Comunicats de dol i condemna de les universitats per l’atac a Kènia

Els mitjans de comunicació malauradament s'han impregnat de tragèdies humanitàries en els darrers mesos. Sí és cert que, també malauradament, escoltar i veure conflictes armats, atacs, accidents, catàstrofes i morts a les ràdios i televisions no és pas excepcional, però potser sí és excepcional la magnitud dels desastres que han succeït amb tants pocs dies de diferència.

El 7 de gener es produïen els esdeveniments a Charlie Hebdo, que s'enduien la vida de 12 persones. Dos dies després, Amnistia Internacional denunciava el pitjor atac de Boko Haram a Nigèria, arribant a 2.000 persones mortes. 2.000 persones. El grup armat està evocant el país a una absoluta emergència humanitària, com explicàvem a xarxanet el passat mes de gener. Encara molt recent i sense tota la informació aclarida, el 24 de març, 150 persones perdien la vida a l'accident d'avió de Germanwings. 

I el 2 d'abril, fa poc més d'una setmana, un grup d'homes armats va atacar la Universitat de Garissa, a l'est de Kènia. Es va endur la vida de 147 joves. L'atac va ser reivindicat per la milícia somalí Al-Shabaab, que va amenaçar de perpetuar més atacs en cas que Kènia no retiri les tropes de territori somali.

Esdeveniments davant dels quals la comunitat internacional ha respòs, o no, i amb més o menys contundència. Per exemple, milers de persones es van manifestar a París pels artistes de la revista satírica i personatges públics de primera fila van acudir-hi, com el president francès François Hollande, la cancellera alemanya Angela Merkel, el primer ministre britànic David Cameron, l'israelià Benjamin Netanyahu o la primera ministra danesa Helle Thorning Schmidt. Ara bé, no hi ha hagut cap mostra de suport internacional d'aquesta magnitud ni cap que se li acosti per a les víctimes nigerianes.

Arran del tracte diferencial van créixer les veus en protesta del que a les xarxes socials i a mitjans de comunicació es comença a conèixer com la "jerarquia de la mort".  Per què la mort de 12 persones a França en mobilitza milers i polítics capdalts però la pèrdua de al voltant de 2.000 persones no genera ni una portada? Bé, les crítiques per la diferència de cobertura mediàtica i resposta social que va produir-se amb els casos de Charlie Hebdo i Nigèria està repetint-se aquests dies per la falta d'atenció als 147 joves que van morir a la Kènia. Per què la vida de 147 joves ha generat pocs minuts a televisions i ràdios i escasses planes als diaris?

Potser sense l'impacte i la implicació real que es reclama a les xarxes, però sí que diverses institucions han mostrat el seu suport a les víctimes per a aquest darrer atac, el patit pels joves universitaris i universitàries de Garissa, alhora que han condemnat la violència indiscriminada i els assassinats perpetuats. Com no podia ser d'altra manera donada la proximitat de l'àmbit de l'educació superior, la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) va condemnar l'atac en un comunicat on reivindicava alhora la universitat com a espai de llibertat per al pensament i creences. La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Universitat Rovira i Virgili (URV), la Universitat de Lleida (UdL) s'hi van afegir. 

A més dels comunicats institucionals emesos per les unviersitats, en poc més de 24 hores de l'atac va crear-se el hastag #147notjustanumber (147 no és només un número), que ja ha arribat a més de 6.000 twits. Amb quina finalitat? Amb la de posar en valor les vides dels 147 joves.