Xavier Torner: “Som prou àgils per actuar allà on les grans ONG no arriben”

No és fàcil treballar de manera sostinguda i constant al llarg de quinze anys en un dels països més pobres del món, que, a més, pateix molt cruament l’assot del terrorisme. I menys si parlem d’una entitat petita com Dníger.cat. 

Nascuda a Figueres, aquesta ONG ha desenvolupat al Níger projectes d’educació i salut, principalment, i ho ha fet contra vent i marea. Sobretot, perquè des del 2011 no poden viatjar al país arran de la inseguretat que hi impera. En parlem amb el seu president, el Xavi Torner, que repassa les iniciatives que hi han dut a terme i reflexiona sobre les dificultats de fer cooperació a l’Àfrica.  

Quin és l’origen de Dníger.cat?

El 2007, un grup de persones que treballàvem en una ONG, considerada com de les més grans, vam tenir unes discrepàncies importants amb la contrapart i vam decidir plegar. Ens vam aturar durant un any, però volíem continuar fent cooperació.

Ara bé, no teníem clar si incorporar-nos a una altra entitat o crear-ne una de nova, més petita. Finalment, per la relació que ens unia al Josep Frigola, un missioner català que feia molts anys que treballava a l’Àfrica, i després de parlar-ne durant un estiu, vam decidir crear Dníger.cat, una entitat modesta que, bàsicament, va néixer per donar suport als projectes que Frigola duia terme al Níger.

Quina filosofia va marcar els primers passos de l’entitat?

Els objectius fundacionals van ser, per una banda, treballar pel desenvolupament del Níger; i per l’altra, donar a conèixer la situació que es viu en aquell país. A nivell més pràctic, com a entitat petita que som i que coneix les seves limitacions, ens vam centrar a donar suport a uns quants projectes que ja estaven en marxa i a crear-ne algun de nou.

El Níger és un dels països més desconeguts de l’Àfrica, què ens en pots dir?

És un país molt gran, que té una mida que equival a tres vegades la de la península Ibèrica, però només hi viuen uns sis milions d’habitants. Es podria dir que, pràcticament, és un desert. Al sud-est hi ha la capital, Níger, i és per on passa el riu Níger. Per tant, és la part on hi ha menys pobresa, perquè en cap cas es pot parlar de riquesa.

De fet, si mirem la llista de l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), sempre és l’últim o es baralla per les últimes posicions. I ho demostren fets com una baixíssima taxa d’alfabetització o una curta esperança de vida, entre altres.

I pel que fa a la població, quina és la seva realitat?

La immensa majoria viu de l’agricultura i en una situació de pobresa extrema. I, com et deia, l’alfabetització és quelcom d’estrany per a elles. Com a experiència personal, vam estar en un poblat en què l’única persona que sabia llegir era un nen de vuit anys. Ho sé perquè es va dirigir a nosaltres el cap del poblat per demanar-nos si sabíem interpretar una recepta de farmàcia. Tenien els medicaments, però no sabien què fer-ne. Aquell nen era l’únic que sabia llegir la recepta, però òbviament no sabia interpretar-la.

Sembla que parlem del segle XIX, però això passa avui al Níger.

A banda, és un país molt condicionat per factors climàtics. 

Absolutament, pràcticament tothom es dedica a l’agricultura i el clima els afecta molt. Durant l’època de pluges, plou a terrabastalls, i la resta de l’any fa una calor asfixiant i la vida és realment difícil. Per tot això, la vida es concentra molt al costat del riu i a la resta del territori hi ha molt pocs habitants.

Com enfoqueu la cooperació al Níger?

Ens centrem en el desenvolupament, especialment en l’educació. Faig meva una frase que diu molt sovint el Josep Frigola: ‘sense alfabetització i educació, no hi ha cooperació’. Per això ens hem enfocat molt en temes d’alfabetització per a persones joves i adultes. En aquest sentit, donem suport al projecte ‘Educatous’, que ja estava en marxa abans que entréssim nosaltres a diverses zones del Níger.

Malauradament, arran dels problemes de seguretat i terrorisme que hi ha al país, de mica en mica ha anat desapareixent a molts indrets i, en aquest moment, estem treballant a tres o quatre zones del país.

"Faig meva la frase de Josep Frigola: sense alfabetització i educació, no hi ha cooperació".

Trobar una contrapart potent com Cadev-Níger i una persona com el Josep Frigola ha estat determinant per Dníger.cat.

El tema de la contrapart, per a una ONG d’aquí que vulgui treballar a l’Àfrica és absolutament imprescindible. Trobar-ne una que treballi bé i sigui fiable, com Caritas Developpement Níger (Cadev-Níger), ha estat tot un luxe per a nosaltres. En Josep Frigola, al Níger, operava sota el paraigua de Cadev, que és una entitat de l’església que és molt potent al país.

