Cristina Sampere: “Com més cultura entri a presons, millor serà la sortida d’aquestes dones”
Comparteix
'Traspassant l'objectiu' utilitza la fotografia per apoderar dones internes, visibilitzar la seva realitat i reivindicar l’accés a la cultura dins i fora dels centres penitenciaris.
La Fundació SETBA ha impulsat durant tot aquest 2025 'Traspassant l'objectiu', un projecte de fotografia dirigit per l’artista i activista Marta Fàbregas i adreçat a dones internes en centres penitenciaris de Catalunya. A través de tallers de retrat, mentories amb fotògrafes professionals i processos creatius col·lectius, el projecte busca reforçar l’autoimatge, despertar l’interès per la cultura i generar eines d’expressió i autonomia.
La publicació enguany del fotollibre 'Wad-Ras - Dones invisibles' consolida aquesta línia de treball i obre un espai de visibilització imprescindible. Des de Xarxanet, hem parlat amb Cristina Sampere, directora de la Fundació SETBA, per conèixer l’origen del projecte, el paper transformador de la cultura i el sentit d’homenatjar la Bea D., una de les participants assassinada per violència masclista després de sortir de presó.
Què és el projecte 'Traspassar l’objectiu'?
'Traspassar l’objectiu' és un projecte de fotografia adreçat a dones internes en centres penitenciaris de Catalunya i dirigit per l’artista i activista Marta Fàbregas. L’objectiu és apoderar-les a través de la imatge i de l’adquisició de coneixements fotogràfics, alhora que es desperta l’interès per la cultura i es visibilitza la seva realitat.
Quin és el seu objectiu principal?
Doncs busquem sensibilitzar la població i reivindicar que la cultura ha d’entrar a les presons. Com més cultura hi entri, millor serà la sortida d’aquestes dones i més oportunitats tindran per reconstruir els seus projectes de vida.
Com s’ha elaborat el fotollibre 'Was-Ras - Dones invisibles' i quines tècniques s’hi han utilitzat?
Aquest llibre és el segon volum d’una col·lecció dedicada a les presons de dones de Catalunya i està centrat en l’únic centre exclusivament femení: la presó de Wad-Ras, a Barcelona. El llibre recull les fotografies realitzades durant el taller de retrat que fem amb les internes.
Inclou també un reportatge de la fotoperiodista Sandra Balsells sobre tres germanes internes i els retrats finals que Marta Fàbregas fa a cada participant en una sessió professional l’últim dia del taller. Aquest retrat se'ls regala com a record i com a eina de recuperació de la pròpia imatge.
Quines fotògrafes professionals han col·laborat en el projecte?
Cada any incorporem una fotògrafa professional, dona, en actiu i de prestigi. Fins ara hi han participat Sandra Balsells, Marta Fàbregas, Tanit Plana, Laura Galvez-Rhein, Laia Abril i Yolanda Sey. Aquest any s’hi ha sumat Lurdes Basolí.
En el llibre de Wad-Ras no hi apareixen fotografies seves, però sí la seva tasca com a mentores. Hi ha tres reportatges mentoritzats per Tanit Plana, Laia Abril i Marta Fàbregas, que acompanyen les internes en el procés creatiu.
Quin paper juga la cultura —i en concret la fotografia— en la vida de les dones internes?
Sempre diem que la cultura ens salva, i com no ha de salvar les dones que estan a presons. La cultura és poderosa i essencial, i les dones internes, que representen només el 6% de la població penitenciària, reben menys recursos i menys oportunitats. Per això ens centrem en elles.
La fotografia és un mitjà accessible i immediat. Tothom fa fotos, i això redueix la por d’entrar en un procés creatiu. A més, treballar la pròpia imatge és clau: els miralls de plàstic de les cel·les distorsionen la seva aparença, i el retrat fotogràfic els permet recuperar una autoimatge digna i real. També fem seguiment quan surten del centre, perquè el vincle cultural i comunitari no s’ha de trencar.
Per què heu dedicat aquest volum a la Bea D.?
La Bea va ser una de les participants del projecte mentre estava interna a Was-Ras. Va guanyar una de les mentories i va realitzar un reportatge magnífic de 24 hores a la presó, que hem inclòs al llibre.
Malauradament, en sortir de presó va ser assassinada per la seva parella, confirmant les xifres devastadores de violència masclista. Les dones internes han patit, pateixen i patiran violència masclista, i dedicar-li el llibre és una manera d’honorar-la i de denunciar aquesta realitat.
Afegeix un nou comentari