va activar per donar resposta al crit d’ajuda de la seva amiga, que havia conegut al Iemen durant el primer viatge que l’Eva va fer al país, el 2013.

A partir d’aquí, va néixer Solidarios sin Fronteras, una petita ONG –l’única de tot l’Estat– que té presència al país del món on és més difícil treballar i en què el 80% de la població necessita ajuda humanitària i protecció. Més dades: el 58% de la població viu en la pobresa extrema, onze milions pateixen nivells crítics d'inseguretat alimentària i més de quatre milions s'han vist obligats a desplaçar-se i han perdut les seves llars.

L’inici de tot: una amistat que es va forjar a “l’Aràbia feliç”

L’Eva va sentir curiositat pel Iemen arran d’un article a la revista National Geographic, on es parlava de Sanà, la capital, com “la ciutat més bonica del món”. Inquieta i viatgera per naturalesa, va agafar la motxilla i va marxar cap allà. Al cap de pocs dies de ser-hi, mentre observava meravellada la posta de sol des de la terrassa de l’hotel Burj al Salam, se li va apropar una noia que estava celebrant el seu aniversari amb amics i amigues i li va oferir un tros de pastís. Era la Faten. Elles no ho sabien, però aquella trobada canviaria les seves vides per sempre.

El Iemen d’abans de la guerra, tot i ser un país molt pobre, era un lloc “absolutament màgic”, assegura l’Eva. Se’l coneixia com l’Aràbia feliç i destacava per l’hospitalitat i l’afabilitat de la seva gent. No obstant això, no era un destí turístic habitual. De fet, l’Eva explica que quan va demanar el visat de turista per anar-hi, feia set anys que no se n’expedia cap des de l’Estat espanyol. “De seguida em va unir un vincle molt fort amb el país i amb la seva població”, assenyala.

L’amistat amb la Faten, amb qui mantenia la relació a través de les xarxes socials, es va anar consolidant i va reforçar els lligams de l’Eva amb el país, que va visitar un parell de vegades més. També es va enamorar de Socotra, una illa iemenita situada entre el mar d’Aràbia i el golf d’Aden, on també va fer amistats i hi va establir una xarxa de contactes.

Ara bé, l’últim cop que va estar al Iemen continental, a principis del 2015, ja es va adonar que les coses no anaven gens bé. “A l’aeroport de Sanà hi havia molts aldarulls, molta gent i molts kalàixnikovs; tota la gent estava molt nerviosa”, relata l’Eva.

Pocs mesos després, el març del mateix any, esclataria una guerra atroç, que feia anys que s’anava coent, i que enfronta el grup partidari del govern d'Abd Rabbuh Mansur Hadi, que compta amb el suport d’una coalició internacional liderada per l’Aràbia Saudita i emparada pels Estats Units; contra la facció rebel dels houthis, xiïtes i amb connexions amb l’Iran.

El crit d’ajuda que va arribar des del Iemen

Poc després de començar la guerra, va arribar el missatge desesperat de la Faten: “podem fer alguna cosa per ajudar el meu poble?”. De seguida, l’Eva es va posar en marxa per respondre a la crida de la seva amiga.

Però no va ser fàcil: “Jo tenia experiència com a cooperant voluntària, però això era molt diferent, estàvem parlant de fer una associació per treballar en un país en guerra, completament bloquejat”, expressa l’Eva, que de seguida va rebre el suport de la seva amiga Noèlia Ruiz, que es va implicar a fons en el projecte i avui dirigeix l’entitat amb l’Eva i la Faten.

I així va néixer Solidarios sin Fronteras, un projecte liderat per tres dones que no va ser fàcil de posar en marxa. Al principi, l’Eva, presidenta de l’entitat, va adonar-se que no hi havia cap associació espanyola amb presència al Iemen, on a dures penes operaven grans ONG internacionals com Metges Sense Fronteres i similars. El primer entrebanc va ser trobar una contrapart al país, de fet, va ser impossible: “La Faten em va dir que no seria possible, que la situació al país era terrorífica i no confiava en ningú, i que ho faria tot ella mateixa”.

D’aquesta manera va començar a funcionar l’entitat, amb l’Eva i la Noèlia a Catalunya buscant fons i donant veus, i la Faten executant els projectes sobre el terreny. La primera idea va ser enviar diners per comprar i distribuir aliments a famílies, sobretot amb dones i nenes, que fugien de la guerra. L’associació va recollir dos mil euros i els va enviar al Iemen, però els van retornar. “Ens van dir que el país estava tancat i no es podien fer enviaments de diners ni res”, exposa l’Eva.

L’única fórmula que van trobar per fer-ho va ser a través de l’únic banc que treballa al Iemen, que no és una entitat de fàcil accés ni permet obrir comptes personals ni d’entitats. Després de moltes gestions, l’Eva va aconseguir parlar amb el banc: “Quan els hi vaig explicar el que volíem fer van al·lucinar tant que em van dir que ens ajudarien i ens permetrien obrir un compte perquè si no, no ho podríem fer de cap altra manera”.

Diferents projectes per pal·liar la pitjor emergència humanitària del planeta

Durant aquests anys, i malgrat totes les dificultats, Solidarios sin Fronteras ha dut a terme una tasca molt valuosa per a la població del Iemen. Van començar amb el projecte d’alimentació i al principi repartien quinze caixes d’aliments al mes per a quinze famílies. Avui, en reparteixen unes dues-centes cada mes, que alimenten prop de mil tres-centes persones, dels quals la majoria són infants.