Nosaltres només donem suport a una petita part de tot el que aquesta entitat fa allà i ens hi relacionem a partir dels comitès de desenvolupament local que l’ONG té al país. I quan parlo de zones, em refereixo a un territori que pot abastar entre quaranta i vuitanta quilòmetres i diversos poblats. 

Quins àmbits treballeu? L’educació n’és un d’important.

Quan vam començar, com a entitat petita que som, no podíem prometre desenvolupar grans projectes sostinguts en el temps que impliquessin grans quantitats de recursos. I parlant amb en Frigola, vam decidir intentar arribar allà on les grans entitats no poden fer-ho, perquè són massa grans, precisament. És a dir, tapem els forats que les grans ONG deixen al descobert perquè són massa lentes per fer-ho. 

Per exemple, si falten pissarres en una escola concreta, la nostra agilitat a l’hora de treballar ens permet poder-ho solucionar més fàcilment. Som prou àgils per actuar allà on les grans ONG no poden arribar. En una entitat gran hi ha massa burocràcia i tot és més complicat.

Parlem del projecte ‘Educatous’.

A partir del 2011, arran dels problemes de terrorisme, es van estigmatitzar molts països i les ajudes van baixar considerablement. Aquest projecte educatiu, que ja estava en marxa, se’n va ressentir i va quedar una mica desemparat. Aleshores va ser quan nosaltres vam fer un pas endavant per donar-li el màxim suport possible.

En què consisteix?

A cada zona hi ha un delegat del projecte, que per sota té una sèrie de professorat, que fan classes d’alfabetització a persones que han estat rebutjades pel sistema escolar, o ni tan sols van poder començar a estudiar. Solen ser persones de quinze anys en amunt i en situació de vulnerabilitat. Durant tres anys, estudien la seva llengua pròpia, que no és fàcil perquè al Níger hi conviuen set llengües. 

I després?

A partir del tercer any es passa al francès, que teòricament és la llengua oficial i la que tots haurien de parlar. Gràcies a aquest procés d’alfabetització, aquestes persones tenen almenys la possibilitat d’integrar-se a la societat, especialment aquelles que viuen en poblacions rurals. Alhora, adquirir aquests mínims de cultura general obre unes expectatives en diferents àmbits, especialment el laboral. Cada any tenim entre 700 i 1.500 aprenents

Com sosteniu la vostra contribució al projecte?

Evidentment, som una entitat sense ànim de lucre i no tenim cap font d’ingressos, per dir-ho així. Sempre que podem organitzem actes i concerts per recaptar fons, i presentem el projecte a institucions i ajuntaments que vulguin col·laborar. Aquest projecte d’alfabetització, bàsicament, és l’Ajuntament de Figueres qui fa anys que ens ajuda a sostenir-lo. 

També teniu un projecte de salut.

Sí, a la zona de Gaya, on hi ha un missioner espanyol, l’Isidro Izquierdo, que va engegar un projecte molt interessant per solucionar el problema que hi havia amb les persones malaltes de sida. El que passava és que l’Estat pagava els retrovirals a aquestes persones, però no els hi cobria els antibiòtics i tampoc costejava els desplaçaments per fer-se les proves mèdiques que necessitaven i tot plegat. I, és clar, al final ni tan sols anaven a buscar els retrovirals. L’Isidro Izquierdo va mirar de tapar aquest forat durant un temps, amb la nostra ajuda. 

I ara esteu en una segona fase del projecte.

Ens hem centrat a fer incidència i pressió per apretar l’Hospital de Gaya perquè faci la seva feina i s’ocupi com cal d’aquestes persones. Més enllà de l’ajuda, estem intentant reconvertir el projecte i encaminar-lo en aquesta direcció perquè les coses millorin.

Has mencionat la qüestió de la seguretat i el jihadisme al país, quin és l’abast del problema?

És terrible, i aquí ni tan sols en sentim a parlar. A Burkina Faso, per exemple, que té frontera amb Níger, hi ha actualment unes cinc-mil escoles tancades per una sèrie de ràtzies de jihadistes. Això és gravíssim perquè suposa que prop d’un milió d’infants no poden estudiar. De fet, un dels principals objectius militars dels grups jihadistes que operen allà, com Boko Haram, és l’ensenyament. 

El seu propòsit és aterrir la població.

Et puc posar un exemple d’això. Allà, les classes es fan en petits coberts a l’aire lliure degut a les altes temperatures, que no permeten fer-les en aules tancades. Doncs quan senten de lluny una moto, marxen tots cames ajudeu-me per por a una ràtzia. I fins que no passen un parell de dies, tot queda aturat. Això és normal allà.

Com funcionen aquests grups?

