Ryma Sheermohammadi: "La revolució a l’Iran és un moviment contra la venjança"

Fa anys que la Ryma Sheermohammadi treballa per la defensa dels drets de les dones iranianes i empeny a favor d’un canvi al seu país d’origen. En els darrers mesos, l’Iran ha viscut una onada de protestes massives desencadenades per la mort de Mahsa Amini, una noia de vint-i-dos anys que va ser arrestada per dur el vel mal posat i, posteriorment, va ser assassinada per les autoritats policials del règim dels aiatol·làs, que governa el país amb mà de ferro des del triomf de la Revolució Islàmica el 1979. 

La Ryma és una de les defensores dels drets humans que participa en la tretzena edició del projecte ‘Ciutats Defensores dels Drets Humans’, una iniciativa coordinada pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i gestionada per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, que compta amb la participació d’ajuntaments, entitats i institucions amb el propòsit de defensar i promoure els drets humans.

Des del 2013, el projecte visibilitza i acompanya la tasca de les persones defensores dels drets humans, com la Ryma, qui té l’esperança de veure un canvi a l’Iran. En parlem amb ella. 

Qui és Ryma Sheermohammadi i quina ha estat la teva trajectòria?

Soc traductora i intèrpret de professió i el meu activisme segurament ve de la meva mare, que sempre va estar molt involucrada en projectes de desenvolupament a països com el Pakistan i l’Índia. A partir d’aquí, la meva feina com a intèrpret per a organitzacions com el Consell d’Europa i el contacte amb la Premi Nobel de la Pau Shirin Ebadi m’han permès conèixer de prop el treball i l’activisme a l’Iran. Des d’aleshores, col·laboro amb projectes al país i un grup d’activistes que fa més de vint anys que treballen per un canvi a l’Iran.

Què va canviar a l’Iran amb la Revolució Islàmica del 1979?

Va ser una revolució que molts iranians pensaven que duria tot allò que no tenien durant el regnat del xa, és a dir, mantenir la seva llibertat personal i combinar-la amb la llibertat pel que fa a l’organització política, cosa que no passava perquè els serveis secrets del xa detenien qualsevol persona que manifestava una dissidència política. S’ho pensaven, per exemple, els comunistes, que van ajudar a derrocar el regnat del xa.

Res més lluny de la realitat.

La gent no s’imaginava que hi hauria milers de represaliats i assassinats, especialment els comunistes que hi van col·laborar, durant les primeres setmanes després del triomf de la revolució. Els aiatol·làs, a banda de fer actes que tot el món va poder veure, com la presa d'ostatges a l’ambaixada dels Estats Units, de seguida van aprovar lleis que els donaven el poder absolut i limitaven el pensament més enllà de la seva ideologia fonamentalista. Amb tot, les primeres lleis que es van aprovar postrevolució van ser contra els drets de les dones.

El moviment revolucionari que ara protagonitzen les dones és una reacció contra això, però la lluita de les dones ve d’un procés molt més llarg.

Efectivament, i en aquest sentit podem parlar de Táhirih Qurrat al'Ayn, una dona erudita que el 1852 va entrar en una assemblea d’homes sense el vel. Òbviament, va ser detinguda immediatament perquè a la societat de l’època de seguida se la va veure com un perill per al poder establert. Ella, en canvi, creia fermament que la humanitat havia entrat en una nova era en què homes i dones havien de ser iguals. 

Què li va passar?

La van condemnar a mort i tot just abans de ser escanyada, va pronunciar una frase que avui continua sent una inspiració per a moltes dones iranianes: ‘Em podeu matar, però no podreu frenar el procés d’emancipació de la dona’. Explico aquest fet per posar context històric a la lluita de les dones de l’Iran, però també podem recordar que el primer col·lectiu que va sortir al carrer per protestar després de la revolució del 1979 van ser les dones, que no es podien imaginar que el nou règim les obligaria a posar-se el vel i les deixaria sense drets en tots els sentits.

Molts col·lectius a l’Iran van patir la mateixa sort.

Absolutament, durant els inicis de la revolució els dos grups més perseguits pel règim van ser les dones i la minoria bahá’í, que és la més gran del país i ha estat la més perseguida. El jovent bahá’í no pot anar a la universitat pel simple fet de ser-ho. I ara tampoc els permeten enterrar els seus morts, entre moltes altres penalitats.

Defenses que és un error interpretar certes imposicions a les dones com un fet cultural.

Hi insisteixo molt quan faig xerrades a escoles i instituts. Sempre dic que la cultura és una mena de vitrina que ens envolta, ens representa i serveix per a organitzar-nos en societat. Ara bé, és molt important tenir clar que els drets humans estan per sobre de qualsevol discurs cultural. Hi ha coses que no es poden respectar ni acceptar argumentant que és una qüestió cultural si van contra els drets de les persones.

