Maider Lekunberri: “La vida en furgoneta i l’aventura de viatjar ja són una escola en si mateixes”

La Maider, mestra de l’escola pública, i el Jonatan, sociòleg, van decidir alentir el ritme de vida i posar-se en ruta amb el seu fill Aiur per conèixer de prop altres maneres d’educar, criar i viure. D’aquesta experiència neix Eskola en Ruta, una iniciativa que documenta projectes educatius i comunitaris, teixeix vincles entre famílies i col·lectius i comparteix els aprenentatges del camí a través de vídeos, xarxes i un pòdcast.

En conversa amb Xarxanet, la Maider ens explica com va néixer el projecte, com el viatge ha acabat esdevenint una escola en si mateix i què han après dels espais que han visitat. També presenta la primera edició de l’Eskola Fest, que se celebrarà del 4 al 6 de setembre a Gratallops.

Com neix Eskola en Ruta?

Nosaltres sempre havíem estat una família viatgera. El Jonatan i jo teníem una furgoneta petita i aprofitàvem els estius per marxar. Però, quan va néixer l’Aiur, tot es va remoure. La família es va transformar i vam començar a replantejar-nos l’estil de vida que portàvem. Jo soc mestra de l’escola pública i el Jonatan és sociòleg. Ens preguntàvem fins a quin punt volíem continuar dins d’una roda en què tot va massa de pressa. Els primers anys de la maternitat passen volant i nosaltres volíem viure’ls amb més presència. L’Aiur va començar l’escola bressol La Barqueta amb vuit mesos, i aquella separació va ser dura.

L’experiència a La Barqueta també va tenir la seva importància a l’hora d’arrencar el projecte.

Sí, i tant. La Barqueta és una escola pública del Masnou, però amb uns eixos pedagògics molt diferents dels del sistema més tradicional. Jo soc mestra de la pública i sempre m’ha mogut molt l’educació alternativa, així que conèixer de prop aquesta manera d’acompanyar els infants ens va remoure. També ens va fer prendre consciència que tot passava massa de pressa. L’Aiur superaria aquella etapa en un no res i nosaltres no volíem viure-la atrapats en una rutina que no ens deixés temps per pair-la ni gaudir-ne com ens hauria agradat.

Quan decidiu que és el moment de fer aquest canvi de vida?

Havíem viscut aquella etapa així, però vam pensar que potser havia arribat el moment de fer un canvi. Els nostres pares estaven bé, la salut ens acompanyava i econòmicament també ens ho podíem permetre. Per això vam decidir marxar amb la furgoneta i viure aquesta experiència.

Quina era la idea inicial?

La idea era visitar projectes educatius diferents, com escoles de bosc, escoles creatives, escoles públiques o rurals. També vam contactar amb iniciatives vinculades a la Xarxa d’Educació Lliure i vam anar descobrint tot un ventall de maneres de fer. Però, quan vam arribar a Andalusia, el viatge va començar a canviar. 

En quin sentit?

El Jonatan tenia moltes ganes de baixar al Marroc, però jo tenia les meves reserves, perquè pensava que potser ens costaria accedir a les escoles o que ens trobaríem amb la barrera de l’idioma. Al final, ens vam adonar que el viatge mateix ja era una escola. Viure en furgoneta i mirar el món a través dels ulls de l’Aiur ens obligava a anar més a poc a poc i a deixar espai a la sorpresa. Al final, l’escola ha estat la furgoneta i tot el camí, que ens va acabar portant fins al Senegal.

Què s’ha anat construint al voltant del projecte?

Sobretot, ens ha permès fer xarxa i conèixer molts referents vinculats a projectes molt interessants. També hi ha famílies que ens contacten perquè volen visitar iniciatives amb infants, i nosaltres podem orientar-les o posar-les en contacte amb espais que ja coneixem. Diente de León, a València, és un exemple de projecte amb què hem teixit aquest vincle. Hi ha hagut moltes connexions que ens han anat portant d’un lloc a un altre.

I aquesta xarxa continua creixent. 

L’objectiu inicial no s’ha perdut. Quan tornem a marxar, segurament a l’octubre, volem continuar coneixent projectes com Plan T, centrat en l’adolescència, o L’Alzina, a Begues, que ens va quedar pendent. La idea és donar-los a conèixer, unir-nos i compartir. L’escola és una pota més, però la criança i l’aprenentatge són molt més amplis, i volem posar aquesta diversitat sobre la taula. 

Com integreu en tot plegat l’aprenentatge de l’Aiur?

Tot va seguint els interessos que van sorgint pel camí. Al principi, per exemple, l’Aiur es fixava molt en les lletres, en la simbologia i en com sonaven. S’aturava a mirar cartells i vam pensar que podia ser un bon moment per tenir un abecedari de fusta a la furgoneta. Sense haver-nos-hi posat de manera expressa ni convertir-ho en una classe de llengua, ara llegeix sense cap problema. Ha estat un procés molt orgànic i natural. Ell ha tingut espai per mostrar curiositat, nosaltres li hem posat recursos a l’abast i hem anat estirant el fil.

