Parlar de l’abús sexual infantil és la clau per erradicar-lo

La Convenció sobre els drets de la infància de les Nacions Unides recull, entre altres reconeixements, que els nens i nenes han de rebre protecció front a la violència i els abusos sexuals per part d’adults i entre iguals. Les dades, però, ens diuen que encara avui, a Europa, 1 de cada 5 infants pateix o ha patit abusos sexuals. Es tracta d’un 20% en el cas de les nenes i un 15% en el dels nens, i són dades que no s’han vist reduïdes en els últims anys malgrat la tasca de moltes entitats i institucions que s’esforcen en sensibilitzar i visibilitzar sobre aquesta problemàtica.

El fet de que sigui considerat un tema tabú, afegit a la por, la culpa i la vergonya que pot sentir la persona abusada, fa que s’instauri el silenci i que, sovint, passin molts anys fins que hi puguin posar paraules, ho expliquin i, algunes, denunciïn. Segons les estadístiques de la Comissió Europea, de fet, un 60% de les persones que han patit abusos no rebrà mai cap tipus d’ajuda i el 90% no dirà res fins a l’edat adulta.

Segons la Fundació Vicki Bernadet, però, anem fent passos endavant. Si bé en els últims anys la mitjana d’edat de les persones que demanaven ajuda a la fundació era d’uns 35 anys, en l’actualitat cada vegada hi ha més noies al voltant dels 20 que comencen a parlar. "Això és molt positiu, són 15 anys que s’estalvien de silenci. Tenim moltes més denúncies i molts més professionals amb ganes d’escoltar i de treballar-hi, però malauradament no hem pogut reduir el nombre de nens i nenes que pateixen abusos", explica Pilar Polo, psicòloga de la Fundació.

Trencar el silenci

La Fundació Vicki Bernadet treballa des de fa més de 20 anys en l’atenció, prevenció, formació i sensibilització dels abusos sexuals a la infància. Treballen amb nens i nenes, familiars i professionals i insisteixen en que la principal eina de prevenció és parlar-ne. "L’abús sexual es basa en que la figura abusadora imposa silenci acompanyat de culpa i de vergonya. És espectacular la valentia que tenen les persones quan són capaces d’explicar la seva vivència d’abús", afegeix Pilar Polo.

Aquest és el cas de la Fàtima Balde, la Carme Diaby i la Mònica Morlans, tres joves que s’han organitzat al voltant de la campanya ‘1 de cada 5’. Totes tres van patir abusos sexuals quan eren petites, i ara, anys més tard, han decidit fer de la seva història una eina de sensibilització i de lluita. "Volem trencar el tabú i volem ser referents per als nens i nenes que en l’actualitat estan patint abusos, per a que vegin que és possible parlar, que és possible trencar el silenci", explica la Carme Diaby.

La Carme va aparèixer el maig del 2019 al programa ‘Quatre Gats’, de TV3, en una entrevista on va explicar la seva història. Arrel d’aquella revelació, la Fàtima va decidir que ella també volia fer alguna cosa. "Em va ser molt necessari que fos la Carme. De petita podia veure notícies sobre abusos sexuals i tot i identificar-ho, no m’atrevia a explicar-ho. En el moment que ho va fer una persona tan propera, de la mateixa edat, en la mateixa situació que jo, vaig poder empatitzar molt més i em vaig atrevir", explica.

Carme Diaby remarca la necessitat de tenir referents i la dificultat, una vegada més, de trobar referents de persones racialitzades, també en aquest tema: "Quan jo vaig parlar, moltes noies de la comunitat afro-descendent van començar a parlar. Si nosaltres haguéssim tingut referents, potser ens podríem haver salvat fa molts anys".

