Gemma Antón: “El voluntariat ens obre a noves realitats que han de transformar la nostra mirada”

El voluntariat té un poder transformador de la societat i de l’individu va més enllà d’una ajuda puntual: implica crear vincles i obrir-se a noves realitats. Així ho entén la Gemma Antón, expresidenta d’Amics del Moviment Quart Món, una entitat que acompanya famílies en situació d’infrahabitatge des de fa més de vint-i-cinc anys.

El seu model de voluntariat, que requereix implicació i compromís per oferir una atenció integral, ha estat guardonat amb el primer Premi Voluntariat 2024. Parlem de tot plegat amb la Gemma Antón, també sobre els nous reptes de l’entitat, com adaptar-se a les noves realitats de l’infrahabitatge.

Què significa per a Amics del Moviment Quart Món aquest primer Premi Voluntariat?

És una alegria i un reconeixement a la tasca que fem des de fa més de vint-i-cinc anys, sempre amb una base de voluntariat molt forta. Mai deixem de remarcar que el nostre és un projecte de voluntariat. Tenim alguna persona tècnica contractada per fer de paraigua de l’equip de voluntàries, que formen una trentena de persones.

Per tant, el gruix de la tasca va a càrrec de les persones voluntàries.

Absolutament. El nostre és un model força particular perquè tractem i acompanyem persones, i fer-ho des del voluntariat, des de la gratuïtat, ens dona una perspectiva i un acostament des d’un punt de vista diferent. És més difícil de fer, perquè treure el temps no és fàcil per a les persones voluntàries, però estem especialment orgulloses d’aquest model. El premi també és un reconeixement a aquesta manera de fer.

Com explicaries què és Amics del Moviment Quart Món?

Som una entitat de voluntariat que acompanya famílies que es troben en una situació d’habitatge desfavorable. Estem al seu costat en el dia a dia amb tot allò que puguin necessitar. Per això ens diem amics, la nostra intenció és acostar-nos-hi com ho faria un amic. Per tant, no es tracta que nosaltres decidim com aquestes famílies han de millorar la seva situació, sinó que volem que siguin elles qui ho decideixin. Nosaltres les acompanyem a l’hora de fer totes aquelles coses que necessitin i plantegem reflexions com ho faria un amic.

En aquests més de vint-i-cinc anys, el context de l’infrahabitatge ha canviat molt. El barraquisme, per exemple, ha retrocedit.

Segur que hi ha moltes realitats diferents, però en el cas de les famílies d’origen galaicoportuguès, el col·lectiu que nosaltres sempre hem acompanyat, és veritat que quan vam començar predominaven els assentaments, en solars grans i a la vista de tothom, sobretot a la zona que ara és el 22@, al Poblenou de Barcelona. Aquestes famílies aparcaven allà els seus camions o caravanes, i per guanyar espai construïen barraques. Això és el que ens trobàvem, però és una realitat que gairebé ha desaparegut.  

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Amics del Moviment Quart Món (@amicsquartmon)

En quin sentit ha canviat la situació?

Ara hi ha molt pocs solars disponibles o buits per fer aquesta mena d’ocupació, i el problema de l’infrahabitatge s’ha desplaçat cap a altres espais. Avui, a Barcelona, aquests espais lliures són, bàsicament, locals petits. I, és clar, això ha fet que tot sigui molt diferent perquè, per exemple, no s’hi poden fer barraques. Amb tot, a la pràctica, es manté el problema que aquests espais no compleixen les mínimes condicions residencials.

El problema és menys visible?

Aquesta realitat és més oculta, perquè a nivell visual no impacta tant com veure unes barraques, tot i que en la majoria dels casos eren prou dissimulades. Aquests locals ocupats tenen la porta tancada o una cortina i no es veuen tant. Per altra banda, però, estan molt més a prop de veïns i això complica la convivència en molts casos. Abans, al voltant dels solars no hi havia ningú. Ara, en canvi, ha emergit aquesta problemàtica afegida.

