Jesús Oliver: "La gent ve a ajudar, però quan acaben senten que han estat ells els ajudats”
Comparteix
El cofundador d’Egoísmo Positivo lluita per la inclusió de les persones amb discapacitat a través de curses en què els corredors empenyen persones amb cadires de rodes.
Egoísmo Positivo és un projecte que integra persones amb discapacitat en curses populars. Els dos objectius principals són donar visibilitat a aquestes persones i integrar-les a les curses sense tenir un tracte especial.
Jesús Oliver, cofundador de l’entitat, explica les iniciatives d'Egoísmo Positivo i com es viu l’esport des d'una altra perspectiva.
Com va néixer?
Vam néixer a l’octubre de 2015, però tot va començar al 2012 a la Marató de Barcelona. Jo i el meu soci, Àlex Parreño, som corredors habituals. Amb motiu de la Marató, vam fer una campanya per Afanoc, recaptant 2.000€. Al 2014 vam fer la volta a Menorca corrent. Vam organitzar un 'crowdfunding' per sanfilippo, una malaltia rara infantil i vam recaptar 4.000€. Al tornar, tothom ens deia que érem molt bones persones i això ens va fer sentir una mica malament perquè fèiem una cosa que ens agradava. A partir d’aquí va néixer Egoísmo Positivo.
Quines iniciatives o projectes esteu duent a terme actualment?
Nosaltres tenim el focus en participar en curses populars, no fem moltes coses diferents, sinó el mateix per arribar a més llocs. Ja tenim curses a tot l’Estat espanyol i fins i tot a Portugal. L’any passat vam començar a fer curses de muntanya amb unes cadires de rodes anomenades joelette. Amb una roda gruixuda al centre, el voluntari del davant estabilitza la cadira i el de darrere empeny, és una manera d’apropar a aquestes persones al món del trekking.
Si una marca vol col·laborar amb vosaltres, què ha de fer?
Hi ha dues maneres. Amb patrocini amb marques com Curarti. Ens han donat suport des de l’inici i nosaltres posem banderes a les cadires, els posem com a patrocinadors a la web i fem concursos dels seus productes a les xarxes socials. L’altra manera és a través del 'team building'. En comptes d’obrir la cursa a tothom, l’oferim només a treballadors d’una empresa. A la cursa de Port Aventura van participar 50 empleats de Gering, amb fotògraf i vídeo professional i un conjunt de serveis tancats. És una activitat més petita, però a les empreses els hi agrada i volen repetir.
Quantes persones poden arribar a participar en una cursa?
Hem arribat a les 100 persones, comptant voluntaris i persones en cadira de rodes. Normalment són entre unes 12 i 20 persones en cadira i uns 60 o 70 corredors. Una de les nostres peculiaritats és que tots anem junts i per tant, un volum més gran de 100 persones en termes logístics seria més complicat de gestionar, ja que quan algú té un problema o dificultats, ens parem fins que pot continuar.
És fàcil que les organitzacions de les curses vulguin que participeu?
Al principi no va ser gens fàcil. Ens deien que no estaven preparats, que no tenien aquest tipus de categoria de ‘gent empenyent una cadira’. Però ara és tot el contrari. Són elles que ens demanen d'anar a les seves curses i no donem abast. L’únic que demanem és sortir a primera línia per tenir visibilitat. Sortim tres minuts abans i quan veiem que arriben els atletes d’elit ens apartem a la dreta perquè puguin passar. El que no volem mai és un tracte especial perquè sinó no estem integrant. Quan ens han dit de fer una cursa paral·lela hem dit que no.
En què consisteix la figura d’ambaixador?
L’ambaixador s’encarrega de coordinar i promocionar les curses d’Egoísmo Positivo a la seva ciutat. Abans, però, nosaltres sempre anem a la primera cursa per conèixer a la persona i que totes les curses tinguin la mateixa filosofia i el nostre ADN.
Quin tipus de malalties pateixen les persones que fan aquestes curses?
Mai preguntem les malalties, ja que treballem per la inclusió de l’esport, independentment de la malaltia. Però quan tens confiança i les persones repeteixen ho acabes sapiguem. Algunes d’elles són paràlisi cerebral, des de graus molt severs fins als més lleus, esclerosi múltiple o espina bífida, entre d’altres.
Quins tipus de curses feu?
