Marc Marot: “Muvity és un sistema de rehabilitació basat en jocs que es pot fer des de casa”

“Treballem tot el cos, l’equilibri i l’atenció cognitiva; i ho fem a través de jocs que et motiven a fer-ho, si no, seria molt avorrit”, explica el Jacint Llastanós, un usuari de l’Associació de persones amb Discapacitat Física d’Osona (ADFO) que es recupera d’un ictus, en un reportatge d’El 9TV. 

El Jacint, com altres usuaris i professionals de l’entitat osonenca, ha ajudat a crear Muvity, un projecte desenvolupat en col·laboració amb la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) que posa una tecnologia innovadora com és la realitat virtual al servei de la millora de la qualitat de vida de les persones que necessiten rehabilitació física.

Avui, al món hi ha uns 13 milions de persones afectades per un ictus i, només a l’Estat espanyol, cada any se’n diagnostiquen prop de 120.000 casos. Més enllà de la fase aguda, moltes d’aquestes persones necessiten rehabilitació física al llarg de la vida i, si el tractament no és personalitzat i constant, poden perdre mobilitat i autonomia amb el pas del temps.

Però el sistema sanitari públic està saturat i no sempre pot oferir la freqüència de sessions necessària. En aquest context, Muvity proposa una alternativa per convertir els exercicis en una rutina sostenible, des de casa, i amb més motivació. En parlem amb Marc Marot, treballador de l'ADFO i un dels responsables del projecte, per entendre com funciona la plataforma, com s’adapta a cada usuària i en quin punt es troba ara mateix.

Com explicaries què és Muvity a algú que no en sàpiga res?

Muvity és un sistema de rehabilitació basat en jocs que permet fer sessions de fisioteràpia des de casa, sense necessitat de la intervenció d’un fisioterapeuta in situ. També pot utilitzar-se en residències de gent gran i en entitats clíniques o socials. Ens valoren, sobretot, perquè facilita fer rehabilitació fora de l’horari del fisioterapeuta i perquè dona resposta a persones amb necessitats cròniques o permanents, que requereixen constància diària o molt recurrent al llarg de la vida, i no només una intervenció temporal.

Quina necessitat vau detectar per tirar endavant el projecte?

La necessitat va sorgir en veure que moltes persones amb patologies com l’ictus o l’ELA necessiten una rehabilitació constant i permanent, sense un final en el procés de recuperació. Si no mantenen aquesta constància, poden anar perdent mobilitat al llarg de la vida. Però el sistema públic i les asseguradores acostumen a cobrir les fases agudes i, quan la situació s’estabilitza, moltes persones queden desemparades a casa. I recórrer a la fisioteràpia privada de manera continuada és molt car, a banda que la disponibilitat de fisioterapeutes també és limitada. En aquest context, i de la col·laboració de l’ADFO i la UPC, neix Muvity.

Com funciona l’eina?

Funciona de manera molt simple. Amb un ordinador convencional, com el que podem tenir a casa o en qualsevol entitat, es connecta una càmera de profunditat comercial i s’hi instal·la el nostre programari, com si fos un programa més. A partir d’aquí, el professional de la salut introdueix els exercicis com si fossin deures, de manera que l’usuari ja els té marcats. Quan obre l’ordinador, només ha de pitjar el Play, posar-se davant de la càmera i la pantalla i, amb els seus moviments corporals, la plataforma el va guiant per motivar-lo a fer determinats moviments. La càmera capta aquests moviments i interactua amb la pantalla, en un entorn plantejat com si fos un videojoc interactiu, però amb un rerefons terapèutic, no lúdic.

Per tant, s’adapta a les necessitats de cada pacient.

Sí, es personalitza cada exercici en funció de la necessitat de l’usuari, i és el professional de la salut qui determina què ha de fer cada persona. A més, la primera vegada que l’usuari entra a la plataforma se li demana un calibratge per conèixer els seus límits màxims de moviment. Això permet adaptar els objectius al que realment pot fer. Per exemple, si una persona amb ictus, amb espasticitat o hemiplegia, no pot aixecar un braç més amunt de l’espatlla, el sistema ajusta el repte perquè no li demani anar més enllà d’aquest límit.

Per què vau plantejar-ho com un joc? 

L’equip que hi ha al darrere venim del món dels videojocs i hem aplicat aquests coneixements a una eina informàtica. Això ens permet despertar el màxim interès possible en la persona usuària i mantenir-ne el punt d’atenció i la concentració mentre fa els moviments que ens interessa treballar. Al final, el que busquem és l’adherència: quan et manen exercicis a casa, com aixecar una ampolla i fer abduccions, la gent ho fa un parell de dies, però és avorrit, no està guiat i no saps si ho fas bé, i acaba abandonant. Amb Muvity, en canvi, s’ho passen bé i és com si estiguessin jugant a un videojoc.