Associem el jihadisme a la religió, però sovint són grups de persones que, amb l’excusa de la religió, actuen d’aquesta manera. Arriben a un poblat i disparen sense mirar ni on ni a qui. Reuneixen tot el poble i reclamen uns diners, uns caps de bestiar o el que sigui, i fan escoltar una mena de prèdica d’un islam que ni se sap d’on ve a la població. L’objectiu és provocar terror perquè la pròxima vegada només hagin de demanar el que volen i ho obtenen fàcilment.

Després també estan els segrestos exprés i a llarg termini, com el que va patir durant dos anys terrorífics el religiós italià PierLuigi Maccali al Níger. 

Per això cal molta feina de sensibilització sobre el que passa al Níger.

És un dels pilars de la nostra tasca, que tenim marcada en vermell. Ara bé, el cert és que ens hem adonat que costa molt cridar l’atenció sobre cooperació internacional. I si és a l’Àfrica, encara més. Malauradament, és així.

Com treballeu aquest tema?

Hem fet xerrades a escoles i instituts, també tenim una maleta pedagògica que ha funcionat molt bé i fem exposicions per donar a conèixer la realitat del Níger. Una d’elles és ‘Mirades del Níger’, amb fotografies meves. En la meva vida professional he estat fotògraf i aquests retrats tenen el valor afegit que són persones amb nom i cognom per a mi i són fruit del coneixement.

Penso que no es tracta d’anar a l’Àfrica i començar a disparar fotos a persones com si fossin objectes. I quan l’exposem, com en instituts, per exemple, sempre fem accions per aconseguir fer reflexionar i veure una mica més del que hi ha al darrere d’aquella persona. És una exposició molt didàctica en aquest sentit.

Ja fa quinze anys que Dníger.cat està en marxa, com heu evolucionat en aquest temps?

No hem pogut evolucionar perquè al Níger s’ha involucionat, s’ha anat enrere. Fins al 2010, hi podíem anar cada any, sovint més d’una vegada, per visitar els projectes i conèixer millor el país, i va ser un temps de creixement. Però, a partir del 2011, tot es va complicar molt pel tema de la inseguretat. De fet, el 2011 vam estar a punt d’anar-hi, però a última hora vam decidir no viatjar. Per sort, perquè al lloc on anàvem a dormir hi va haver un tiroteig amb metralladores que va durar quatre hores. El que no podem, ni volem fer, és anar allà a crear un problema. 

Hi heu pogut tornar?

D’aleshores ençà, no hi hem pogut anar. I, lògicament, tot plegat ha frenat el creixement de l’entitat. En Josep Frigola encara hi va ser uns quants anys més, però quan va arribar un punt en què per desplaçar-se necessitava un escorta i se sentia un destorb en aquest sentit, va decidir tornar a Catalunya. I va escriure un llibre molt interessant que es titula ‘De l’Àfrica a l’Empordà’.

Com podem col·laborar amb Dníger.cat?

Una de les maneres és fer-se soci de l’entitat, per exemple, que ens aniria molt bé. També tenim oberta l’opció de fer donatius puntuals per ajudar a sostenir projectes com el d’educació. Al nostre web es pot veure com. Per sort, també comptem amb el suport de l’Ajuntament de Figueres i, al llarg dels anys, hem comptat amb donatius importants per tirar endavant diversos projectes.

Quin futur albireu per a l’entitat?

Honestament, de cara al futur l’única cosa que podem fer és capejar el temporal. No tenim expectatives d’ampliar la nostra tasca perquè la situació allà és massa delicada. La por que tenim és que no poder seguir amb els projectes que tenim en marxa allà. El cert és que la cooperació és cada cop més difícil.

"Un dels temors que tenim és que la burocràcia acabi ofegant el finançament dels projectes". 

En quin sentit?

Un dels temors és que la burocràcia acabi ofegant el finançament dels projectes. Soc molt crític amb la professionalització de la cooperació. Si, per exemple, hem de fer un curs per saber com justificar els projectes, això l’únic que fa és complicar la nostra tasca. A parer meu, les coses han de ser molt més senzilles per a les entitats que volen fer cooperació. I crec que les entitats n’estem una mica tipes de tota aquesta burocràcia.

Hi ha qui dirà que les coses s’han de fer amb el màxim rigor possible.

I hi estic completament d’acord, però sempre sabent de què es parla. Per exemple, nosaltres ens hem trobat, tot i que per sort sembla que cada cop passa menys, que ens demanem que una factura que ens facin a l’Àfrica tingui la mateixa forma que la que tenen aquí. I, és clar, qui tingui un mínim coneixement de l’Àfrica sap que les coses no funcionen així. És a dir, si aconsegueixes un paper que digui que has pagat qualsevol cosa, ja és extraordinari. Conec diverses entitats petites que han hagut de plegar per aquest tema.