Jordi Sansabrià: "Parlem molt de la inclusió, però massa sovint l’estem deixant en mans de l’atzar"

La convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de Nacions Unides reconeix el dret de totes les persones a participar en igualtat de condicions en activitats recreatives, d'esplai i esportives. No hi ha dubte que el lleure i l’esport exerceixen un rol potenciador de la qualitat de vida de les persones; no obstant això, encara avui moltes tenen dificultats per poder gaudir-ne. 

Avui parlem amb el Jordi Sansabrià, coordinador d’activitats de l’Associació POTS, una entitat amb seu a Palamós (Baix Empordà), que organitza d’activitats inclusives per a totes les persones, i especialment per a col·lectius que tenen menys facilitats per accedir-hi, com les persones amb discapacitat i altres grups vulnerables.

El punt de partida de l’Associació POTS va ser una activitat adaptada.

Tot va començar el 2017 amb un grup de famílies i professionals, que ens vam unir per fer una activitat d'iniciació esportiva, purament adaptada, en una escola d’educació especial de la zona. Va anar molt bé i de seguida ens vam adonar que existia una demanda per part de les famílies en aquest sentit. És a dir, no hi havia una proposta de lleure i esport per a perfils de discapacitat severa, pluridiscapacitats, etc. 

I a partir d’aquí vau fer el pas de tirar endavant l’associació.

Així va ser. Després d’aquesta primera activitat multiesportiva, en vam plantejar una de dansa inclusiva, que infants amb discapacitat compartien amb infants sense discapacitat. D’aleshores ençà, ja ens vam centrar més a fons en el tema del lleure i vam començar a col·laborar amb casals de la zona, a acompanyar famílies, i a dur a terme cada vegada més activitats i projectes. 

Quin és el propòsit que us mou com a entitat?

El principal és que cap persona es quedi sense practicar lleure i esport. En general, si parlem de discapacitat, tenim ben coberts àmbits com l’escola o les teràpies, però la pota de l’oci i del lleure està més descuidada, no es considera una prioritat. I nosaltres, en canvi, creiem que sí que ho ha de ser per tot el que suposa i genera a nivell social, emocional, etc. En definitiva: la idea és que tothom pugui gaudir del lleure i l’esport.  

La intenció era omplir un buit existent.

En el tema del lleure i l’esport sí que hi havia una mancança, almenys parlo per la zona entre Barcelona i el Baix Empordà. A POTS, el 70% dels nostres usuaris regulars tenen discapacitat, i tenim llista d’espera, això indica que ho fem bé, però també que l’oferta no és massa extensa i no hi ha moltes opcions. També depèn de les edats: fins als dotze anys encara està prou ben cobert; a partir dels quinze, ja és una odissea; i més enllà dels divuit, el buit és absolut. I, és clar, tot això provoca un tancament i un aïllament dels joves. 

Per què és important que hi hagi aquesta mena de serveis?

Creiem que el lleure i l’esport tenen una capacitat inclusiva i potenciadora molt gran en molts àmbits, com en temes de rehabilitació i tants altres. Ara parlem molt de la inclusió, però penso que massa sovint l’estem deixant en mans de l’atzar.

En quin sentit?

Generalment, que les persones sàpiguen entendre i tractar algú amb discapacitat sovint depèn de l’atzar, és a dir, de si té algun familiar proper amb discapacitat, o algun company a classe o situacions similars. Per això la nostra idea és incloure el màxim de nanos possibles, sempre de la forma més controlada possible i amb un acompanyament, perquè el que no volem és que sigui un procés traumàtic, que moltes vegades pot ser-ho. 

"L'oci i el lleure no es considera una prioritat pel que fa a les persones amb discapacitat"

Així, encara estem lluny de ser una societat realment inclusiva?

Pensem que sí, sempre es parla de les barreres físiques per a les persones amb discapacitat, i són molt importants, però a nosaltres ens agrada més incidir en les barreres invisibles, que creen les persones i que encara són moltes. Tot plegat, ho intentem treballar a través de diverses línies d’actuació.

Quines són?

La primera és la formació dels professionals; d’un temps ençà, hem apostat per formacions que no són tant d’adaptacions sinó més de temes actitudinals: com em relaciono? Com afronto un repte? Sovint per als monitors que arribi un nano nou és un repte, i nosaltres intentem acompanyar aquesta primera aproximació perquè el contacte inicial no sigui traumàtic. 

Un altre és el treball en xarxa, on hi ha molta feina per fer. També el tema de l’atenció: acompanyar les famílies, que moltes venen de situacions traumàtiques, de dols, entre altres. Aquí és bàsic escoltar-les i acompanyar-les de la manera més personalitzada possible, malgrat que no sempre és fàcil. 

Una part important de la vostra tasca també és la sensibilització.