Si bé assenyalàvem la dificultat de denunciar i de trencar el silenci, en els casos dels nens les estadístiques encara són més preocupants, ja que costa molt més que demanin ajuda. "Continuem educant els nens en el poder i això els dificulta molt pensar-se a sí mateixos com a persones no poderoses i moltes vegades no són capaços d’integrar el que els ha passat. Sovint fan actuacions cap endavant sense parar-se a treballar el que els ha passat i això pot incrementar les conductes asocials o disocials, fins a tal punt que poden normalitzar la conducta abusiva i acabar repentint-la en alguns casos", apunta Pilar Polo.

Prevenció i educació sexual

Tot i els passos endavant en la prevenció i en la formació de les professionals que acompanyen infants encara queda molt camí per recórrer. "Un dels problemes més greus és que els indicadors per detectar situacions d’abús són tots i cap", explica Polo. Observa que hi ha infants que presenten comportaments més depressius, d’aïllament, de mutisme, i d’altres que, al contrari, al principi queden enlluernats per la figura abusadora. “Com que tots els indicadors són compatibles amb altres coses, fins que arribem a saber que es tracta d’un abús costa molt. Per això és tan important parlar-ne", explica la psicòloga.

Des d’’1 de cada 5’ defensen que el tema de l’abús sexual hauria de ser part del currículum escolar. "Els nens i nenes han de saber què és un abús sexual des de que són petits. Se’ls ha de d’explicar que unes mans sobre el seu cos mai no poden ser un secret", comenta Mònica Morlans. La Fàtima Balde és educadora i comparteix la seva preocupació: "Com a educadora em preocupa que no hi ha prou formació per a les persones que treballen amb menors. Hi ha molta feina encara en aquesta línia", afegeix.

Els reptes del sistema penal

Com també passa en d’altres àmbits, la justícia sovint no respon amb la rapidesa que reclamen alguns dels casos, i deixa a les víctimes i a la resta d’infants desprotegits. "El meu abusador va estar tot un any treballant amb nens després que jo el denunciés. En el meu cas va ser la comunitat qui va demanar que se’l fes fora", explica la Carme Diaby. 

“És escandalós perquè cap dels nostres abusadors ha hagut de fer cap procés de reinserció, rehabilitació o inserció social. La justícia no és eficaç. En el transcurs del procés, les denúncies de vegades són retirades, i en el procés de declaració hi ha veritables inferns”, afegeix Mònica Morlans. 

Al 2019 el CGPJ va avalar la proposta de llei (encara per aprovar) de que la prescripció dels abusos a menors comencés a comptar quan la víctima fes 30 anys, ja que amb l’actual normativa molts casos ja han prescrit quan les persones decideixen denunciar-los.

Aquests passos endavant contrasten encara amb un sistema legal que dificulta els processos de reparació i que genera desconfiança en l’infant. “Jo confio que en els propers anys aconseguirem que el sistema legal sigui més amigable amb els infants,amb metodologies menys victimitzadores i amb professionals més formats”, comenta Pilar Polo.

La societat com a causa, la comunitat com a resposta

"Mirem a la infància com a una propietat i no pensem en ells com a persones amb drets. Només cal que observem com ha estat la gestió de la covid en relació a les activitats dels infants", comenta Polo. Mònica Morlans va més enllà: “És una problemàtica social causada per una societat patriarcal i adulcentrista i regida per la cultura de la violació, que no només parla de com es relacionen homes i dones, sinó també sota quins paràmetres s’ajunten adults amb menors”.

Des de la Fundació Vicki Bernadet apunten que no existeix un perfil o contextos que afavoreixin les conductes abusives, però sí que la comunitat que l’envolta és clau tant per encobrir i tapar, com també ho és per a la seva reparació. “A la pel·lícula 'Spotlight' diuen que per abusar d’un nen fa falta tota una comunitat, jo la transformo i dic que per cuidar d’un nen cal tota una comunitat”, reflexiona Pilar Polo.

Morlans ens explica que quan abusen d’una persona, estan fent mal a tot el seu context. “Amb la nostra història volem connectar amb persones que puguin estar patint abusos o n’hagin patit, però també amb les mares, els pares, la família, les amigues, professores, companyes de classe... Perquè al final, és cosa de totes”, conclou.