Dolors Catalán: “Cal reduir el nombre de porcs, no només frenar-ne l’augment”

La fi de la moratòria que limitava l’augment de porcs en zones vulnerables com Osona i el Lluçanès ha reobert un debat que fa dècades que plana sobre el territori. La Generalitat defensa que les noves normatives i mecanismes de control permeten aixecar una restricció que havia de contribuir a frenar la contaminació per nitrats, però el Grup de Defensa del Ter (GDT) i altres entitats com Osona Respira sostenen que el problema persisteix i que permetre noves ampliacions pot agreujar-lo.

L’entitat alerta que els impactes de l’agroindústria porcina van molt més enllà dels purins i afecten els aqüífers, els rius i rieres, la qualitat de l’aire, el consum d’aigua, el clima, la pagesia i el model econòmic de la comarca. En parlem amb la Dolors Catalán, membre del GDT, que defensa que ja no n’hi ha prou amb frenar el creixement del sector, sinó que cal reduir-lo i avançar cap a un model ramader més arrelat i respectuós amb el territori.

La moratòria es va impulsar per frenar la contaminació per nitrats, però el problema persisteix…

L’argument de la Generalitat és que, durant aquests anys de moratòria, l’Agència Catalana de l’Aigua ha desenvolupat noves normatives per intentar frenar l’increment de nitrats a les zones vulnerables i que, per tant, la moratòria ja no és necessària. Però nosaltres entenem que el problema de base continua sent el mateix. Tenim uns aqüífers contaminats per nitrats, i això afecta tant els ecosistemes com l’abastiment d’aigua de boca. Hi ha municipis que en depenen de manera habitual i d’altres que hi recorren en èpoques de sequera.

Per tant, la moratòria ja quedava curta.

Nosaltres entenem que no n’hi ha prou amb no ampliar les granges, sinó que cal reduir-ne la càrrega. Si només mantenim la situació actual, continuarem abocant el mateix que fins ara i, en el millor dels casos, ens quedarem com estem. Fa trenta anys que arrosseguem aquest problema i no s’ha resolt. Estem fartes de lleis i de solucions tecnològiques que ens diuen que ho arreglaran tot i que, al final, no solucionen res. Per a nosaltres, no hi ha una altra opció que reduir.

No hi ha marge per gestionar millor els purins sense reduir el nombre de porcs? 

Si algú sap com fer-ho, que ens ho digui, perquè fa més de trenta anys que arrosseguem aquest problema. S’han anat plantejant solucions com pinsos amb menys nitrogen o plantes de tractament de purins, però sovint han servit per justificar que es pogués ampliar el nombre de porcs. El problema és que el nitrogen no desapareix. En aquestes plantes s’evapora bona part de l’aigua dels purins i el nitrogen queda concentrat per poder-lo utilitzar després com a adob.

Poseu sovint com a exemple el cas de la planta de purins de les Masies de Voltregà.

Es va construir amb l’argument que permetria ampliar la cabana porcina. Ara fa més d’un any que està tancada, però els porcs continuen existint. I la pregunta és on van ara aquests purins. Amb les plantes de biogàs podem tornar a caure en el mateix esquema. Són negocis que necessiten matèria orgànica per generar energia i, si un dia deixen de ser rendibles, poden tancar. Per nosaltres, això no va a l’origen del problema. Si ja tenim massa nitrogen, no n’hi ha prou amb no ampliar. Cal reduir.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Osona Respira (@osonarespira)

Sovint el debat queda reduït als purins i als nitrats, però el problema va molt més enllà.

Hi ha aquesta idea que l’únic problema són els purins que contaminen l’aigua subterrània, però és molt més greu. Si tenim manca d’aigua, tindrem uns aqüífers contaminats que no podrem utilitzar. Vist des del conjunt de Catalunya, pot semblar una cosa petita, com si aquí fóssim quatre arreplegats que no podrem beure aigua de l’aixeta. Però parlem d’un sector que ha crescut desmesuradament i que té molt poder econòmic i, per tant, també polític. Des del nostre punt de vista, tenim el futur hipotecat, ambientalment i també pel que fa a les persones.

Quins altres impactes esteu veient al territori? 

Tenim rius i rieres podrits, i les granges consumeixen molta aigua, a banda de la que contaminen. A la Plana de Vic també tenim un problema de contaminació de l’aire. Una part ens ve de Barcelona, però l’amoníac el generem aquí, i una bona part del metà també. També generem diòxid de carboni amb tots els camions que van amunt i avall, perquè a Osona matem molts més porcs dels que criem i n’arriben molts de fora. A això s’hi afegeix la importació de soja i cereals, amb els impactes sobre la desforestació i el canvi climàtic, i el risc d’epidèmies que comporta tenir tants animals concentrats en tan poc espai.

El problema no és només ambiental.

És clar, hi ha el model econòmic. Són comarques molt centrades en un sol sector. Què passarà si algun dia això s’acaba, sigui per les normatives europees o perquè apareix algú que ho fa més barat? A més, genera llocs de treball de baixa qualificació, amb sous baixos i condicions precàries. I tenir aquestes explotacions tan grans, aquestes granges i aquests rius que ja no són el que eren també dificulta que es desenvolupin altres activitats, com el turisme de natura o l’agroecologia. Estem perdent la possibilitat de construir un altre model econòmic, més respectuós amb el medi ambient i que també podria aportar riquesa al territori.

Quins límits té aquest model i cap a on hauria d’anar?

Nosaltres hi veiem dos problemes més. D’una banda, la pagesia està molt integrada i depèn de l’agroindústria, de manera que avui dia té poca autonomia. De l’altra, els beneficis queden en mans de grans empreses, mentre que els costos ambientals i socials els acabem assumint entre tots. Per nosaltres, el model hauria d’estar molt més integrat en el territori. Es parla de cicle tancat perquè el nitrogen es porta a una planta, es transforma en adob i es torna a aplicar a la terra. Però això no és així si aquest nitrogen prové, per exemple, de soja o cereals importats del Brasil.

Un cicle tancat és una altra cosa.

Exacte. Per nosaltres, un cicle tancat seria produir aquí l’aliment dels porcs, o comprar-lo a pagesia del territori, criar els animals aquí, aprofitar els fems als mateixos camps i vendre la carn a prop. Això sí que seria un model arrelat al territori. I per anar cap aquí caldria ajudar la pagesia a fer aquest canvi, amb ajudes i subvencions. De diners n’hi ha, perquè se subvencionen moltes altres coses. El que no podem anomenar cicle tancat és importar blat d’Ucraïna o soja de Sud-amèrica, criar aquí els porcs i després gestionar els residus. També cal que la gent que hi treballa es pugui guanyar la vida.