 "És molt important tenir clar que els drets humans estan per sobre de qualsevol discurs cultural".

El moviment que ha esclatat a l’Iran després de l’assassinat de Mahsa Amini és només una revolució de dones?

Les dones van ser les primeres que van sortir al carrer, però tant els homes com molts altres grups de la societat s’han sumat a la protesta per la tortura i assassinat d’una dona. En realitat, no és només per la Mahsa Amini, sinó per moltes generacions de dones que han estat caçades als carrers per coses com portar les ungles pintades o portar un pantaló per sobre del turmell. És un moviment que protesta per una situació inacceptable que es viu al país.

Hi ha hagut protestes de professors i molts altres col·lectius que s’han manifestat a l’Iran, per què aquest moviment és diferent?

Perquè ha interpel·lat molta més gent. Com dius, van sortir els professors, que van aconseguir una mobilització increïble, i molts altres col·lectius per protestar contra causes com la pobresa, el canvi climàtic, la corrupció… Aquest cop, però, tots aquests grups s’han unit a les protestes i això ha fet que el moviment s’hagi sostingut en el temps.

Quina és la situació actual del moviment?

Ara ha entrat en una nova fase, les protestes han canviat de forma. El paquet de sancions que el règim va aprovar per castigar les noies que decideixen sortir sense vel ha fet que aquestes siguin encara més desafiants. I, és clar, les autoritats no poden detenir milers de persones. També cal dir que a moltes zones hi ha molta gent que continua sortint als carrers i enfrontant-se a les bales dels agents. 

I és el jovent, un cop més, qui ho està liderant.

Sempre he dit que hem d’aprendre molt del potencial que tenen els joves, especialment els adolescents, que tenen un elevat sentit de la justícia. Són valents i humils, i no dubten a unir-se en la defensa d’una causa que consideren justa. Penso que molt sovint  la societat tendeix a veure més les coses negatives i de seguida els jutgem, i això també fa que ells marquin distància. Si aprenguéssim a creure en el jovent, segur que hi hauria molts canvis.

Tens esperança en què el moviment pugui fer caure el règim?

Tant de bo ho pogués saber, però ja m’omple d’esperança el fet que una societat com la iraniana hagi pres consciència que mereix una dignitat. Joves, pares i avis s’estan esforçant i sacrificant per crear una societat igualitària, que ha après que el valor de ser secular és molt important perquè és com es respecta la diversitat, i l’Iran és molt divers. Les quatre generacions que han sortit als carrers estan disposades a pagar el preu que sigui pensant en el futur que volen construir per als seus fills i nets.

"M’omple d’esperança el fet que una societat com la iraniana hagi pres consciència que mereix una dignitat".

Com veus el paper de la comunitat internacional?

Nosaltres diem que cal més implicació de la comunitat internacional en defensa d’una població indefensa que ha sortit a protestat de manera pacífica. Hi ha hagut molts governs, organitzacions i institucions que han sortit a lamentar el que passa a l’Iran, però no s’ha anat més enllà.

També és cert que és una mena de reacció que hem vist amb relació a molts altres països del món, no només amb l’Iran. Són els ciutadans qui han de veure si això és suficient o no. I si aquesta mena de reaccions ens ajuden a avançar cap a un món més segur i pròsper. Jo tinc clar que si permetem països que no són segurs, al final aquesta inseguretat arribarà als nostres països.

Tu, personalment, com ho vius des de la distància?

Primer, admirada per la valentia dels nostres activistes i d’aquelles persones desconegudes que han sortit als carrers a donar la seva vida perquè creuen en un canvi per a l’Iran. Un canvi que no és merament polític, sinó que cerca els drets bàsics de les persones. Durant quatre dècades, hem vist que el règim no ha escoltat les protestes pacífiques, i ara la població civil demana un canvi.

I estic feliç de veure que la revolució a l’Iran és un moviment contra la venjança, perquè sap que ha de mirar més enllà i pensar què és el que realment necessita per passar d’una situació social i política com l’actual a una altra. És una lliçó que hem après. 

Com està anant l’experiència de participar en el projecte ‘Ciutats Defensores dels Drets Humans’?

Està sent una experiència fascinant per a mi, he tingut l’oportunitat de fer xerrades sobre el que passa a l’Iran a escoles i altres llocs i la veritat és que ha superat les meves expectatives. Penso que és un projecte que uneix en un diàleg tres agents molt importants de la nostra societat: ajuntaments i polítics, societat civil i defensors dels drets humans, i les persones joves. Són tres actors crucials que aquest projecte uneix.