Arnau Pla: "La indústria de la moda és la segona més contaminant del món"
Comparteix
La Unió Europea ha aprovat una normativa que prohibeix la destrucció de part de la roba no venuda per reduir el malbaratament tèxtil i avançar cap a una economia més circular. Analitzem l'abast d'aquesta nova normativa amb Arnau Pla, membre de Vestuari Compartit.
La nova regulació forma part del Reglament d'Ecodisseny per a Productes Sostenibles de la Unió Europea, que obliga les grans empreses del sector a deixar de destruir els seus excedents i a informar sobre la gestió dels productes no venuts. L'objectiu és reduir el malbaratament de recursos i avançar cap a una economia més circular, tot i que diverses entitats alerten que, sense mecanismes de control, transparència i sanció, la mesura podria quedar limitada.
En aquest context treballa Vestuari Compartit, una iniciativa comunitària que promou l'ús compartit de la roba com a alternativa al consum de moda ràpida. A través d'un model associatiu, l'entitat allarga la vida útil de les peces, fomenta la reutilització i defensa un canvi de paradigma que situï les persones i la sostenibilitat al centre. En aquesta entrevista, Arnau Pla reflexiona sobre els límits de la nova normativa i defensa que el veritable repte és reduir la sobreproducció tèxtil.
La nova normativa europea prohibeix destruir part del vestuari no venut. Creieu que aquesta mesura pot transformar realment la indústria de la moda o és només un primer pas?
Creiem que com moltes polítiques públiques carregades de bones intencions i titulars bonics, si no hi ha darrere una inversió pública que mostri la voluntat real de regular i sancionar, acaben sent paper mullat que queda en un titular. En aquest cas, veiem com els primers passos que s’han fet és la creació d’uns Sistemes Col·lectius de Responsabilitat Ampliada del Productor (SCRAP) , Re-viste, que haurà de gestionar el residu tèxtil. Aquesta associació està en mans privades i és finançada per les grans marques responsables del problema com Mango, Decathlon, Tendam, Primark, etc.
Aquest fet fa sospitar que ja se’ls hi estan facilitant les escletxes perquè puguin continuar amb el seu model, amagant quin és el circuit real que fan totes les peces, els criteris de reutilització, els nombres reals... Mentre es mantingui tot el circuit a les mans dels perpetradors del problema, creiem que poc marge de canvi pot haver-hi.
Si les grans marques ja no poden eliminar els seus excedents, quin paper poden jugar iniciatives com Vestuari Compartit en la gestió d'aquestes peces?
Les grans marques viuen del control de l’excedent per mantenir el valor de les seves peces. Si hi ha peces noves que circulen lliurement, qui pagarà 50 euros per uns pantalons? Des de Vestuari Compartit, creiem que tot aquest excedent hauria d’anar en mans d’iniciatives com la nostra, per poder distribuir les peces a les persones que li donen un ús, i que no esdevinguin residu, quan no s’han utilitzat. Quin és el problema?
Mentre no hi hagi una inversió pública que controli i obligui a mantenir un registre públic i transparent d’estoc, mai sabrem quantes peces realment s’estan destruint amb l’etiqueta. La nostra visió de futur, és que el problema es podria solucionar si es controla la base fonamental de tot: la sobreproducció. Mentre no hi hagi topalls en les importacions de la producció del sud global, el problema es mantindrà. Com pot ser que Inditex pugui tenir un aeroport a Saragossa on cada dia arriben milers de kg de roba sense cap control?
Penseu que aquesta prohibició obligarà les empreses a replantejar-se la manera com produeixen i planifiquen les col·leccions?
La prohibició té molt bones intencions, però sense un pla d’inversions coherent per regular el sector queda en paper mullat. I com s’ha esmentat anteriorment, l’espai que no ocupa l’administració és privatitzat, com és el cas de les SCRAP.
Quines altres mesures creieu que hauria d'impulsar la Unió Europea per reduir la sobreproducció tèxtil i fomentar una economia més circular?
Prohibir la importació de producte tèxtil no reutilitzable per color i composició. Encara que en un futur ideal es pugui controlar l’excedent, el model de negoci està derivant en la fabricació de peces d’un sol ús, peces d’un sol ús amb materials compostos per barreges de fibres sintètiques i no reutilitzables.
