Carrers o trampes?: l'odissea urbana de les persones amb discapacitat

Per a una persona amb discapacitat pot arribar a ser molt difícil aprendre a acceptar de manera emocional i física les limitacions del seu cos. Hi ha qui, fins i tot, pot fer front amb èxit a la condescendència i les actituds plenes de prejudicis d'altres persones. No obstant això, la majoria d’elles són realment incapaces de superar un factor concret: les barreres arquitectòniques, uns obstacles construïts per la nostra societat que impedeixen viure una vida plena i activa a un nombrós sector de la població.

La ignorància i la falta de consciència pública han fomentat la discriminació contra aquest col·lectiu al llarg dels anys. Segons les dades de l’últim estudi de l’Institut d’Estadística de Catalunya, un 7,7% de la població de Catalunya conviu almenys amb una discapacitat reconeguda. L’any 2018, eren més de 582.000 persones les exposades a patir algun percaç o contratemps a causa d’una de les incomptables barreres arquitectòniques a les poblacions catalanes.

Moltes entitats i associacions de persones amb discapacitat porten denunciant des de fa dècades aquesta sèrie d’obstacles que els impedeixen el seu normal desplaçament pel carrer. Des de la Fundació ECOM sempre s’ha fet “incidència política davant les administracions públiques i els Consells de Mobilitat de l’AMB, l’ATM i de la Generalitat”, explica Montserrat Garcia, responsable d’accessibilitat de la Junta Directiva d’ECOM. 

“En estar en un moment on hi ha tants canvis polítics, on cada dos per tres t'estan canviant el referent, ha sigut molt més important fer incidència política. La responsabilitat de no fer el que té l'obligació de fer és dels governs, però una altra cosa és que la ciutadania també es mogui i sigui corresponsable”, assegura la vocal de l’entitat. 

Si es fila ben prim, es veu clar que l’accessibilitat va estrictament lligada amb les relacions de poder a l'espai públic. “És molt afí i molt paral·lel a les organitzacions feministes que estan reproduint relacions de poder. A vegades et trobes que és un no perquè no, simplement”. Moltes de les mesures de gestió que es demanen, i que suposarien un avenç realment important, “no tenen tant a veure amb una qüestió d’inversions econòmiques astronòmiques, sinó que van més relacionades amb una qüestió de voluntat”, remarca Garcia.

Manel Martí, president de l’Associació Discapacitats Visuals Catalunya B1+B2+B3 (ADVC), també assenyala els polítics com a principals responsables, però sense oblidar-se de l’educació especialitzada. “A les universitats d'arquitectura no s’estudia accessibilitat. Els i les arquitectes que surten de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) no estan massa formats i és per això que estem demanant que la formació sigui més important a les facultats, sobretot, pels paletes, aparelladors i arquitectes”, denuncia Martí.

Tal com expliquen des d’ADVC, “encara queda molt per fer, però ja hem donat grans passes”. El president de l’associació recorda que, gràcies a la seva feina i incidència, ja han aconseguit que nombrosos cinemes i teatres siguin plenament accessibles, que molts passos de vianants a Barcelona tinguin informació podotàctil, que s’incloguin marquesines intel·ligents a parades d’autobús o noves maquetes tàctils i informació per a cecs en museus i monuments.

L’agència Barcelona Special Traveler va néixer l’any 2010 justament amb l’objectiu de fer cent per cent accessibles totes les estades dels turistes amb discapacitat a la ciutat. Javier Torrescasana, el seu fundador, coneix de primera mà el suplici que suposa viatjar a l'estranger per a una persona amb discapacitat. Després de les dubtoses experiències viatjant amb el seu fill, que pateix una malaltia degenerativa, l’especialista en màrqueting va decidir llançar-se de ple dins la indústria del turisme accessible.

Abans de la creació de l’agència “no hi havia cap agència especialitzada en aquell moment que es dediqués al turisme accessible a Barcelona”, remarca Torrescasana. I és que, des de part de les administracions “sí que s’havien fet coses, però des del sector privat ningú s'havia posat a treballar encara”. Actualment, Barcelona Special Traveler ha visitat més de 350 hotels a Catalunya, tots ells ja formen part d’una enorme base de dades de l’agència per a ajustar-se moltíssim a les necessitats reals dels clients, tant físiques o tècniques (com barres, dutxes, banyeres...) com personals (balcó, habitacions triples adaptades...).

Plataforma única: un viacrucis imposat per a les persones amb discapacitat

El debat entorn dels carrers de plataforma única sempre ha sigut un tema ple de controvèrsia entre les associacions del sector. Aquestes vies on desapareixen els desnivells entre la vorera i la carretera suposaven ser un avenç per a la ciutadania, però han resultat ser un autèntic malson per a les persones amb qualsevol discapacitat.

