'Paradisos turístics, construïts sense drets': article d'Ernest Cañada

Durant els últims anys l'àrea compresa entre el Sud de Mèxic, Centreamèrica i el Carib s'ha convertit en una dels principals destinacions turístiques mundials. Aquest fort creixement ha tingut lloc sota el lideratge i control estratègic del capital transnacional i els grans grups empresarials de la pròpia regió, que han transitat cap a aquest nou espai de negoci procedents d'altres sectors que tradicionalment havien dominat la seva economia, fortament vinculada a l’agroexportació. El model ha tingut un intens caràcter segregador i generador de desigualtat social, ja fos a través dels complexos hotelers "tot-inclòs" o per mitjà de noves formes de promoció immobiliària de segones residències, el que coneixem com a "turisme residencial". Amb més o menys intensitat, segons els països i en funció del moment en què es troba el sector en la seva particular evolució, aquest tipus de turisme ha generat un procés de transformació històrica radical per aquestes societats, del que moltes vegades no ens en adonat suficientment. 

Alguns dels impactes que ha provocat la seva expansió han començat ja a cridar l'atenció: comunitats camperoles desposseïdes de recursos essencials com la terra o l'aigua; restriccions a la població local per accedir a platges privatitzades o degradació ambiental per la urbanització de la franja costanera. Són part d'aquesta profunda mutació en curs. No obstant això, un dels grans fenòmens de la turistització, i que fins ara no ha estat prou dimensionat, és la mobilització massiva de treballadors de diferents parts de la regió per a la construcció d'aquests enclaus.

La creació d'espais turístics emblemàtics com Punta Cana - Bávaro, a República Dominicana, Cancún i Riviera Maya a Mèxic o al litoral de Guanacaste a Costa Rica, s'han dut a terme desplaçant les activitats preexistents. En la lògica de l'agroexportació tradicional aquestes àrees havien estat destinades al cultiu de canya de sucre i altres monocultius, la ramaderia, o eren zones de selva que s'explotaven comercialment en una fracció menor, com en el cas de la península de Yucatán, a Mèxic, amb l'extracció de xiclet. Al mateix temps, alguns d'aquests llocs no estaven tan integrats en la dinàmica del mercat internacional i havien quedat en mans de comunitats camperoles i pesqueres amb economies orientades fonamentalment cap a l'autoconsum i els mercats locals. Quan es van posar en marxa aquests nous centres de desenvolupament turístic, en alguns casos de forma planificada per part de l'Estat (com a Mèxic o Costa Rica), en altres d'acord amb iniciatives privades però amb diversos tipus d'acord amb els sus governs, en aquests territoris no hi havia prou mà d'obra per a la construcció de les infraestructures necessàries. De forma generalitzada,  s’ha hagut d’atreure treballadors procedents d'altres zones, fonamentalment població camperola d'àrees més empobrides: haitians a República Dominicana, nicaragüencs a Costa Rica i centreamericans (i de Chiapas) a Mèxic.

Aquest procés de mobilització social, malgrat les seves particularitats, revesteix certes característiques comunes:

- Els Estats s'han desentès de gestió de les necessitats de força de treball per a aquesta nova activitat, que d'altra banda sí que els han planificat i promogut com a destinacions turístiques, deixant que imperés el "laissez faire" en matèria laboral, que només ha beneficiat els grans empresaris, conferint major poder de facto sobre els treballadors. D'aquesta manera s'imposa el recurs sistemàtic a la mà d'obra immigrant d'origen estranger, que es mobilitza sense canals de contractació previs, i en moltes ocasions en situació d'il.legalitat. Estar en un altre país sense la documentació en regla sotmet els treballadors a tot tipus d'arbitrarietats i abusos, reduint els marges legals de la seva defensa i protecció. Això provoca un estat de permanent vulnerabilitat davant l’empresariat.

