Mor Pete Seeger, una llegenda del folk nord-americà

Les vetlles dels campaments i les tardes de guitarra al cau o a l’esplai no serien el mateix sense les cançons de Pete Seeger, conegudes sobretot a partir de les cèlebres versions que en van fer Xesco Boix, el Grup de Folk i altres cantants de folk i animadors infantils.

"Un cel blau per sostre", original de Pete Seeger versionada per Xesco Boix

Llegenda viva de la música folk nord-americana, Pete Seeger va morir dilluns als noranta-quatre anys a Beacon, Nova York. Compromès amb els moviments socials fins al final, i reconegut per tothom, entenia la música des d’un punt de vista comunitari i com a vehicle d’acció política.

Va ser una gran influència per cantants com Bob Dylan, Joan Baez, Bruce Springsteen i Don Mc Lean. Va tocar a les protestes de la guerra del Vietnam, a Occupy Wall Street i fins i tot a la presa de possessió d’Obama. Durant la guerra freda, el seu activisme polític i la participació en moviments socials el varen convertir en objectiu de la cacera de bruixes del senador MacCarthy.

Molts dels seus enregistraments han esdevingut himnes dels moviments pacifistes i ecologistes arreu del món. A Catalunya, era molt estimat, tal i com s'explica en aquesta entrevista que li van fer a TV3 en el seu 90è aniversari. Era molt amic de Raimon, amb qui va tocar en un memorable concert a Barcelona el 1993.

Pete Seeger canta "Where have all the flowers gone" al concert "30 anys al vent", el 23 d'abril de 1993 al Palau Sant Jordi de Barcelona.

La seva influència va ser decisiva en Xesco Boix, que va escoltar-lo per primer cop als divuit anys. Seeger va ser una de les persones a qui Xesco Boix va admirar més, i tots dos van mantenir una relació continuada al llarg dels anys. Ell mateix explicava les seves sensacions en escoltar per primer cop un disc de Seeger, pels volts de 1965:

“Era (...) una colla de cançons controvertides en boca d'un home lliure, que tenien un aire de camp per a mi. Aquella veu tan trista traspuava honradesa i convenciment alhora; encomanava esperança. Com si parlés al cor! Quin era el jove alat que no s'apuntava al seu somni? I el seu somni era mirar de convertir aquest infern en un paradís; la guitarra, el banjo i les cançons n'eren les arles... I jo m'hi vaig apuntar.”

Font: Història de l'animació a Catalunya, Rah-mon Roma