Daniel Pi: “Cada vegada ens arriba més gent que fa uns anys podia accedir al mercat de lloguer i ara no pot”

El setembre de 2024, cinc famílies de Reus van rebre les claus dels cinc habitatges del projecte Rehabilitem l’Estel, un bloc del barri del Carme que la cooperativa Llars Familiars havia comprat i rehabilitat després de dos anys de feina. Els pisos es van adjudicar per sota del preu de mercat i el projecte es va finançar amb ajuts públics, el suport de Coop57 i una campanya de micromecenatge que va recaptar prop de 40.000 euros.

L’Estel exemplifica la manera de treballar d’aquesta cooperativa reusenca, que busca, recupera i gestiona habitatges perquè hi puguin accedir persones que queden excloses del mercat convencional. Avui n’administra trenta-un i constata com el perfil de qui necessita alternatives s’ha anat eixamplant. En parlem amb Daniel Pi, fundador i tresorer de Llars Familiars.

Què és Llars Familiars?

Som un bitxo raro (riu). Les cooperatives d’habitatge habituals són grups de persones que s’agrupen per fer un habitatge per al seu propi ús. És un model que respectem molt, però nosaltres som diferents. Aconseguim habitatges i els posem a disposició de persones que no poden accedir al mercat convencional, sigui per manca de recursos, perquè treballen en l’economia informal o perquè estan a la llista negra dels bancs, etc. Per tant, hi ha una diferència d’enfocament.

Com va començar a caminar?

Va sorgir fa dotze anys al barri de Sant Josep Obrer de Reus, on ens trobàvem amb una realitat molt clara: cases sense gent i gent sense cases. Se’ns va ocórrer que, si fèiem una feina d’intermediació, podíem aconseguir que algunes d’aquestes persones accedissin a un habitatge. I així ho hem fet. Actualment administrem 31 habitatges. 

Com aconseguiu els habitatges?

Dels 31 habitatges que tenim, 20 són cedits. Poden venir de l’Administració, com l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, d’entitats socials que obtenen pisos per tanteig i retracte, com Hàbitat3, o de particulars que se senten més tranquils fent-ho a través de la cooperativa perquè ens encarreguem del cobrament dels lloguers i de la interlocució.

També en teniu en propietat.

Sí, per exemple, vam comprar i rehabilitar l’Estel, un bloc de cinc habitatges, i tenim quatre o cinc cases més distribuïdes per la província. En alguns casos són cessions a molt bon preu condicionades a destinar-les a habitatge social, i en un altre és un habitatge comprat directament amb aquesta finalitat. Aquestes són, bàsicament, les vies amb què aconseguim els habitatges.

#Estelrehabilitada. Avui és un dia important. Prenem part en el lliurament de claus dels cinc pisos bloc del carrer Estel 5 de Reus, impulsat per Llars Familiars. Un habitatge cooperatiu, finançat èticament des de Coop57, és més que possible. Lloguers justos i assequibles, també. https://t.co/faK4StjYsB

— Coop57 Catalunya (@Coop57Catalunya) September 6, 2024

I com funciona l’accés als habitatges?

Qui necessita un habitatge s’incorpora a la cooperativa com a sòcia i fa una aportació de 100 euros al capital social, que es pot pagar en sis mesos. Estem molt lluny de les aportacions que demanen les cooperatives d’habitatge habituals. Aquesta aportació et dona dret a formar part de la llista d’espera, però no garanteix l’accés a un pis. Quan tenim un habitatge disponible, apliquem un barem d’adjudicació per decidir a qui correspon.

Com decidiu a qui s’adjudica cada habitatge?

Treballem amb persones d’un nivell socioeconòmic baix i intentem no complicar-los més la vida. Per això fem servir molt el WhatsApp i, quan tenim un habitatge disponible, expliquem on és, quin preu tindrà i quines característiques té. Les persones interessades venen a la cooperativa i fem una primera presa de dades. En aquest moment encara no demanem documentació, perquè no volem marejar ningú.

Quins criteris apliqueu?