La normativa posa el focus en què fer amb els excedents. Però el veritable problema és l'excés de producció. Com es pot abordar aquesta qüestió des de la societat civil?
Primer no contribuir en la demanda, actualment hi ha molts espais on recuperar roba ja utilitzada, la roba de segona mà és una opció. També contribuir en projectes com el de Iaios, que aposten per producció local i peces més duradores.
Quins beneficis ambientals i socials pot tenir donar una segona vida a peces que, fins ara, acabaven destruïdes?
Cada peça reutilitzada és una venda menys que fan les multinacionals, una bona manera de plantar cara i resistir al consum compulsiu a què ens indueixen. Si redueix la demanda a la llarga hauran de reduir també la producció i això vol dir menys recursos naturals utilitzats i menys contaminació. El repte que s’ha d’afrontar no només és d’aprofitar el que ja tenim, sinó evitar que aquesta reutilització no sigui una eina més aprofitada pel capitalisme per acumular beneficis en poques mans i mantenir l’addicció al consum, promovent les compres compulsives amb rebaixes constants i incentius diaris.
En comptes d’això, volem aprofitar aquest moviment per crear espais comunitaris on entendre la roba com un bé compartit amb les veïnes. On no hi ha necessitat de comprar i comprar i acumular, sinó d’utilitzar quan es vulgui sense necessitar suposar un mal de cap a l’hora d’arribar a final de mes. És per això que proposem des de Vestuari Compartit el model d’associació, en el qual compartim armari entre les sòcies i les quotes que paguen mensualment serveixen per pagar el local i les persones que el mantenen viu i actiu.
Creieu que els consumidors són conscients que fins fa poc moltes peces noves es destruïen sense arribar mai a les botigues? Com es pot sensibilitzar la ciutadania sobre aquesta realitat?
El model consumista instaurat es manté en part gràcies a evitar que les persones vegin els residus que generen. És per això que tota la roba que esdevé residu s’envia a l’Àfrica o al Sud-Est Asiàtic. Invisibilitzar les muntanyes de residu que acaben creant-se lluny dels nostres espais naturals és una eina que utilitzen per seguir en la roda.
És difícil conscienciar a una població cada vegada més empobrida on lluita mes a mes per tirar endavant, quan tens dificultats per pagar el lloguer i omplir el carro de la compra, és fàcil caure en ofertes temptadores de plataformes com Shein, on el preu de la roba és molt baix. El dret a renovar l’armari i agafar roba que s’adeqüi al teu cos canviant hauria de ser per tothom i sense que això suposi un impacte pel planeta.
Quins reptes logístics i econòmics comporta aprofitar els estocs no venuts en lloc de destruir-los?
Enormes, la sobreproducció és desmesurada així que estem parlant de moltes peces que es poden reintroduir, el tema és, interessa? La moda ràpida s’ha basat a generar la sensació que el que vas comprar la setmana passada ja està passat de moda. Aleshores, voldrà la gent el que estigui passat de moda?
Aquesta nova regulació pot generar noves oportunitats per a entitats socials, cooperatives o projectes d'intercanvi i reutilització de roba? De quina manera?
Sí, si aconseguim visibilitzar més el problema. La indústria de la moda és la segona més contaminant del món. I això no tothom ho sap. També necessitem que les administracions estiguin a l’altura del moment i donin més suport i finançament a qui ens dediquem a reintroduir en circulació aquestes peces que segueixen a la seva vida útil.
Si haguéssiu de valorar aquesta decisió de la Unió Europea d'aquí a cinc anys, quins indicadors us farien pensar que ha estat un èxit?
Una traçabilitat fiable de tot el cicle de vida de cada peça, que hi hagi transparència i siguin públiques les dades; auditories públiques del nombre de peces importades de les fàbriques del Sud Global; disposar d’inspeccions a les SCRAP privades per sancionar males praxis, i que d’aquí a cinc anys s’hagin imposat sancions que hagin servit de mesura persuasiva.
Afegeix un nou comentari