El paper del periodisme i la recerca davant les narratives que desacrediten el feminisme
Comparteix
La Jornada Internacional 'Data Feminism' analitza com es construeixen i circulen els relats que neguen desigualtats, desacrediten el feminisme i expulsen les veus de les dones de l’espai públic.
La sisena Jornada Internacional 'Data Feminism' va dedicar una de les seves taules a examinar com es generen, s’articulen i es difonen les narratives desinformatives que afecten directament els drets de les dones. En un espai de debat marcat per la necessitat de dotar-se d’eines, la sessió va recordar que la desinformació no opera només a través de continguts puntuals, sinó mitjançant relats que es consoliden i que condicionen la percepció social.
La taula va comptar amb Carmen Domingo, filòloga, escriptora i investigadora en història de les dones, i Virginia Pérez Alonso, periodista i directora d’Infolibre. Domingo va iniciar la seva intervenció recordant que la desinformació contra les dones “no és nova”, i que el que ha canviat és “la velocitat, l’escala i les eines tecnològiques que amplifiquen el fenomen”. Com a historiadora, va explicar que ha treballat durant anys amb la absència de dades, un tipus de desinformació que consisteix a “esborrar persones, experiències i contribucions fins que sembla que no hagin existit mai”. Va posar com a exemple el cas de Carmen Guillén de Rivera, figura rellevant de la transició que, en una sèrie recent, “apareix només servint cafè a Adolfo Suárez”, un cas que il·lustra com la manca de dades pot distorsionar la memòria col·lectiva.
Domingo va aprofundir en la idea que la desinformació no és només la difusió de dades falses, sinó també la construcció d’una realitat on determinades experiències queden fora de la conversa pública. Segons la ponent, “si no mesurem determinades desigualtats, és més fàcil demostrar que no existeixen”, i “si les conclusions desapareixen de les estadístiques, acaben desapareixent de la memòria”. Va alertar que la intel·ligència artificial aprèn de materials que ja contenen biaixos, i que per això “reprodueix absències i sesgos no perquè sigui antifeminista, sinó perquè manté allò que ja està arrelat”. Aquesta idea connecta directament amb el feminisme de dades i amb la necessitat de revisar què es mesura, com es mesura i qui decideix què és rellevant.
Virginia Pérez Alonso va aportar la mirada periodística, centrada en com les narratives antifeministes apel·len a emocions com el miedo, l’agravi o la sensació d’inferioritat. Segons la periodista, aquestes narratives “no necessiten dir obertament que volen retallar drets; només cal sembrar sospites”. Va posar com a exemple el discurs dels “xiringuitos”, que es presenta com una preocupació per la gestió dels fons públics, però que en realitat “construeix un marc que converteix les polítiques d’igualtat en privilegis”. Pérez Alonso va remarcar que els dades són essencials per desmuntar aquestes sospites, però que “els dades no circulen tant com una història falsa si toca l’emoció”.
La periodista va alertar que la desinformació erosiona la confiança en les fonts, les institucions i les professionals, i que això afecta especialment les dones que tenen una veu pública. Va explicar que les dones “no són atacades pel que diuen, sinó per atrevir-se a dir-ho”, i que això es manifesta en insults sexualitzats, comentaris sobre el cos, l’edat o el to. Segons la ponent, aquest mecanisme “busca enviar un avís a totes”, generant silencis, autocensura i renúncies a participar en debats públics. Va recordar que una esfera pública on una part de la societat participa pagant un preu més alt “no pot ser normalitzada en una democràcia”.
En relació amb la intel·ligència artificial, Pérez Alonso va explicar que pot ser una eina útil per detectar patrons, però també pot generar noves formes d’invisibilitat. Va relatar que, en una investigació sobre violència sexual, una eina d’IA va bloquejar la seva consulta perquè detectava termes com “trata” o “explotació sexual de menors” com a problemàtics, fet que “pot dificultar el treball de qui intenta investigar, mesurar i explicar aquestes evidències”. Va advertir que si els sistemes automatitzats penalitzen les paraules necessàries per descriure violències, “acabem generant una nova forma d’inaccessibilitat al coneixement públic”.
La taula va concloure amb una idea compartida: desmentir no és suficient. Segons Pérez Alonso, “el repte no és només produir evidència, sinó aconseguir que aquesta evidència competeixi amb relats simplificats”. La combinació entre periodisme i feminisme de dades és, segons les ponents, una via imprescindible per construir relats sòlids, contextualitzats i capaços de contrarestar les narratives que erosionen els drets de les dones.
Afegeix un nou comentari