Col·lectius com Pícnic x Superilla o ADVC fa temps que denuncien i es mobilitzen per erradicar els perills que suposen aquests paviments. “A Gran Via amb Moianès, mai saps si estàs a la vorera o si estàs a la calçada, és una animalada. Es pot entendre en barris antics i en carrers estrets, però no en carrers amples com Passeig de Gràcia… on no saps si t'està a punt d'atropellar un cotxe”, critica Manel Martí.

“Una de les coses que ha sigut més complexa i que ens enorgulleix, es tracta del consens entre entitats. Amb el tema de la plataforma única, hem passat d’una confrontació a trobar consensos i a treballar conjuntament perquè aquest buit legal s'acabés regulant”, relata Montserrat Garcia. Des d’ECOM s’assegura que abans “hi havia unes posicions molt contraposades entre els diferents col·lectius”, ja que la gent amb discapacitat visual demanava uns canvis concrets segons les seves necessitats i la gent amb mobilitat limitada unes altres amb escassos punts en comú.

L’esborrany del Codi d’Accessibilitat, que des del passat 30 de gener es troba en exposició pública com a pas previ per a l’aprovació del Decret català, semblava que contemplaria aquesta posada en comú, “però ara el que ens trobem és que, en el punt de plataformes úniques, s’han inventat una cosa que, de fet, no resol la necessitat de cap dels dos col·lectius”, manifesta Garcia. El concepte de ‘plataforma única’, que tant havia costat assimilar durant els últims anys, haurà de ser esborrat de la ment dels vianants perquè, a partir d’ara, la llei pretén modificar aquests carrers amb “una mini vorera de tres centímetres, però que tampoc tindrà el paviment tàctil que necessiten les persones cegues”.

Una altra de les principals preocupacions d’ECOM després de la publicació del nou Decret és el fet que les edificacions en carrers amb un pendent igual o superior al 16% no estiguin obligades a ser accessibles. “Que això estigui en un Decret català l'any 2020 és molt greu, va absolutament en contra de la convenció i perpetua i incrementa les desigualtats territorials”, acusa la vocal.

Reptes plens d’esperança

Gran part dels vianants s'acontenten en creure que ja s'està fent molt per a eliminar aquestes barreres. Ni tan sols pensen en el problema tret que ells, o algú pròxim a ells, tingui una discapacitat, fins i tot temporalment. Però per a les persones amb alguna discapacitat, el simple fet de travessar el carrer continua sent alguna cosa que ha de planificar-se, cronometrar-se i, moltes vegades, resulta impossible.

Tot i això, Manel Martí assegura que “l’any 1992 a Catalunya no hi havia absolutament res”, però que ara s’ha convertit en un dels territoris “més avançats del món” pel que fa a l’accessibilitat i a la supressió de les barreres arquitectòniques. 

Els avenços i canvis són innegables, però cal continuar lluitant per aconseguir l’excel·lència. “He estat a Suïssa, Alemanya, Holanda, Nova York... i allò està fatal”, compara el president d’ADVC. Barcelona, per exemple, fa anys que és una ciutat bastant accessible amb comparació amb moltes altres, i encara que hi quedi molta feina per fer, “realment com a destinació turística és una de les més accessibles que hi ha al món” segons argumenta Torrescasana.

Les entitats estan d’acord a dir que les administracions han fet la seva feina, però Barcelona Special Traveler demana “una mica més d'impuls per part del sector privat”, qui veu les demandes d’aquest col·lectiu com a un problema i no “com a una oportunitat”. Encara hi ha alguns establiments i hotels que “en quatre anys que he demanat si tenien disponibilitat en una habitació accessible, m'han dit que no, i em temo molt que és perquè prefereixen no tenir aquest tipus de client a l'hotel, no perquè estiguin plens", confessa el fundador de l’agència de turisme.

Segons ECOM, un dels grans reptes actuals és la desigualtat territorial, i és que no tots els municipis tenen els mateixos recursos ni tampoc la mateixa geografia. Ara, “el gran repte és consensuar solucions intermèdies mantenint l'accessibilitat i intentant fer actuacions, que no siguin les definitives, però que comencin a caminar cap a l'accessibilitat i que generin seguretat”, proposa Garcia. La consciència pública i la pressió pública són les claus per a canviar les barreres arquitectòniques existents i evitar una construcció més restrictiva. Aquest és només el començament d’un camí sense cap obstacle.