Sovint la tecnologia suposa una barrera per a molta gent. Com heu fet Muvity accessible per a tothom?

Al principi, pensàvem que la tecnologia seria una barrera important, sobretot per a persones grans. Però ens ha sorprès comprovar que, en molts casos, persones de vuitanta i escaig són les més motivades a fer-la servir. Per a moltes, és la primera vegada que juguen a un videojoc, i això els obre un món nou que les anima encara més. Potser necessiten una mica d’ajuda a l’inici, per encendre l’ordinador i arrencar el programa, però un cop fet això ho acaben entenent bé. Evidentment, no és una eina vàlida per a tothom, sobretot quan hi ha una afectació cognitiva greu, que és on hi ha més limitacions.

Aquí, el paper d’ADFO ha estat fonamental.

Sí, implicar usuaris de l’ADFO en el desenvolupament de l’eina des del primer dia ens ha permès fer-la accessible. Setmana rere setmana els posàvem davant la pantalla, sense explicar-los res, per veure què entenien, què no funcionava i on es perdien. A partir d’aquest procés de prova i error constant, hem anat eliminant el que no servia i millorant el que sí, fins a aconseguir una eina que sabem que és accessible i útil per a les persones que l’han de fer servir.

Crear una eina com aquesta ha necessitat un equip amb perfils molt diversos.

Ha estat una suma d’esforços, perquè Muvity és un projecte compartit. La UPC hi ha aportat la tecnologia, amb doctorands i professorat implicats per fer que l’eina sigui útil, i alhora s’ha treballat braç a braç amb usuaris d’ADFO. També s’hi van incorporar perfils com el meu i els meus companys, desenvolupadors de videojocs, i fisioterapeutes, sobretot per definir els exercicis que s’havien de poder fer des de casa. A partir d’aquí, el treball era conjunt: sessions de pluja d’idees per decidir quines activitats eren les més adients, quin tipus de joc s’adaptava millor als moviments que volíem provocar i com mesurar-los. En definitiva, un equip molt divers per sumar punts de vista i fer-ho possible.

Quin ha estat el retorn de les usuàries que han fet servir l’eina?

El retorn, en general, és molt positiu. El 90% de les persones que ho proven acaben dient que els agrada i que s’ho passen bé fent-ho. Com et comentava, sovint hi influeix que, per a molta gent gran, és el primer contacte amb un videojoc, i això els resulta divertit i motivador. A més, en els assajos clínics que hem fet fins ara, el que veiem és que les persones que fan servir Muvity estan molt més motivades que les que fan els exercicis convencionals mirant a la paret, per dir-ho d’alguna manera. En aquest sentit, la sensació és que els usuaris estan contents amb l’eina.

En quin punt està el projecte ara mateix?

Ara mateix, l’eina s’ha pogut desenvolupar gràcies a subvencions i convocatòries obtingudes a través de departaments socials i també vinculades a la universitat, com la UPC. La suma d’esforços entre l’ADFO i la UPC ha permès contractar personal, però aquest finançament arriba un moment que s’acaba i cal trobar com mantenir el projecte.

Quin és el pròxim pas?

Estem parlant amb la Generalitat per veure si vol continuar apostant per l’eina. I, perquè no quedi aturada, estem impulsant una spin-off en forma de societat limitada per poder-la comercialitzar i oferir-la a entitats socials. La clau és fer-la sostenible i garantir-ne el manteniment: no es tracta de fer-se ric, sinó d’evitar que el projecte es quedi en un calaix ara que s’ha desenvolupat, i que se’n pugui beneficiar molta més gent.

El projecte té possibilitats d’ampliar el seu abast?

Sí. Tot i que l’eina es va desenvolupar molt enfocada a l’ictus —perquè cada cas és un món i és difícil fer una plataforma única que serveixi per a realitats tan diverses, i per això l’ictus ha estat el referent dels assajos clínics—, el projecte té marge per ampliar-se a altres àmbits. Per exemple, l’envelliment sense una patologia al darrere és un escenari més simple i, si funciona en ictus, entenem que també pot funcionar aquí.

Us esteu movent en aquest sentit.

Sí, en paral·lel, ens hem aliat amb Dincat, en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual, i amb ECOM, en el de la discapacitat física. Ara mateix l’estem provant amb unes 25 entitats seves i també en residències de gent gran, per veure fins on pot arribar l’aplicació i en quins casos pot ser útil i en quins no. Avui ja hi ha unes 25 entitats que la tenen i l’estan testant per valorar si hi pot haver interès per la plataforma.