Tasio Pulido: "L’única solució possible a les problemàtiques de les persones migrades és la regularització"

La lluita per la igualtat de drets, la defensa dels drets humans, l’acompanyament solidari a les persones migrants i refugiades i la batalla contra el racisme i la xenofòbia han marcat la tasca de Blanes Solidari des que es va fundar fa gairebé trenta anys gràcies a un grup de blanencs compromesos. Repassem la trajectòria i la situació actual de l’entitat amb tres dels seus membres: el Tasio Pulido, la Núria Llorens i en Joan Rius.

Blanes Solidari va néixer el 1992, quan la problemàtica respecte a les persones migrades no estava tant d’actualitat com en els darrers anys.

Tasio Pulido (T.P): És cert, però en aquella època ja començava a haver-hi un moviment migratori important a tota la zona del Maresme i la Costa Brava, sobretot de gent que anava a treballar al camp. I vam copsar que s’estaven produint situacions molt complicades amb aquestes persones: no es respectaven els seus drets i vivien situacions d’extraordinària precarietat, des del punt de vista laboral i molts altres. 

I us vau decidir a actuar.

T.P: Un grup de ciutadans de Blanes, entre els quals hi havia persones de comunitats com la senegalesa o gambiana, entre altres, vam decidir impulsar una entitat centrada en tres vessants: la igualtat de drets; el suport a les persones i col·lectius migrants; i treballar per la cooperació i solidaritat internacionalista. El resultat va ser Blanes Solidari.

Quins van ser els primers passos de l’entitat?

T.P: La primera va ser aconseguir un espai on reunir-nos i desenvolupar les nostres activitats. I,  per altra banda, ens vam centrar a promoure la campanya Objectiu 0,7%, que havia impulsat Justícia i Pau i començava a tenir molta volada entre altres entitats. Nosaltres ho vam assumir com un repte i ens hi vam llançar, no tant perquè consideréssim que el 0,7% era la solució a tots els problemes, sinó perquè pensàvem que era una eina important per fer un treball de conscienciació i sensibilització.

Un dels trets característics de l’entitat ha estat l’impuls i suport a l’associacionisme de col·lectius de persones migrades.

T.P: No ens vam plantejar mai com a objectiu ser una entitat molt gran, ni amb molts mitjans ni res d’això. Més aviat volíem ser un element impulsor de l’associacionisme que consideràvem que havia de créixer entre les persones migrades. És a dir, sempre hem promogut l’associacionisme de les persones migrades per empoderar-les i que elles mateixes poguessin desenvolupar el seu propi procés reivindicatiu i creixement intern.

Així vam contribuir a fomentar entitats com el Casal de Cuba, una associació de persones uruguaianes, una altra de xilenes, l’associació solidària de forces africanes, etc.

Quines són les principals dificultats amb què es topen les persones nouvingudes?

T.P: Evidentment, el primer problema té a veure amb la regularització, que està molt relacionat amb la qüestió de l’empadronament, que hem treballat molt des de l’entitat. I, esclar, el tema de la sanitat i el de l’habitatge, que en aquests moments és un problema brutal. A partir d’aquí hi ha tota una sèrie de situacions greus de precarietat, a les quals el sistema no sap donar una resposta adequada. Les problemàtiques són múltiples i es mantenen en el temps, i només acabaran i es podran resoldre amb la regularització.

Núria Llorens (N.L): A banda de tots aquests problemes, estem veient que es desenvolupen xarxes, formades per gent d’aquí però també persones migrades, que intenten aprofitar-se de la situació d’aquestes situacions de vulnerabilitat. Parlem d’explotació laboral, de xarxes que ocupen pisos il·legalment i els lloguen a persones que tenen molta necessitat… I el problema és que l’administració mira cap a una altra banda.

Joan Rius (J.R): Jo també afegiria el problema de la desinformació que les persones migrades tenen quan arriben aquí. Malgrat que sovint tenen parents i amics aquí, quan venen pràcticament no saben res. No tenen idea de com es poden empadronar, perquè és important fer-ho… Molts cops els hi han venut que aquí és un país de xauxa, i realment crec que les coses serien diferents per a ells si vinguessin més i millor informats.