A partir d’aquí apliquem un barem. Un dels criteris principals és la relació entre els ingressos i el lloguer, però a l’inrevés del que faria una immobiliària. Considerem que l’òptim és que el lloguer representi aproximadament entre una tercera part i una mica menys dels ingressos. Qui està en aquesta forquilla obté la màxima puntuació; per sota, però també per sobre, en dona menys. També tenim en compte que la mida del pis s’adeqüi al nombre de persones, l’accessibilitat si hi ha alguna persona amb discapacitat, l’arrelament al barri i l’antiguitat a la llista d’espera. A més, reservem alguns punts per a situacions com la violència de gènere o els desnonaments.

Quan ja teniu la persona seleccionada, com continua el procés?

Quan queda determinada l’adjudicació, és quan demanem a la persona seleccionada que acrediti amb documents tot el que ha declarat. Ho comuniquem a tothom, obrim un període de reclamacions i, al cap d’una setmana, l’adjudicació és definitiva. Fem el contracte, donem les claus i ja està fet.

Qui arriba avui a Llars Familiars buscant habitatge? Ha canviat gaire el perfil des que vau començar?

Sí, el perfil ha canviat. Quan vam començar, ens arribaven unitats familiars en situacions molt més vulnerables o en risc de marginació. Ara també ens arriben persones que treballen, fins i tot unitats familiars amb dues persones treballant que, malgrat això, no poden accedir a un pis. Cada vegada ens trobem més gent que fa uns anys hauria pogut accedir al mercat convencional de lloguer i que ara ja no pot. Això vol dir que el mercat es mou a uns preus als quals molta gent no pot arribar.

Defenses parlar d’habitatge accessible més que d’habitatge social. Per què?

Perquè ja no estem parlant només de persones en situació de marginació, sinó d’habitatges que la gent s’ha de poder permetre. Accessible vol dir precisament això, que la gent hi pugui accedir, que realment hi pugui arribar. I això és el que ens fa falta ara. Hem de continuar donant resposta a les persones en situacions més vulnerables, evidentment, però cada vegada ens trobem més gent que, sobre el paper, no hauria de necessitar una cooperativa com la nostra i hi és perquè no pot accedir al mercat convencional. Per això ja fa temps que nosaltres no parlem d’habitatge social.

Recentment heu impulsat l’Eina. Què és exactament?

Hem detectat que hi ha pisos a ciutats com Reus o Tarragona que no surten al mercat. I no sempre és perquè hi hagi una voluntat d’especular, sinó perquè l’actual legislació en matèria d’habitatge pot fer enrere determinats propietaris a l’hora de posar-los en lloguer.

En quin sentit?

No parlem d’un pis que està en condicions de sortir al mercat per 800, 900 o 1.000 euros, perquè aquest probablement ja hi sortirà. Parlem d’habitatges que necessiten obres, que potser no tenen cèdula d’habitabilitat o que són de persones propietàries que no volen assumir el risc d’un impagament, desperfectes o haver de gestionar directament la relació amb el llogater.

I aquí és on entra l’Eina.

Amb l’Eina els oferim ocupar-nos de tot aquest procés. Fem una avaluació del cost de les obres, podem buscar qui les faci, tramitem la paperassa, presentem tres persones de la nostra llista d’espera i assumim la interlocució. Al capdavall, és portar a aquests habitatges la feina que ja fem amb els pisos que administrem.

Quin balanç feu de l’Eina fins ara?

Els habitatges estan entrant amb comptagotes. Ara n’han entrat dos de cop i estem contents, però encara tenim molta més demanda que capacitat de resposta. És molt maco dir que tenim trenta cases, però tenim setanta i escaig persones a la llista d’espera. I això sense gastar-nos ni un euro en publicitat. Cada vegada que adjudiquem un habitatge se’ns n’apunten deu. Per tant, necessitem que ens entrin més cases.

L’habitatge és ara mateix un dels grans temes del debat públic. Com valoreu la situació actual?

Hem arribat a un punt en què qualsevol recepta es queda curta. Ara mateix fa falta absolutament tot. Cal construir més habitatge públic i privat, però també impulsar iniciatives com la nostra, que anem rascant pisos i posant-los al mercat. Necessitem una acció per part de tothom. Al mateix temps, la burocràcia en el camp de l’habitatge continua sent molt gran i sovint ens dificulta aquesta feina. I nosaltres tenim molt clar que les subvencions a la compra no són la solució, perquè acaben incrementant el preu de l’habitatge. T’ho puc argumentar.

Endavant.

