Oriol Ripoll: “Els videojocs poden ser una eina potentíssima per normalitzar la diversitat funcional"

Estigmatitzat i assenyalat per alguns, el món dels videojocs demostra constantment amb propostes refrescants i engrescadores tenir un potencial transformador en l'àmbit social. Agradi més o menys, la constant innovació tecnològica a la qual estem exposats ha revolucionat tots els àmbits de la nostra vida, inclòs el de l’oci.

A Barcelona, hi ha un petit espai de creació on la passió pel joc es converteix en una eina d’inclusió. A través de Save Academy, nois i noies amb discapacitat intel·lectual aprenen a crear i jugar als seus propis videojocs. L’objectiu no és només lúdic: es tracta d’obrir portes a l’expressió, a la creativitat i al desenvolupament personal.

Oriol Ripoll és un dels principals referents d’aquest projecte. Especialista en jocs aplicats a l’aprenentatge, amb una trajectòria que inclou experiències en televisió, escoles i entitats socials, ens parla del potencial del videojoc com a eina per a la normalització de la discapacitat intel·lectual i per repensar la mirada social que en tenim.

Com poden els videojocs ser una eina per millorar la inclusió de les persones amb discapacitat intel·lectual

Per nosaltres els videojocs són una eina més, que forma part del nostre entorn a la qual tothom hauria de poder accedir. Creiem que adaptant-los, transformant-los o creant propostes pensades per tothom, incloses les persones amb discapacitat intel·lectual, podem aconseguir una societat més accessible i inclusiva. De fet, més enllà de la inclusió, que també, a mi m’agrada dir que els videojocs també són claus per la normalització d’aquest col·lectiu.

Fins a quin punt pot la feina amb videojocs transformar la percepció social sobre les persones amb discapacitat?

Si bé és cert que pot fer-ho, jo prefereixo no partir de la idea de “transformar la mirada dels altres”, sinó de situar les persones amb discapacitat com a protagonistes del seu procés: poden jugar, poden crear, poden comunicar-se a través del videojoc igual que qualsevol altra persona. Aquest és el nostre objectiu. De la mateixa manera que, per exemple, si jo vull fer un projecte de disseny gràfic, tot i no saber dibuixar molt bé, tinc eines per crear un cartell que estigui bé, nosaltres busquem que una persona amb discapacitat intel·lectual també pugui arribar a fer el mateix al món dels videojocs. Si això de retruc ajuda a canviar prejudicis, benvingut sigui.

Com va sorgir el projecte de Save Academy?

Tot va començar quan tres companys, l’Elias Lalaux, l’Anaïs Ramón i el Sergi Capell, es van plantejar quina relació tenien amb els joves amb discapacitat intel·lectual amb els videojocs. A partir d’aquesta reflexió va sorgir una recerca sobre com normalitzar aquest col·lectiu i sobre propostes concretes per treballar-ho. I així va néixer el projecte. Jo m’hi vaig incorporar una mica més endavant, amb la idea de sumar-hi la possibilitat que ells mateixos poguessin crear els seus propis videojocs, amb eines senzilles però potents. I això de cara a un futur ens planteja moltes possibilitats, per exemple, arribar a tenir un estudi de creació de videojocs que, encara que siguin molt senzill, donin resposta a idees concretes. Al final nosaltres estem transformant el procés d’aprenentatge d’aquests nois i noies perquè arribin fins on són ara, et diria que tot plegat és gairebé una gran reflexió sobre el que vol dir aprendre i acompanyar-los en aquest camí.

I què n’heu après, d’aquest procés?

Moltíssim. Hem après a modificar el procés d’aprenentatge perquè sigui realment accessible: mastegar els continguts, triar reptes molt concrets, adaptar-nos a cada persona i crear un entorn que faciliti el desenvolupament. Però el que més he après és la capacitat que tenen aquests nois de sorprendre’m cada dia. Aquest grup de joves, cadascú al seu nivell, han aconseguit arribar al punt de desenvolupar les seves microhistòries en projectes molt concrets que són visibles i palpables.

Coneixes altres iniciatives semblants, com les valores?

Sí, conec altres projectes com és el cas de GA11Y de l’ONCE, per exemple. Alhora també veig moltes iniciatives petites, potser més de nínxol, molt enfocades a col·lectius concrets, cosa que considero positiva. A mi m’agradaria ampliar una mica més el focus i parlar en general del món dels videojocs i de com se l’està aconseguint incloure en la societat.

