Susanna Gómez: "Fem cooperació pel desenvolupament i no pas caritat, és molt diferent i sovint es confon"

Al sud de Kènia, relativament a prop de l’Oceà Índic, una regió rural anomenada Kinango va robar el cor de l’entitat Children of Africa. És una ONG petita que fa coses grans, amb molt d’esforç, motivació i ganes d’ajudar a fer créixer una de les zones més empobrides del país.  Parlem amb la Susanna Gómez, presidenta i cofundadora d’aquesta ONG nascuda a Figueres, que centra molt dels seus esforços en l’àmbit educatiu. La Susanna té un desig molt clar i el revela en aquesta conversa.

Explica’ns com uns amics que volien viatjar per Àfrica dos mesos, acaben muntant una ONG…

El 2006 una colla d’amics decidim viatjar per Àfrica. Volíem començar per Kènia i fer primer voluntariat amb algun projecte. Vam contactar amb una entitat italiana que feia cooperació a un orfenat d’un poblat que es diu Likoni. La idea era viatjar després de 'motxilers' per altres llocs d’Àfrica, però aquella experiència va canviar el rumb del que teníem pensat. Vam quedar-nos allà els dos mesos i allò ja no es va aturar.

I quan decidiu centrar els esforços a la zona de Kinango?

Després del viatge vam mantenir el contacte amb l’orfenat i vam organitzar esdeveniments per recaptar fons. Els vam portar a l’estiu següent i vam seguir fent feina allà. Vam poder conèixer altres poblats i vam descobrir Kinango, una zona rural on les mancances eren enormes.

Què us va sobtar d’allà?

Si a l’orfenat de Likoni tenien necessitats, allà tot es multiplicava per deu, vint o cent. Hi havia molta mainada sense escola, de fet, l’escola eren quatre pals amb fang que s’aguantaven com podien, la majoria de classes es feien a fora, sense materials i amb professorat sense formació. Aleshores, vam començar a treballar braç a braç amb les comunitats d’allà i especialment amb les escoles.

I el 2010 formeu Children of Africa…

Sí, fa deu anys que ens vam registrar com a entitat, però no tots som els mateixos. Alguns ja no hi són, altres continuen, altres estan a un segon pla i també s’han sumat persones després de fer de voluntàries.

Com es pot formar part del vostre programa de voluntariat?

Quan rebem sol·licituds, fem una selecció de deu i els formem durant tres mesos. Deixem molt clar que cal trencar amb la idea preconcebuda del que és un voluntari. La gent es pensa que per anar a Kènia ja és un cooperant, però nosaltres creiem que no és així. Quan vas per primer cop a un lloc, no saps quines necessitats té la població, ni com són. La primera presa de contacte és per fer un intercanvi cultural. Allà fas feina, però sobretot vas a conèixer les persones i el lloc per saber com pots ajudar.

És cert, estem plens de clixés i estereotips.

Per a nosaltres és molt important tota aquesta tasca de sensibilització i ens esforcem molt perquè la gent trenqui amb idees preconcebudes sovint errònies. És molt freqüent la confusió entre cooperació i caritat. Nosaltres fem cooperació pel desenvolupament i no pas caritat, és molt diferent i sovint es confon.

Quin és el principal matís que marca la diferència?

A l’entitat entenem que la caritat és més aviat per a llocs en situació d’emergència. La cooperació, en canvi, s’adreça als pobles en risc d’exclusió. Nosaltres remarquem molt aquest concepte, treballem en equip i fem cooperació per al desenvolupament, no fem pas caritat.

Actualment, quins projectes desenvolupeu allà?

Una de les nostres tasques més importants és en l’àmbit de l’educació. Ens centrem en la millora de les escoles, bé sigui finançant projectes d’infraestructures com poden ser la construcció d'aules, lavabos o biblioteques; o bé treballant perquè puguin accedir a material com ara llibres, pissarres… 

I en l’àmbit de la salut?