"La realitat de l'infrahabitatge és diferent de la que era vint-i-cinc anys enrere, però el problema persisteix".

Com està impactant en tot això la crisi de l’habitatge i l’augment dels desallotjaments?

No et puc donar xifres concretes, però el col·lectiu de famílies d’origen galaicoportuguès sí que va patir molts desallotjaments els últims anys. Especialment a partir de la pandèmia, quan se suposava que no hi podia haver desnonaments. L’objectiu de l’Ajuntament era fer-los fora de Barcelona. Com qualsevol consistori que vol acabar amb un problema i no té una solució, es fa el possible per enviar-lo a un altre lloc. Però, evidentment, el problema continua. Amb tot, sí que van aconseguir que moltes d’aquestes famílies marxessin de la ciutat. I moltes s’han desplaçat a l’àrea metropolitana. Un exemple d’això és a Montcada i Reixac i el barraquisme a la llera del riu Besòs.

També ha canviat la tipologia de col·lectius que pateixen el problema de l'infrahabitatge.

Sí, ara els col·lectius que ens trobem en els locals ocupats són més aviat persones de l’Europa de l’Est i vingudes de l’Àfrica, sobretot del Magreb. Desconeixem si aquestes persones abans havien tingut accés a un habitatge, però tenim la sensació que no. Tanmateix, si et desnonen, a algun lloc has d’anar, i el ventall de possibilitats en aquest sentit és molt limitat i és probable que no et quedi altra sortida que ocupar un local.

Així doncs, no s’ofereixen alternatives quan hi ha desallotjaments?

La normativa diu que s’ha d’oferir una alternativa, però en molts casos això és una pensió. Nosaltres treballem amb famílies i, evidentment, una pensió no és lloc per a un infant. A més, moltes vegades això implica separar els pares o viure tots en una habitació. És un lloc gens apropiat per a una família.

I les famílies tracten d’evitar-ho.

Clar, més aviat que tard intenten buscar una alternativa i sovint és ocupar un altre lloc. A més, els infants van a l’escola i les pensions que s’ofereixen potser estan a un altre barri de la ciutat. Les famílies sempre intenten que, com a mínim, els infants tinguin alguna cosa fixa a la seva vida, que és l’escola. I això condiciona molt les solucions d’habitatge que es puguin oferir. L’ideal serien pisos de lloguer social, però ja sabem que no n’hi ha perquè el parc públic d’habitatge de Barcelona i l’àrea metropolitana és escassíssim.

Si ens centrem en la vostra tasca, de quina manera treballeu?

Bàsicament, en tres eixos: habitatge, educació i famílies. Fem una part d’acció amb els infants, que se centra en educació en el temps lliure i reforç escolar; i una altra amb els adults, que en alguns casos pot ser alfabetització per a mares, però depèn molt de la situació que ens trobem. I, és clar, l’acompanyament a les famílies.

Aprofundim en aquest treball d’acompanyament a famílies.

Visitem les famílies allà on viuen per acompanyar-les en tot allò que puguin necessitar. Sigui fer tràmits, adreçar-los a algun servei de l’Ajuntament o servei públic si és necessari, o també fer d’intèrprets amb les escoles, atès que moltes vegades són famílies a qui els costa entendre les comunicacions dels mestres. Això són només alguns exemples de les tasques que fem en aquest àmbit.

Quines són les principals dificultats amb què us topeu per fer la vostra feina?

No en voldria destacar una per sobre de les altres, però, per exemple, una cosa que ens costa és trobar persones voluntàries que tinguin prou temps per dur a terme la tasca que fem. Clar, la base del nostre projecte és establir una relació amb les famílies, i això no es pot fer d’un dia per l’altre. Hi ha gent que ens ofereix venir tres mesos per ajudar un infant a fer els deures, i està molt bé, però la nostra intenció va més enllà.  

El vostre objectiu és sempre anar més lluny.