- Per norma general aquests treballadors obtenen baixos salaris, sovint segons el mínim previst com a referència i en dependència de la feina feta, més alts però que els que aconsegueixen en el sector agropecuari en els seus llocs d'origen. Encara que també és cert que han de fer front a un cost de vida més elevat que al del lloc d’on provenen, la qual cosa redueix l’hipotètic benefici d'aquests grans salaris. Donada la seva debilitat enfront l'empresa, motivada per múltiples factors, sovint són acomiadats sense les seves corresponents liquidacions o últims salaris, ni les prestacions que els corresponen. Oportunament les autoritats policials fan operatius contra la immigració il.legal, el que manté en un estat de permanent inseguretat als treballadors. Molt sovint els contractes són verbals i segons les necessitats puntuals de les empreses i no es disposa de cap tipus de prestació social. A tot això cal sumar unes condicions laborals especialment dures, insegures i insalubres. Tant els accidents com les malalties laborals són habituals en el sector ja que són escasses les condicions de vigilància i protecció en seguretat i higiene en el treball. L'origen camperol de molts d'aquests treballadors, no acostumats a aquest tipus d'activitat o l'alçada de les obres, i la mateixa precarietat en les seves condicions de vida (mala alimentació, llocs per al descans inapropiats, estrès) posa clarament en risc la seva salut i la seva vida.

- Quan els treballadors immigrants arriben al seu destí, es troben que pràcticament no hi ha condicions per al seu allotjament, de manera que acaben vivint en les mateixes obres on estan ocupats o en campaments informals amb un elevat grau de provisionalitat i precarietat, amuntegament i sense infraestructures bàsiques necessàries. Això dóna peu al naixement de noves aglomeracions urbanes insalubres. La majoria són homes sols, que s'han desplaçat sense les seves famílies. En aquest ambient social i laboral, és molt difícil l'arrelament en els nous territoris, el que dóna peu que s’incrementin els nivells d'alcoholisme i altres formes de drogoaddicció, com a forma de superar la situació o evadir-se de la realitat. Aquesta manca d'integració en el territori es va posar especialment en evidència amb l'esclat de la crisi econòmica internacional a partir dels anys 2007 i 2008, que va suposar la paralització o revisió dels projectes constructius en curs, provocant la desaparició de molts d'aquests assentaments, especialment a Guanacaste.

- L’embolic de subcontractacions darrera les quals es troben les grans cadenes hoteleres i projectes immobiliaris limiten que els treballadors puguin plantejar qualsevol demanda o acusació enfront els grans capitals. Per a la construcció d'un determinat projecte, o fins i tot parts d'ell, s'acostumen a contractar a diferents empreses locals. Aquest tipus de pràctica empresarial aconsegueix segmentar els treballadors i, en cas de qualsevol incident, desresponsabilitzar a l’empresa principal. I si això passa durant la construcció, s'aguditza encara més en la fase de gestió del desenvolupament turístic: les tendències internacionals del sector hoteler apunten a una creixent separació entre la "marca" amb què opera un determinat establiment i la propietat dels seus immobles. En conjunt aquesta evolució dificulta qualsevol acció col.lectiva per part dels treballadors. I fins i tot quan les cadenes transnacionals adopten diferents estratègies de Responsabilitat Social Corporativa (RSC), aquesta lògica de subcontractació els permet evadir responsabilitats.

- Les mesures de protecció per part de l'Estat són mínimes. Resulta especialment significatiu el pobre paper que juguen els ministeris de treball, responsables de les inspeccions en aquest tipus d'empreses, que no responen als interessos dels treballadores. Fins i tot quan hi ha voluntat política,  els pressupostos disponibles fan que la seva capacitat d’incidència sigui mínima en relació als interessos de les grans corporacions. En el mateix sentit, la capacitat d'organització sindical en aquest sector és molt limitada, de manera que les possibilitats de salvaguarda i defensa col.lectiva són escasses. I si bé és cert que la tradició i característiques del sindicalisme mexicà és molt diferent de la que hi ha a Costa Rica o República Dominicana, on hi ha escassa i feble presència sindical, en aquest cas l'existència de sindicats de paletes no significa necessàriament que els treballadors disposin d'estructures per a la seva organització i defensa. D'aquesta manera, les formes de protecció existent es redueixen fonamentalment a organitzacions socials amb presència en els territoris, majoritàriament esglésies, com el cas de Càritas i la Pastoral Social de Libèria, a la capçalera de la província de Guanacaste.

Tots aquests factors configuren un escenari caracteritzat per la precarietat i la vulneració dels drets humans sobre els quals s'assenta la indústria turística, en connivència amb els respectius Estats de la regió, per rebaixar costos en la construcció dels seus enclavaments. Uns paradisos turístics construïts, en definitiva, sense tenir en compte els drets fonamentals dels treballadors que els van fer possibles.