Txus Lahoz: “L’esport ens permet obrir una finestra d’oportunitats a les persones preses”

El Txus Lahoz expressa sense embuts una realitat que ha viscut en primera persona: “He trobat menys conflictes en una presó que en molts camps de futbol de fora”. La frase potser sorprèn, però també diu molt sobre els prejudicis amb què sovint mirem les persones preses i sobre el paper que pot tenir l’esport quan es treballa des del vincle, el respecte i la continuïtat.

Ja fa més de quatre dècades que l’Associació Esportiva Babar, nascuda el 1985 a Verdum (Nou Barris) utilitza el futbol sala com a eina d’acompanyament comunitari. Des de fa uns anys, l’entitat també ha portat aquesta manera d’entendre l’esport als centres penitenciaris, on impulsa activitats com el futbol sala, la boxa i la Prison League. De fet, el pròxim 13 de juny aquesta lliga, que porta el futbol sala a diversos centres penitenciaris catalans, celebra la seva cloenda. 

En parlem amb el seu fundador i president, Txus Lahoz, qui ha combinat aquesta tasca social amb una llarga trajectòria vinculada al futbol sala professional al màxim nivell, com a director formatiu i mànager de la secció del Barça.

L’AE Babar és molt més que un club de futbol sala.

L’AE Babar la vaig fundar quan tenia vint-i-pocs anys, l’any 1985. Per tant, ja fa quaranta anys que treballem als barris on som, sobretot a Verdum i al nostre entorn més proper. La idea neix molt marcada pel pare Manel i per la seva Fundació, que em van transmetre aquesta manera de fer. A partir d’aquí sorgeix la voluntat de crear equips de futbol sala i, a través del futbol sala, intentar endreçar una mica el nostre entorn des del vessant social, acadèmic i esportiu.

La identitat de l’entitat està molt vinculada al barri.

Sí, és evident. Tot això comença en un barri que, quan jo era petit, als anys setanta i vuitanta, era complicadet. Amb vuit anys jo ja estava al carrer, i crec que això em va fer no voler perdre més del que en aquell moment vaig perdre, per motius que no cal explicar. Per això diem que ja tenim prou feina a millorar el nostre entorn com per anar més enllà. Nosaltres intentem acompanyar. Sempre dic que no som ningú per dir què s’ha de fer ni on és el bé o el mal. Simplement, acompanyem i donem opcions perquè la gent tingui el dret d’escollir el dia de demà. 

Quines línies de treball teniu actualment?

Dins del projecte tenim diverses àrees: presons, l’àrea social i acadèmica, comunicació, l’àrea esportiva i relacions comunitàries, que és tot el treball amb l’entorn i amb les diferents entitats amb qui ens coordinem i tenim connexió. És un projecte ambiciós i gros, però intentem fer les coses a poc a poc i sense fer gaire soroll.

Centrem-nos en l’àrea de presons. Abans d’entrar-hi per primera vegada, teníeu pors o prejudicis?

Prejudicis, cap. Crec que la gent pot canviar. També crec que tothom comet errors i que mai sabem què ens depararà el dia de demà. La meva intenció des del minut u, i els primers anys acompanyat pel Manel, era tenir empatia per la gent que és allà dins i que té la intenció de sortir. I, si tenen aquesta intenció, intentar que la sortida estigui com a mínim ben atesa, que no es trobin amb una mà al davant i l’altra al darrere, sense cap solució per a moltes necessitats que tenen dins i que també tindran quan surtin. Es tracta d’ajudar, com quan nosaltres cometem errors i algú ens ajuda a aixecar-nos. És una cosa semblant.

Quines activitats desenvolupeu actualment als centres penitenciaris?

Actualment, estem fent boxa amb dones a Wad-Ras. De fet, avui mateix vaig a un esdeveniment que hem organitzat allà. Després, a Quatre Camins tenim una activitat amb joves i, tant a Quatre Camins com al Centre Penitenciari de Joves, tenim equips de futbol sala. A banda d’això, organitzem la Prison League, en què participen Quatre Camins, el Centre Penitenciari de Joves, Lledoners i Brians 2. Fins ara també hi participava Puig de les Basses, a Figueres, però aquest any els desplaçaments dels equips externs ho complicaven. Tot i això, també hi fem alguna activitat esporàdica. I ara, el 13 de juny, tenim la cloenda de la Prison League al Centre Penitenciari de Joves. Farem un bon sarau allà.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Associació Esportiva Babar (@aebabar)

Què pot aportar una entitat de barri dins d’un centre penitenciari que potser no pot aportar una institució?

El que he vist, sobretot aquests últims tres o quatre anys que estic més implicat en el projecte de presons i amb la creació de la Prison League, són les ganes i la il·lusió que tenen de fer alguna cosa diferent. Per a ells, tenir una activitat durant la setmana vol dir pensar en alguna cosa, estar presents en alguna cosa. I això s’encadena amb moltes altres coses: tens més converses, t’expliquen coses, jo també els explico la meva vida, i es crea un vincle que continua quan tenen l’oportunitat de sortir.

Aquest vincle no s’acaba quan surten del centre.

Intento fer seguiment de com i on viuen, de la seva formació, de si els podem ajudar amb cursets o amb activitats que els puguin servir, i evidentment també amb la recerca d’alguna feina. Organitzar-los un campionat de futbol sala o uns partits, i aconseguir que un o dos cops l’any puguin sortir a un esdeveniment, els obre una altra finestra. L’esport ens permet obrir aquesta finestra d’oportunitats a les persones preses.