Ayer primer día de #gamescom2024 con #Ga11y el proyecto de @Fundacion_ONCE , probamos juegos con accesibilidad como:

Star Wars Outlaws
Marvel Rivals

E hicimos la ponencia contándole nuestro proyecto a Europa. ¡Qué gran experiencia! pic.twitter.com/5mZdewKhPz

— K I K E 🥾🥾N E M O🐟 (@kike_mep) August 22, 2024

Creus que és un món que arrossega un estigma?

Totalment. Fins fa ben poc els teníem demonitzats. Hi havia molta gent preocupada, pensant que els nois i noies que jugaven a videojocs acabarien sent violents, fins i tot. Encara hi ha molt desconeixement. Hi ha qui parla dels videojocs des del prejudici, però no ha jugat des de fa trenta anys. Les narratives, els estils de joc, les plataformes... tot ha canviat amb aquest temps. Si només ens quedem amb la idea que els videojocs són el que surt als grans mitjans i no anem a buscar periodisme especialitzat, perquè hi ha gent que fa autèntiques meravelles, estem perdent grans oportunitats. Cal parlar-ne més, provar-los, compartir bones experiències. Jo mateix a Save he portat videojocs a classe i molts no els coneixen, però quan els descobreixen, al·lucinen. La veritat és que a la que tothom comenci a remar en la mateixa direcció per treure el màxim potencial dels videojocs, serà una eina que podrem integrar allà on vulguem.

Quines barreres es troben habitualment les persones amb discapacitat per accedir als videojocs?

En el cas dels nois i noies amb discapacitat crec que el principal escull és la sobreprotecció de les famílies. Des del desconeixement, tenen por que els videojocs els facin mal o els frustrin. Per això és tan important fer divulgació, ensenyar, també a les famílies mateixes, que poden ser una eina molt potent de desenvolupament personal i competencial. En la mesura que siguem capaços de trobar un enllaç entre videojoc i desenvolupament competencial i personal haurem triomfat.

Com s’hi haurien d’implicar les empreses del sector?

Sabent que són un negoci i que al final de l’any han de respondre a uns números, i potser la nostra causa des del punt de vista d’empresa és molt nínxol, però cal buscar fórmules perquè puguin apostar per l’accessibilitat sense perdre rendibilitat. Aquí qui hi pot jugar un paper clau són les administracions, amb ajudes o incentius. I sobretot, cal pensar des del disseny universal: fer videojocs que, des del principi, siguin jugables per a tothom.

Quins videojocs o plataformes destacaries per la seva accessibilitat?

Jo et diria que potser no em centro en el fet que siguin referents en accessibilitat, sinó que tinguin característiques que tothom hi pot jugar. Per exemple, hi ha jocs que requereixen una velocitat o d’una violència que hi ha persones, entre les que m’incloc, que no ens agraden. Pensant específicament amb el cas de persones amb discapacitat intel·lectual, els agrada gaudir, poder prendre decisions al seu temps. Un exemple molt bo que jo et donaria és ‘Ugly’, un joc preciós de trencaclosques que a més, ens va permetre jugar en grup i resoldre reptes parlant, col·laborant.

Com va ser l’experiència amb el programa ‘Nivell Extra’ a 3Cat?

Meravellosa. Érem sis joves molt diversos, i l’objectiu era analitzar videojocs, compartir experiències i fer-ho junts. La meva feina era portar jocs que poguessin jugar i comentar, i vaig descobrir que poden gaudir moltíssim si els proposem bones opcions. Un dels que vam jugar va ser ‘Gris’, un altre joc de trencaclosques molt bonic i amb una narrativa pausada. Són perfectes per introduir-se en el món dels videojocs. El programa va demostrar que es pot parlar de videojocs des d’una mirada oberta i inclusiva.

Ser youtuber, fer teatre, un pòdcast o dedicar-se al món dels videojocs… Què faran els membres de l’acadèmia de “Nivell Extra” a partir d’ara? #NivellExtra3Cat pic.twitter.com/zcGT8Jkoec

— 3Cat (@som3cat) January 12, 2025

Creus que programes com aquest marquen un canvi de paradigma?

Sí, i de fet, són la continuïtat d’un canvi que la televisió pública ja fa temps que impulsa. A més en el nostre cas va ser per partida triple, tractant tres continguts tant de nínxol com són els videojocs, les persones amb diversitats i la televisió per a joves. Igual que anys enrere es va fer el ‘Karakia’ per parlar de la diversitat cultural a través del menjar, ara parlem de videojocs i de diversitat funcional. I això, en un mitjà públic, és molt valuós. Calen espais així per normalitzar la diferència i reivindicar la creativitat en tots els formats.