Donem suport a centres mèdics que necessiten equipament, organitzem jornades gratuïtes d’un o dos dies als poblats amb personal sanitari com oftalmòlegs, infermeres, oncòlegs, i també fem seminaris de prevenció de càncer, epilèpsia, maternitat o primers auxilis, per exemple, durant tot l’any.

I pel que fa als grups de dones?

Donem suport a tres grups de dones emprenedores des del 2012. El projecte va sorgir de casualitat quan una voluntària ens estava ensenyant a fer braçalets de fil i les dones del poble s’hi van interessar. Arran d’aquí va sorgir la idea d’emportar-nos els braçalets per vendre’ls i obtenir fons. El primer any vam aconseguir 1.000 euros venent-los a un euro! Les dones ho van invertir en màquines de cosir, teles, olles i cassoles i van començar a fer moneders, motxilles, bosses i diademes. Al cap de poc, van sorgir dos grups més de dones que van seguir l’exemple.

Em sembla molt bonic...

Sí, s'ha fet molt gran i ara arribem a uns 7.000 euros l’any amb la venda d’aquests productes. Hi ha unes dones que han anat estalviant i ara volen comprar un terreny per construir una casa amb habitacions per llogar. Tot això ha anat molt bé per potenciar la igualtat de gènere.

Diries que tot això les ha empoderat?

Sí, els ha donat confiança perquè han vist que elles també poden aportar economia a la família. Veus que moltes d’elles tenen una actitud i personalitat diferent, participen en xerrades a les quals també van els homes. I ells se senten orgullosos de veure-les així.

Un dels projectes més veterans és el programa d’apadrinament per costejar els estudis de la canalla. Com funciona?

Fa deu anys que està en marxa. És un programa de beques escolars per a mainades. Després d’aquests anys, hi ha famílies d’aquí que han arribat a costejar els estudis de nens i nenes des de Primària fins a la Universitat. 

És una bona manera de poder ajudar des d’aquí.

Sí, i la forma de fer-ho és molt flexible, ja que es poden fer multiapadrinaments. Es poden unir famílies, companys de feina o amics per fer front a un apadrinament. Però ens és molt difícil aconseguir aquest finançament, la majoria dels que ho fan són persones que han estat voluntàries o membres del seu entorn. Sovint, mainada que ha aconseguit fer la Primària i la Secundària s’ha quedat a les portes de la Universitat perquè no ha tingut padrins i nosaltres no hem pogut pagar els seus estudis tampoc.

I amb el finançament que aconseguiu des d’aquí?

Gairebé sempre organitzem esdeveniments per finançar projectes concrets. Organitzem actes, parlem amb ajuntaments o empreses privades, ens presentem a premis i anem aconseguint fons per diverses vies. També rebem donatius privats, sobretot de persones voluntàries que mobilitzen la seva xarxa d’amics o de feina per aconseguir fons. Però aquests diners sempre estan ja destinats a un projecte. 

I què us caldria millorar per poder assumir el cost de necessitats que van sorgint?

Som poc més de trenta socis, que paguem 6 euros al mes. No tenim renom, no tenim oficines, no tenim treballadors, molts som professors o estudiants que en el nostre temps lliure ens dediquem a això. Som un equip molt motivat. És cert que hem sabut organitzar esdeveniments que han tingut molt bon resultat. Però mai hem fet una campanya de captació de socis i aquest és un dels nostres punts febles.

A escala personal, què t’agradaria que aconseguís Children of Africa?

A curt termini, tant de bo puguem reprendre tot el que hem hagut d’aturar aquest any per la Covid-19. Estàvem a un nivell molt maco de sentiment d’equip, estàvem donant suport a molts projectes, estàvem fent xerrades a escoles i instituts d’aquí i de Navarra... tot ha quedat aturat. A un any vista m’agradaria recuperar l’estat que teníem el 2019.

I a llarg termini, el desig de la Susanna seria...

Tinc un desig molt clar: m'agradaria que a la zona de Kinango, on hi viuen uns 600.000 habitants, no hi hagi cap nen sense escola i cap escola sense aules, ni materials. És a dir, qualitat educativa, accés a l’educació per a totes aquelles persones que no han sigut tan privilegiades com nosaltres.