El 2016 van engegar un projecte d’aigua potable, i ja han instal·lat uns quaranta-cinc dipòsits d’aigua, que omplen tres cops per setmana, en camps de persones refugiades que hi ha repartits al país i a diverses escoles. La manca d’aigua, explica l’Eva, és un problema endèmic al país i que es va agreujar per l’epidèmia de còlera que encara avui assola el Iemen. Gràcies a aquest projecte, unes set-mil persones tenen accés a aigua potable.

Solidarios sin Fronteras també va ajudar a la reconstrucció de Sokotra, que va patir l'envestida de dos ciclons a finals del 2015 que van destrossar l’illa. Van aconseguir alçar de nou unes mil tres-centes cases que allotgen més d’un miler de persones.

I el que, segons l’Eva, és el projecte estrella de l’associació, però també el més costós, que brinda alimentació a l’alumnat de diverses escoles del país. Una iniciativa que va començar en una escola de nenes, en part per combatre una altra problemàtica que afecta el país: el matrimoni infantil, que fa uns anys s’havia aconseguit reduir al 16%, però avui torna a estar disparat amb una taxa del 72%.

Font: Solidarios sin Fronteras.

“Repartim un esmorzar diari, a base de llet, pa, formatge, ou, tonyina i fruita; i el cert és que moltes nenes que havien abandonat l’escola hi van tornar i encara se n’han sumat moltes més.

Posteriorment, també s’ha fet amb escoles mixtes per pal·liar una altra xacra, que pateixen sobretot els nois, que és el reclutament per convertir-se en nens soldat. “Així, el projecte compleix diferents objectius: alimenta, educa i protegeix el jovent”, detalla l’Eva, que concreta que actualment ja ho duen a terme a tres escoles i faciliten el que, en molts casos, és l’únic àpat del dia a més de mil cinc-cents infants i joves.

L’últim projecte de l’entitat, que han posat en marxa fa poc més d’un any, es proposa lluitar contra la desnutrició infantil, una problemàtica creixent al país. De fet, les dades de Nacions Unides al respecte fan feredat: al Iemen mor un infant menor de cinc anys cada nou minuts. Així, Solidarios sin Fronteras s’encarrega d’oferir aliments, servei de pediatria, medicines i tot el que els infants desnodrits necessitin per recuperar-se.

Un país oblidat, una guerra silenciada

La del Iemen és la pitjor emergència humanitària del planeta, però també és una de les més invisibilitzades. Per això, una altra de les tasques rellevants de l’associació és fer sensibilització i difusió de la situació que viu el país. L’ONU calcula que la guerra i la crisi humanitària ja ha provocat la mort de gairebé 400.000 persones, el 70% de les quals són infants, a banda dels ferits i el desplaçament forçós de milions de iemenites.

Malgrat aquestes dades, no és un país que compti amb suport humanitari sobre el terreny. “Si no tens contactes allà, amb la impossibilitat total d’entrar al país, és molt difícil treballar-hi; a banda de l’esforç que hem fet, nosaltres vam tenir sort i hem fet moltes coses perquè no sabíem que no es podien fer”, comenta l’Eva.

La guerra del Iemen tampoc és un conflicte que aparegui sovint als mitjans de comunicació, al contrari, és un dels més silenciats del món. També a Espanya. “Aquí l’element clau per explicar-ho és la venda d’armament: Europa, i especialment l’Estat espanyol, estan venent armes a l’Aràbia Saudita i als Emirats Àrabs Units, que està demostrat que s’empren per massacrar la població iemenita, i això als mitjans és un tema que no es pot tocar”, raona.

A banda, la guerra d’Ucraïna ha centrat tots els focus en els darrers mesos, tant pel que fa a l’atenció mediàtica com la solidaritat. Un fet que indigna l’Eva i, afegeix, demostra un cop més la hipocresia i el racisme que imperen a Occident. “Tenim un govern que diu i repeteix que matar infants ucraïnesos és horrorós, però al mateix temps ven armes que maten infants iemenites, exactament el mateix que passa amb l’acollida; és a dir, el que s’està fent amb les persones refugiades ucraïneses és acollir, tota la resta no ho és”, sentencia.

Tot plegat ho han patit a Solidarios sin Fronteras, que han vist com les aportacions a l’entitat han baixat considerablement perquè s’han desviat cap a Ucraïna. “No pot ser que tot l’ajut vagi a la mateixa banda, i és evident que s’ha d’ajudar els ucraïnesos, però no deixant de costat altres causes que potser encara ho necessiten més; ens ha costat molt créixer i fer el que fem, i que una guerra europea, que ni tan sols és al Iemen, afecti tant el que fem, pensem que no és just”, assevera.

Qui vulgui col·laborar amb Solidarios sin Fronteras pot fer-ho a través de diferents vies, totes elles ben explicades al web de l’entitat: des de fer-se sòcies fins a fer aportacions a través de diferents plataformes com Teaming, amb diversos grups oberts, o Migranodearena. “Ara mateix necessitem uns dotze-mil euros al mes que no tenim per la baixada de donatius”, revela. Les víctimes de la pitjor tragèdia humanitària del món ho necessiten.

Font: Solidarios sin Fronteras.