L'abandonament de les persones sense llar

Dies abans d’anunciar l’estat d’alarma, des d’Arrels començàvem a especular sobre la situació i l’atenció que podríem donar a les persones sense llar en el nou context que s’entreveia. Tot i voler ser previsors, vam patir la ignorància de la pandèmia, com tothom. No us enganyarem: sobretot les primeres setmanes van ser devastadores i ens vam treure un màster express per poder seguir atenent dignament les vides de terceres persones, persones que si nosaltres deixàvem d’atendre no atenia ningú. Pensava que, després de 14 anys d’experiència a Arrels, ja havia empatitzat amb tot el que envolta la vulnerabilitat; però no era així. Per primera vegada vaig empatitzar amb la soledat, una soledat sense resposta. Aquesta soledat deu assemblar-se a la que sent una persona que viu al carrer, amb respostes a mitges i solucions que no resolen la seva situació. Així ens hem sentit els equips que treballem perquè les persones que viuen al carrer puguin optar a una millor situació: invisibles. Aquesta invisibilitat ens ha acompanyat fins a dia d’avui.

Sembla que hagi passat molt de temps. Segurament és perquè en un any ens hem hagut de reinventar moltes vegades. A Arrels atenem persones que viuen a carrer, persones que ja han accedit a un pis compartit o individual amb seguiment social i persones que viuen en un recurs residencial, com la Llar Pere Barnés, perquè necessiten un acompanyament més intensiu. Treballem per a persones que poden patir algun trastorn mental, alguna dificultat per relacionar-se, alguna malaltia orgànica, problemes amb l’alcohol o altres tòxics, demència, alguna diversitat funcional... i que pateixen sempre exclusió social. Ha estat difícil mantenir el confinament i els protocols de prevenció amb persones que, de vegades, no acabaven d’entendre perquè no es podia sortir al carrer, però ho hem aconseguit. L’equip humà d’Arrels ha seguit resolent situacions i atenent les persones, tot i la dificultat afegida i la distància imposada.

A Barcelona, l’administració pública, entitats privades, empreses, professionals de la restauració, veïns i veïnes van desplegar iniciatives d’emergència en un moment en què hi havia més de 1.200 persones dormint al carrer i sense accés a moltes necessitats bàsiques. Des d’Arrels, vam reorganitzar els equips per continuar fent front a les nostres responsabilitats quan el món es va paralitzar. I, gràcies al suport del voluntariat, vam crear un servei telefònic d’orientació a la ciutadania preocupada per les persones sense llar i un equip de carrer d’emergència per fer arribar alimentació, productes bàsics i informació detallada sobre la covid-19 a les persones que vivien al carrer, així com detectar possibles símptomes. Això passava en un moment en què restaurants, biblioteques i comerços estaven tancats, era impossible trobar un lavabo o un cafè calent al carrer i es feia més evident que mai la importància de tenir una llar. La covid-19 va evidenciar, una vegada més, la vulnerabilitat de les persones sense llar.

A tot, se’ns va afegir la invisibilitat. Cada vegada que apareixia una nova normativa havíem de fer esforços per incloure-hi les persones sense llar. Per exemple, al recurs residencial Pere Barnés d’Arrels, on hi viuen 41 persones vulnerables amb moltes patologies i situacions diferents, mai se’ns van donar directius concretes a causa de les característiques del recurs (no som exactament un alberg ni tampoc exactament una residència, però fem la doble funció). Hem estat orfes i encara ho estem. Orfes en lleis, no pas en equip humà.

Avui, amb la finalització de l’estat d’alarma, moltes persones que atenem a Arrels amb malalties neurodegeneratives, patologies mentals i salut fràgil encara no han estat vacunades. No se’ns ha vingut a vacunar, ni a moltes d’elles ni als treballadors/es. A 10 de maig obrirem les portes, sense tenir el 100% de la població vacunada. Em pregunto: Ha tingut sentit l’esforç de més d’un any de contenció emocional per mantenir protegides les persones que atenem? Sempre té sentit. La pregunta central és: s’ha pensat com arribar a vacunar les més de 1.200 persones que viuen a carrer i que són un col·lectiu vulnerable? Nosaltres no ho deixem de pensar perquè sabem que, entre molts altres factors de risc, viure al carrer afecta la salut i escurça els anys de vida.