I moltes arriben d’un procés migratori molt dur i s’han d’enfrontar a un laberint burocràtic.

J.R: Si aconsegueixen empadronar-se, els esperen tres anys de travessia en el desert: treballs precaris i en negre, traves per a tot…

T.P: I en aquest context també té molta importància la bretxa digital, que és molt bèstia i afecta molt les persones migrants, que són les que menys recursos tenen per afrontar aquesta mancança. I la pandèmia ho ha empitjorat molt, les dificultats pel que fa a l’atenció de les administracions s’han multiplicat.

Creieu que no es fa prou des de l’administració per garantir els drets de les persones que arriben a Catalunya?

T.P: No es respecten els drets d’aquestes persones, això està clar. Nosaltres sempre hem defensat que urgeix un procés de regularització massiva, i per això ens hem adherit com a entitat a la campanya de RegularizaciónYa per tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) en aquest sentit. A Blanes, arran de la feina de les entitats, es va poder resoldre la qüestió de l’empadronament, però el problema encara persisteix a molts municipis.

Catalunya ha millorat aquests darrers anys com a societat d’acollida?

T.P: Sobre el paper hi ha hagut millores, però el problema de base continua sent el mateix: una llei d’estrangeria que és absolutament nefasta en tots els sentits de cara a les persones migrants. És un peix que es mossega la cua: sense papers no hi ha feina i sense feina no hi ha papers.

És urgent resoldre aquesta qüestió. S’han posat pegats, però no donen resposta a una problemàtica extensa i intensa. I des de l’època que es va crear Blanes Solidari l’arribada de persones migrants ha augmentat, i per tant les problemàtiques s’han multiplicat.

Encara cal fer molta pedagogia a la societat respecte a aquesta qüestió?

J.R: És que si no es fa, hi ha tota una sèrie de col·lectius que serien invisibles, i aquest és un gran problema. I jo, per altra banda, penso que el fet que arribin migrants, desgraciadament, encaixa molt bé dins d’una economia com és la catalana i l’espanyola.

Ens diuen que la regularització no es fa per l’efecte crida, però tots sabem que hi ha molts interessos a mantenir les coses com estan per seguir alimentant sectors tan potents com la construcció, l’agricultura i el turisme, que ho tindrien molt més difícil sense gent treballant en negre. És el hàndicap propi de l’estructura d’aquest país. 

Tots aquests obstacles i traves a les persones nouvingudes abonen el racisme i la xenofòbia?

N.L: Jo crec que sí, i la situació em temo que va a pitjor. Quan es demana a la gent que es barregi, que s’impliquin en la defensa dels drets de les persones migrades, molts cops es fan enrere i tenen por. No sé d’on ve aquesta por, però és així. I això fomenta que es formin guetos i tot empitjori. També penso que ens falta ser conscients de tot el que aquestes persones ens poden aportar a nosaltres.

J.R: Es podria pensar que no som una societat racista, però hi ha qüestions que ens demostren que no és així. En cito un parell: les dificultats que tenen aquestes persones perquè algú els signi el primer contracte de feina, tot i fer tres anys que són aquíí; i el que els costa trobar un habitatge, que puguin accedir a un contracte de lloguer. Sembla que ni a nivell institucional ni social hi ha racisme, però a l’hora de la veritat la realitat és ben diferent.

N.L: Hi ha immobiliàries que et diuen que tenen restringit llogar habitatges o habitacions a persones migrades, i ho verbalitzen així mateix, amb aquestes paraules.

T:P: El racisme es manifesta de moltes maneres. Jo penso que és producte de la por a l’altre. I moltes vegades es pot amagar sota una concepció paternalista. Per això cal anar amb molt de compte i estar permanentment en una posició autocrítica, el racisme es pot donar en qualsevol moment i en qualsevol de nosaltres. 

Aquesta és una lluita de Blanes Solidari; a banda de la del 0,7, en quines altres us heu implicat?

T.P: Hem participat en multitud de campanyes, contra el deute extern; contra l’armamentisme; per protestar contra les diferents guerres que s’han lliurat, la més significativa la de l’Iraq; a favor de la igualtat de drets, del dret a vot… També hem treballat braç a braç amb altres entitats com SOS Racisme, per citar-ne una.