Clar, el propòsit d’ajudar un infant a fer els deures és, per una banda, que millori a l’escola, però també és establir aquest vincle amb la família. I això ens ajuda a treballar altres temes en què pensem que les hem d’acompanyar. Per tant, ens calen persones voluntàries que es puguin comprometre per un cert temps, i això és una dificultat. A banda, abans era més fàcil perquè diverses famílies estaven en un mateix espai, o molt a prop, i ara estan molt més atomitzades i repartides en diferents barris. Això dificulta la nostra tasca, tal com l’entenem nosaltres, atès que requereix invertir temps amb les famílies.

“Sense vincles, no hi ha acompanyament ni hi ha res a treballar".

Amics del Moviment Quart Món és un projecte basat en el voluntariat, però la tasca de l’equip tècnic també és essencial.

Sí, perquè fa de paraigua per al voluntariat. Sobretot el que fan els tècnics és coordinar tot l’equip de voluntariat, que el formen una trentena de persones. Això requereix temps i una visió general sobre allò que està passant a cada família i quines necessitats tenen, més enllà de la tasca que facin amb elles les persones voluntàries.

És una tasca d’acompanyament que abasta diferents àmbits.

Clar, potser una persona voluntària de l’entitat ajuda l’infant més petit amb els deures, una altra treballa amb un altre fill adolescent i una altra visita la mare, per exemple. Per tant, l’acompanyament que oferim és integral. Podem acompanyar un infant a fer els deures, però si no treballem de forma integral amb la família, aquesta no avançarà com a conjunt.

Parlem de voluntariat. Catalunya és un referent en aquest àmbit?

Penso que l’apreciació del voluntariat a Catalunya és diferent respecte a altres llocs. Aquí ho tenim molt treballat i hi ha molta gent que fa voluntariat. Una altra cosa és el compromís i el perquè es fa.

En quin sentit?

Potser fem alguna tasca de voluntariat i sembla que ja hem tranquil·litzat la nostra consciència, però penso que sovint cal implicar-se més en els projectes i entendre què està passant. I, sobretot, com des de la nostra vida, més enllà de l’estona que fem de persona voluntària, com podem canviar les coses. És a dir, està molt bé col·laborar i repartir menjar, però també cal plantejar-se perquè aquelles persones que ajudem necessiten aquest menjar i perquè han arribat a aquesta situació.

Es tracta de canviar la nostra mirada.

Exacte, una de les millors coses del voluntariat és que ens permet conèixer realitats que no coneixeríem d’una altra manera. I aquestes noves realitats han de canviar la nostra vida i transformar la nostra mirada. Tinc la sensació que moltes vegades, sigui perquè tenim el temps que tenim o per altres coses, perdem aquesta oportunitat. Crec que és una reflexió que tots plegats hauríem de fer.

Quins reptes de futur teniu al cap per a l’entitat?

Un dels principals és aprendre a acompanyar aquesta nova realitat amb què ens trobem, amb famílies de moltes nacionalitats diferents i en situacions d’habitatge diverses. Nosaltres sempre ens havíem centrat en el col·lectiu de famílies d’origen galaicoportuguès, i són famílies, moltes d’elles, que han millorat la seva situació i crèiem que potser ja no necessitaven tant aquest acompanyament. Ara hi ha noves realitats que no existien fa vint-i-cinc anys. Per tant, hem fet un pas endavant en aquest sentit i hem eixamplat el perfil de famílies que acompanyem.

És un gran canvi, que segur que implica nous desafiaments.

Sí, són altres necessitats, però al final el problema és el mateix: famílies que ocupen llocs inestables per viure. Amb tot, és evident que és un procés difícil perquè feia vint-i-cinc anys que treballàvem amb un col·lectiu concret i ja tothom ens coneixia. Ara això ha canviat i les famílies encara no ens coneixen, per tant, costa més establir aquest lligam. Ara estem en època de fer prospecció d’aquestes noves realitats i treballar aquest vincle, que és el primer pas per fer la nostra tasca tal com l’entenem. Si no hi ha vincle, no hi ha acompanyament ni hi ha res a treballar.