La majoria, entre el 80% i 90%, són de 10 km. També hem fet alguna mitja marató, la Marató de Sevilla i tres vegades la Marató de Barcelona, aquest any serà la quarta. La marató està bé, però l’essència és una cursa de 10 km. Hem fet alguna de 5 km però són massa curtes. La gent gaudeix tant de l’experiència que se li passen volant. Qualsevol està capacitat per fer-les, anem a un ritme d’uns 6 minuts el km i fem dos o tres parades al llarg del recorregut.
Com és aquest vincle entre la persona que empeny una cadira de rodes i la persona que per primer cop realitza una cursa a la seva vida?
El vincle és brutal. La gent normalment no es coneix, han arribat a passar 3.500 persones per aquestes curses. No és un club, la gent no paga res, tothom que vulgui pot venir i la gent sol repetir. Al iniciar la cursa pot ser que la persona que empenys o t’empeny no la coneguis, però al arribar a la meta es crea una simbiosi indescriptible. És un moment molt maco. La gent vol venir amb nosaltres per ajudar, però quan acaben senten que han estat ells els ajudats. Veuen com gaudeixen aquestes persones i s’emporten una lliçó de vida.
Qui aprèn més, el voluntari o la persona en cadira de rodes?
Els dos aprenen i gaudeixen molt. Possiblement ens crida més l’atenció el que aprèn el corredor perquè de principis se suposa que la persona que va en cadira aprendrà, però després t'adones que han aprés una lliçó tots dos. Et dona la sensació que hem ajudat més el corredor que la persona amb discapacitat. La gran majoria de col·laboradors repeteix, perquè l’experiència és única. Ho pots veure per xarxes, però viure-ho des de dintre és molt diferent. Sempre estem oberts a que la gent vingui quan vulgui sense cap compromís.
Quina diferència hi ha entre creuar la meta de forma competitiva i d’aquesta manera?
Són dos mons completament diferents. Quan arribes per tu mateix tens una gran satisfacció personal perquè saps que ha estat fruit de la teva disciplina i et fa feliç veure el que has aconseguit. Creuar la meta amb Egoísmo Positivo no té res a veure. Estàs més pendent de l’altre persona, de les seves sensacions i emocions i t’importa més el que has fet per l’altre. El temps que triguem en fer la cursa ni el mirem. És una sensació totalment diferent i s’han de viure les dues maneres ja que són compatibles. Són dues formes de viure l’esport.
Quin ha estat el moment més feliç per a l’organització?
És complicat decidir només d’un, però seria la primera marató de Barcelona. Era la primera vegada que fèiem aquesta distància d’aquesta manera i l’experiència va ser molt maca. Hi ha hagut altres moments molt especials, com la primera persona que va pujar una foto a les xarxes des de l’estranger amb la nostra samarreta. Ara ja és més habitual i ens envien fotografies des de molts països. Són els ‘egoistes pel món’. També hi ha gent que s’ha arribat a tatuar el nostre nom.
I què és el millor de realitzar aquesta tasca?
Quan pots interactuar amb la persona durant la cursa, aquesta integració i la seva cara de satisfacció. En el seu dia a dia moltes d’aquestes persones estan excloses i és estrany que participin en activitats que no siguin explícitament per a persones sense discapacitat. Quan arribes a meta també és molt emocionant. Molta gent ens diu que s’ha sentit útil i es senten molt afortunats d’estar com estan, perquè veuen que hi ha gent que ho està passant malament. Es senten satisfetes perquè amb la seva tasca altres persones poden viure una mica millor.
Com es pot col·laborar?
Una de les formes és fent difusió en qualsevol de les nostres xarxes, Instagram, Facebook o Twitter. També es poden comprar productes d’Egoísmo Positivo, com la samarreta, que és la insígnia de la marca. També tenim altres articles com mocadors, tasses, dessuadores... I l’altre forma és sent una marca o empresa, fent patrocini o activitats de 'team building'.
Quin és el futur a curt termini?
El veiem amb molt de creixement. Va ser molt dur als inicis, però ara estem en un moment molt dolç, cada dia rebem correus de gent que vol col·laborar. A curt termini això continuarà d’aquesta manera.
I a llarg termini?
Ens agradaria créixer en altres categories o discapacitats com la visual, sempre en el món de l’esport. Ens hem plantejat fer triatló, el que passa que és bastant complicat i abans s’ha de fer una prova pilot. També ens agradaria arribar a més ciutats. Països com Argentina o Mèxic ja ens han demanat col·laborar, però ara no tenim els suficients recursos econòmics com per desplaçar-nos cap allà i marcar un full de ruta que puguin seguir després els ambaixadors. Creixem poc a poc, per fer les coses bé.
Afegeix un nou comentari