Una altra pota de la vostra tasca és la cooperació internacional, quina visió en teniu?

T.P: El plantejament sempre és aconseguir empoderar les comunitats locals. Actualment, els projectes més importants que tenim en marxa són a Palacagüina (Nicaragua) i al Senegal, on fem accions destinades a obtenir l’empoderament de la dona i estan funcionant molt bé. La tendència sempre és treballar per promoure l’empoderament local i el desenvolupament comunitari.

A Catalunya, arran de la pandèmia, vau posar en marxa un rebost solidari.

J.R: Durant el primer confinament estàvem molt en contacte amb la comunitat de persones migrades i ja vam veure venir les dificultats que tindrien moltes persones. Així que vam recollir i comprar menjar per després distribuir-lo entre les persones més vulnerables. També vam comptar amb la col·laboració d’algunes empreses i es va formar un grup de voluntaris que durant tres mesos va aconseguir repartir molta quantitat de menjar.

En una situació tan desastrosa com aquella, vam aportar el nostre granet de sorra. Tot es va fer en estreta col·laboració amb els col·lectius de persones migrants, que coneixien millor que ningú quines eren les necessitats. 

T.S: Després d’aquests primers tres mesos, l’objectiu fonamental va ser que totes les persones que tenien dificultats, que continuaven sent moltes, poguessin accedir al Banc d’Aliments que portaven altres entitats com Càritas o El Bon Samarità, entre altres. Va ser una experiència molt interessant perquè ens va permetre copsar de primera mà les dificultats que patien famílies senceres.

També teniu en marxa el Servei d’Acompanyament Solidari per a la Cohesió i la Inclusió (ASCI).

T.P: És un servei gratuït per a persones migrants per assessorar-les sobre temes burocràtics i acompanyar-les en diverses situacions, com per exemple anar al metge. Abans era un servei obert amb horari d’atenció, però fa poc ho hem limitat a cites concertades prèviament, bàsicament perquè ens fem grans i el cansament es nota. 

I dinamitzeu la Xarxa solidària amb les persones migrades i refugiades, de què es tracta?

J.R: Tot això va sorgir l’any 2018, al fil de les tancades de persones migrants per reclamar la regularització. A Blanes, la tancada primer es va fer a l’esbarjo de la parròquia i després es va traslladar a un local ocupat que estava buit i era propietat d’una entitat bancària. En un moment va semblar que tot plegat acabaria malament i des de Blanes Solidari vam proposar a l’assemblea de la tancada un projecte d’alternativa habitacional, acompanyament i inclusió social que finalment es va aprovar.

El projecte es va presentar a la Taula de Benestar i Comunitat i vam aconseguir que el Dipsalut ho subvencionés. Amb això vam aconseguir llogar tres pisos per treure la gent de la tancada, unes 18 persones. A partir d’aquí fem seguiment i és un projecte que tenim en marxa.

Com podem col·laborar amb Blanes Solidari?

T.P: La millor manera és ajudar exercint de persona voluntària. Som una entitat que no hem funcionat mai amb grans ambicions econòmiques i mai hem demanat a la gent que participi econòmicament, excepte en temes molt puntuals. Bàsicament, el que ens interessa és treballar en xarxa i continuar fent el que fem, però per això ens interessa que hi hagi persones disposades a agafar el nostre relleu a Blanes Solidari i incorporar-se a l’entitat.

Està costant trobar aquest relleu generacional?

T.P: El cert és que sí, tenim dificultats en aquest sentit. Igualment, sí que veiem que hi ha noves entitats que estan sorgint, com Sostre i Dignitat per citar-ne una, a qui nosaltres estem donant el màxim suport possible perquè en un futur donin continuïtat a la nostra tasca. Al cap i a la fi, el nom de l’entitat no té importància, el que compta és que la feina se segueixi fent i que hi hagi una continuïtat.

És evident que l’ideal seria trobar un relleu a Blanes Solidari, amb gent nova que porti un nou tarannà i noves idees, però insisteixo que el rellevant és seguir amb la tasca. Al final la distància generacional és una realitat.