El preu de venda dels pisos nous depèn, en bona part, de la capacitat de pagament del comprador. Si aquesta capacitat augmenta a través d’una ajuda a la compra, aquella persona pot assumir un preu més alt i això acaba repercutint en el preu de venda. Com que els costos de construcció són els que són, aquest increment es trasllada sobretot al preu del sòl. Per això creiem que, mentre no hi hagi un parc de sòl públic que es posi a disposició de la construcció a un preu determinat, les ajudes a la compra acabaran encarint el solar.

Queda clar. 

Sí, però no ens en sortirem fàcilment. Hi ha situacions dramàtiques en què s’està fent fora persones de casa seva i que, evidentment, necessiten protecció. Ara bé, nosaltres creiem que el cost de mantenir una persona en un habitatge sense pagar el lloguer no hauria de recaure sobre la propietat. Si passa això, es pot acabar desincentivant que determinats habitatges surtin al mercat o fent que la propietat incorpori aquest risc al preu del lloguer.

Us hi heu trobat, vosaltres?

Sí, hem tingut algun cas molt puntual d’impagament que, segons la nostra valoració, no responia a una manca de recursos. La cooperativa continuava pagant el lloguer al propietari, però no estava cobrant de la persona allotjada. Situacions així desincentiven molt. Per això pensem que la legislació d’habitatge s’ha de fer amb molta mesura i que tampoc és bo aprovar mesures en calent. Fa temps que nosaltres defensem una proposta que creiem que podria ajudar a mobilitzar més habitatges de lloguer. 

Quina és?

Ara mateix hi ha un mecanisme del Ministeri que permet introduir una adreça i consultar quin seria el preu objectiu de lloguer d’aquell habitatge. Nosaltres plantegem que els contractes que es facin per sota d’aquest preu tinguin dos incentius. D’una banda, una bonificació fiscal sobre els ingressos del lloguer i, de l’altra, un mecanisme que asseguri els possibles impagaments. A la nostra zona estem fent contractes d’entre 350 i 450 euros al mes. Creiem que mesures com aquestes podrien fer sortir més habitatges al mercat sense haver d’esperar anys a construir-ne de nous o impulsar requalificacions. Són mesures que es podrien posar en marxa de manera relativament immediata.

Després de més de deu anys de trajectòria, cap on voleu avançar ara?

Vam començar amb una sabata d’espardenya, literalment, i ara mantenim la sabata, però hem perdut l’espardenya. A banda d’anar creixent per donar resposta a les persones sòcies que esperen habitatge, estem avançant cap a una certa professionalització, perquè fins ara hem funcionat sobretot a base de voluntariat.

Com esteu fent aquest pas?

Una primera passa ja l’hem fet amb el seguiment socioeconòmic de les unitats familiars allotjades i de les que estan en llista d’espera, que ara assumeix la Fundació En Xarxa amb professionals especialitzats. El següent pas és reforçar també el funcionament diari de la cooperativa en l’àmbit administratiu, econòmic i jurídic. En definitiva, volem mantenir l’activitat i, alhora, donar a la cooperativa una estructura més robusta.

Quin paper té el treball en xarxa en tot això?

Aquesta feina no la fem sols. Formem part del projecte de les comunalitats de Reus, impulsat per la Generalitat, on convivim iniciatives que treballem l’habitatge amb d’altres vinculades a l’acompanyament de persones, la sobirania alimentària o la sobirania energètica. Això ens permet tenir una mirada que va més enllà d’estrictament resoldre el problema de l’habitatge.

L’acompanyament també és clau.

Nosaltres tenim molt clar que una casa és una condició necessària per refer un projecte vital, però no és suficient. Si dones un habitatge, però no fas l’acompanyament que aquella persona pot necessitar, no hi ha cap garantia que pugui sortir de la situació de vulnerabilitat.

I pel que fa als projectes, què teniu ara entre mans?

Ara mateix tenim sobre la taula la rehabilitació d’un habitatge en una zona rural. Ens n’han fet una oferta i hem presentat a la Generalitat la sol·licitud corresponent per accedir als ajuts de rehabilitació. També tenim pràcticament enllestits dos habitatges que ens han cedit a través de l’Eina. Eren dos immobles buits que no tenien la consideració d’habitatge. Hem aconseguit la cèdula i ara estem acabant la remodelació, les connexions de subministraments i el procés d’adjudicació. Són projectes que ens permeten anar incorporant nous habitatges.