Què té l’esport que funciona especialment bé en un context tan dur i tancat com és una presó?

No ho sabria dir exactament, perquè jo des de molt petit he trobat en l’esport una eina que t’ensenya a ser mitjanament sociable, tot i que a vegades també hi veus barbaritats. L’esport et dona la possibilitat de relacionar-te i de veure que, amb el treball de grup, s’aconsegueixen moltes més coses que no pas sol.

No és només jugar o competir.

A vegades faig paral·lelismes entre la vida quotidiana i una pista d’esport. Quan vols aconseguir un resultat o un objectiu, no és el mateix treballar en equip que no fer-ho. I, sobretot, veig que l’esport també sana, fa que la sang corri i que el cervell funcioni d’una altra manera. Et fa pensar en positiu, en comptes de quedar-te sense fer res ni pensar en res. Dit de manera molt simple, crec que ara mateix és una de les eines més necessàries per socialitzar la gent.

Com es viu la competició dins d’un centre penitenciari?

Jo he trobat menys conflictes en una presó que en molts camps de futbol de fora. Vinc del món del futbol sala, també des del vessant professional, i cada cap de setmana, quan juguen els nostres equips del Babar, siguin infantils, cadets o juvenils, veus com la gent es torna boja. En canvi, a presons, fins avui, no hem tingut cap conflicte. Cap ni un. I amb aquesta lliga ja portem tres anys. S’obren diferents mòduls perquè puguin assistir al partit, l’àrbitre és federat, l’equip contrari ve de fora i hi ha un ambient de conya, sobretot a la grada dels mòduls, però amb molt de respecte. Una cosa que també hem aconseguit és el famós tercer temps que es fa al rugbi.

El tercer temps és una tradició del rugbi en què, després del partit, els equips comparteixen una cervesa per rebaixar tensions i reforçar el respecte mutu.

Aquí, evidentment, ho fem sense alcohol. Però a vegades penso que això m’agradaria poder fer-ho amb els equips que tenim al Babar, i no hi ha manera. La gent s’emprenya, se’n va i no vol saber res més. És més complicat.

Quin paper té el voluntariat en el vostre projecte?

Tots els que estem en aquest embolic som voluntaris, perquè no hi ha cap altra manera de fer-ho. La nostra entitat no té prou recursos per tenir molta gent contractada, i treballem amb persones voluntàries que demostren compromís i ganes de fer bé les coses. A vegades, quan hi ha un sou pel mig, tot pesa més. Quan ho fas perquè vols, la mateixa paraula voluntariat ja ho diu, en treus més fruits. O jo, personalment, crec que en treus més fruits.

Amb tot, el projecte també necessita recursos per sostenir-se. 

És clar, també seria injust no dir que el Departament de Justícia tramita una subvenció que ens ajuda a comprar material i a fer activitats per a ells. Però no ens dona per contractar una persona que es pugui dedicar al projecte les 24 hores del dia. Tot i això, no ens podem queixar. Estem contents.

Què li diries a algú que voldria fer voluntariat en presons, però té recels?

Que entri a la web del Babar, que ens truqui i jo l’hi explico. Però, si el que té és respecte, penso que hi ha més gent complicada fora que dintre. Si no, no podrien sortir al carrer. El dia d’avui m’he trobat i he ajudat, molt modestament, xavals que després tenen una vida difícil perquè porten una etiqueta al front. Sempre són els primers a rebre.

De vegades el més difícil ve quan surten.

He tingut un parell o tres de casos de nois que han sortit i han tornat a entrar, però jo segueixo. No només fem equips de futbol sala a la presó, també em dedico dos divendres al mes a anar-los a visitar a la finestreta i parlar amb ells. A vegades crec que la societat ja els posa l’etiqueta i és molt complicat. Tinc prou exemples de xavals que s’han posat a treballar, que han fet esport, que s’han tret el curs de monitor de lleure o el que sigui, però que no tenen ningú, ni família ni xarxa. I les companyies que han tingut fins aquell moment fan molt difícil desvincular-se’n. A la primera patinada, els enxampen.

A tu, personalment, què t’ha aportat la feina a les presons?

Fa molts anys que estic en això i personalment no m’ha canviat la manera de veure la societat, però sí que m’ha ajudat a entendre millor les coses. Jo he après molt d’ells, moltíssim. Perquè és molt fàcil donar consells des de fora. Els consells són gratuïts. I castigar, posar normes i dir què s’ha de fer també és molt fàcil. El difícil és trobar solucions als problemes.

A dins també hi has trobat molt agraïment.

Ells m’han ensenyat molta atenció i m’han ensenyat que, des del no-res, són agraïts i multipliquen per quatre el seu esforç. Segurament, per la situació en què es troben, s’aferren a un ferro roent per mirar de canviar el seu dia a dia. Quan fas aquestes coses no demanes res a canvi, perquè si esperes res a canvi ja pots anar-te’n cap a casa. Però sí que necessites, de tant en tant, el seu agraïment o el seu reconeixement. I això m’ho han demostrat molt més els nois que estan en aquesta situació tan complicada que no pas molta gent de fora, que sembla que tot ja hagi de venir donat.