L’aprenentatge també passa per les coses més quotidianes.

Sí, passa amb els contes, amb les aus, el bosc, les flors, els arbres o els fruits. Anem incorporant recursos que l’ajudin a aprofundir en allò que li desperta curiositat. També aprèn de coses molt quotidianes. A la furgoneta tenim un dipòsit de 110 litres, i això ens obliga a pensar com utilitzem l’aigua. La nevera és petita, de manera que comprem només allò que podem consumir i evitem que es faci malbé. Anar al mercat també li ha permès conèixer monedes, pesos i balances. Són aprenentatges senzills que neixen del dia a dia.

Durant el viatge, com trieu els projectes educatius i comunitaris que visiteu?

Ens criden l’atenció els projectes que se surten d’allò que ja coneixem. Per exemple, El Roser, una cooperativa sociocràtica del Prat de Llobregat, ens va interessar perquè intuíem que hi trobaríem una manera diferent d’organitzar-se i conviure. Normalment, truquem a la porta, expliquem qui som i, fins ara, ens ho han posat força fàcil. 

També vam voler conèixer el Forest del Montseny, amb la Vicky Mateu, una de les referents de les escoles de bosc, i al final ens hi vam quedar tres dies. A Diente de León ens va atraure sobretot l’espai exterior, els animals i el contacte constant amb la natura. Busquem iniciatives que obrin altres possibilitats i que trenquin amb entorns massa rígids o repetitius per als infants.

Què us ha fet qüestionar més el model educatiu que coneixíeu?

Em pesa molt aquest horari tan llarg, de nou a dos quarts de cinc, i uns espais que sovint són pobres sensorialment. Hi ha escoles amb hort o amb més contacte amb l’exterior, però no és la norma. A això s’hi sumen unes ràtios desmesurades i la manca d’espai perquè els infants es moguin amb calma. Aquest poc respecte pels ritmes i les necessitats dels infants em fa preguntar-me cap on anem. No m’identifico amb la llei del més fort ni amb l’individualisme que domina la societat actual, i no és això el que vull per al meu fill.

Què us ha costat més d’aquest canvi de vida i què us ha sorprès positivament?

Una de les coses que més valoro és la llibertat respecte de la càrrega domèstica, especialment com a dona. La rentadora es fa quan la bossa de roba és plena i quan en trobem una pel camí. De vegades, apareixia una dona amb el carro de la compra i ens oferia rentar la roba. 

Durant el viatge, moltes necessitats bàsiques s’han anat resolent sobre la marxa. També he deixat enrere l’exigència de fitxar, complir amb la socialització del dia a dia o carregar sempre la motxilla amb tot previst. N’he fet una bola i l’he llençada a les escombraries. La part més dura és trobar a faltar la família, els avis, les àvies i el menjar d’aquí. Però una cosa compensa l’altra i vas fent.

Parlem de l’Eskola Fest. Per què heu cregut que era el moment de crear una trobada pròpia?

Una de les idees era reunir els referents i projectes que havíem conegut durant el viatge. Però, sobretot, volíem crear un festival pensat de debò per a la infància. En moltes de les trobades on hem estat, com el Meeting Camper o el Primavera Van, el centre continua sent la persona adulta. Hi ha pocs espais on els infants siguin realment protagonistes. Volíem una trobada per riure, jugar i gaudir plegats, sense que tot giri al voltant de la beguda o l’evasió. D’aquí neix l’Eskola Fest. I també perquè al Jonatan li va la marxa, perquè, si hagués estat per mi, no sé si m’hauria ficat en aquest embolic (riu).

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by by ESKOLA EN RUTA (@eskolafest)

Què s’hi trobaran les persones que s’acostin a Gratallops del 4 al 6 de setembre?

La idea és sortir dels inflables i els pintacares, per dir-ho d’una manera gràfica, i oferir propostes amb més recorregut. Hi participaran persones que han triat camins diferents, però igualment vàlids, fora d’allò més establert. Hi haurà, per exemple, una mare que ha viatjat durant anys per les Amèriques amb la seva filla i que compartirà la seva experiència. També hem preparat una xerrada de primers auxilis, arts escèniques, contes, ioga, supervivència al bosc, orientació i moltes altres activitats. També hi haurà una piscina entre vinyes, pensada per descansar, relaxar-se i deixar-se portar. 

Com us agradaria que evolucionés Eskola en Ruta?

Em costa imaginar-me el futur i anticipar cap on anirà tot plegat. Des que vaig agafar l’excedència, el projecte m’ha portat a trobades i opcions de vida que no esperava, i penso que també m’he de permetre continuar explorant-les. No sé on ens portarà Eskola en Ruta. Tot està sent una sorpresa. Al principi no m’imaginava explicant la nostra experiència davant de tanta gent i veient que s’emociona. Estic molt contenta, sobretot pel que ens aporta com a família i per poder estar present en aquest moment de la vida de l’Aiur.