Creiem que és bàsic fer un esforç en aquest aspecte. Si no s’ha experimentat o viscut de prop, és normal que es desconegui què és la discapacitat, no és una qüestió de mala fe sinó més aviat una omissió involuntària. Per això, per exemple, ens sembla interessant que les persones amb discapacitat puguin exercir d’interlocutors, que siguin ells qui s’expressin.

Teniu un projecte en aquesta línia.

Sí, el projecte Xerrades, que ha funcionat molt bé. Consisteix en què un grup de joves amb discapacitat, de diferents perfils, assumeixen el paper de portaveus i expliquen la seva realitat a nanos que no en tenen perquè entenguin i s’acostin a la discapacitat. 

És molt important que hi hagi espais compartits.

Nosaltres parlem sempre de barrejar, perquè tenim la sensació que moltes vegades ajuntem gent, però no la barregem. I barrejar implica interaccionar, posar-se al lloc de l’altre, comprendre que hi ha persones diverses i que tots plegats hem de conviure. I funciona.

No hi ha mirada més inclusiva que la dels infants.

Exacte, tenim moltes anècdotes xules en aquest sentit. Per exemple, els nanos ens van demanar si un nano amb mobilitat reduïda podia participar a la Bicicletada. I ens vam trobar amb quatre o cinc nens de set o vuit anys empenyent un carro enmig de totes les bicicletes. Els infants, al final, són espontanis i naturals.

Això facilita molt les coses.

Ho hem d’aprofitar. Quan fem xerrades amb nanos petits i preguntem, per exemple, com arreglar el pati, els més menuts sempre tenen moltíssimes solucions al cap. En canvi, els grans no veuen més enllà de les barreres arquitectòniques. Els nanos petits tenen una màgia especial, un tracte natural, que sempre sorprèn. I com més menuts són, més poderós és aquest fet. Moltes vegades volem ensenyar valors a través de llibres, i els valors s'aprenen practicant. 

Parlem de més projectes de l’associació.

A banda del Xerrades, tenim el Club Juvenil, que és una activitat d’estiu i d’hivern, una proposta de lleure per al jovent amb moltes activitats, algunes una mica punkys. També tenim les activitats esportives, les principals són la natació adaptada, on tenim infants de tots els perfils i fem des d’iniciació a l’aigua fins a sessions més terapèutiques; i la dansa inclusiva. I ara estem engegant noves activitats de lleure amb gent gran. Estem dinamitzant casals de gent gran, i ens topem amb gairebé les mateixes barreres que ens trobem amb la discapacitat. 

Quines són les principals dificultats que us trobeu per dur a terme la vostra tasca?

El problema central que tenim és d’encaix. Fins ara, la discapacitat havia anat en paral·lel a la societat, per entendre’ns. Ara, en canvi, la inclusió fa que més infants i joves vagin a l’escola ordinària, i, com és normal, les famílies també volen que els seus fills vagin al casal. I el cert és que anem una mica desbordats. I hi ha aspectes que no són fàcils, per exemple tot el tema burocràtic per accedir a ajudes i subvencions és una barrera molt bèstia. Ens ha costat tres o quatre anys que ens tinguin en compte i entrar al circuit. 

Una altra dificultat té a veure amb el treball en xarxa.

És sorprenent, però és així. El cert és que ens està costant bastant. En l’àmbit de la mateixa discapacitat ens topem amb dificultats per col·laborar. Potser és pel sistema de subvencions, en què les entitats del sector estan competint per la mateixa bossa de subvencions, i es crea una rivalitat que sovint està malentesa. 

"Moltes vegades volem ensenyar valors a través de llibres, i els valors s'aprenen practicant". 

Com ha evolucionat l’entitat des que la vau crear?

Hem crescut molt, hem passat d’atendre unes vint persones a gairebé tres-centes. I potser l’evolució principal ha estat pel que fa a la responsabilitat. Tenim molta més demanda de places i activitats, només durant aquesta setmana ja s’han incorporat tres famílies més. I, de vegades, ens sentim pressionats, pensem: i si nosaltres no hi som aquesta tasca qui la farà? És molta responsabilitat i ens hem plantejat si ho podem aguantar o no.

A més, intentem que les famílies paguin el mateix que pagarien per una activitat estàndard, i no sempre és fàcil perquè les ràtios amb què treballem són elevades.

Quin futur albireu per a l’Associació POTS?

A banda de seguir amb les activitats que fem, el repte més immediat és tenir un local propi, i en això estem. Alhora, volem començar a promocionar activitats i serveis que siguin diferents i que no existeixin a la zona. Per exemple, volem fer una sala d’estimulació sensorial i un gimnàs adaptat.

La idea és ser una entitat que s’adapti, és a dir, no anar a crear una activitat sinó fer d’aglutinadors de la demanda i crear les activitats a posteriori, fer-les sota demanda. I, al cap i a la fi, convertir-nos en una mena de nucli a la nostra zona i tenir cintura suficient per adaptar-nos al que ens demanen les famílies.