El sentiment de reconèixer i rebutjar les violències masclistes s'incrementa positivament en una majoria de dones i entre una minoria dels homes. En aquest sentit se'n va lent, però en la bona direcció. Les polítiques públiques avancen en lleis, normes i mitjans, també és molt positiu, encara que extremadament insuficient en els pressupostos, els serveis i l'educació.

La reacció a cada avenç en les millores dels drets i la realitat de les dones és d'alt voltatge en tots els aspectes. Des del negacionisme més bast fins a la complicitat subtil, obstaculitzar l'aplicació de les lleis i retorçar-les per sostenir els privilegis i la defensa de l'agressor, la perversió de les condicions de treball i les actituds de convivència, la calúmnia i la mentida als mitjans i les xarxes socials, a la persistència de la simbologia masclista que impregna des del color de la roba de les criatures i les seves capacitats d'aprendre en el joc, als valors presentats com a universals i ancestrals que marquen l'home com a dominant i la dona com a sotmesa.

La impunitat de la cultura de l’agressió és la norma. Les dones l’anem soscavant amb unes dosis de resiliència infinita i una abnegació sublim. Les dones i el moviment feminista estem fent passos de gegant en l'imaginari col·lectiu i avançar en la seva llibertat.

Els avenços innegables no semblen reflectir-se a la pauta d'assassinats. El 2003 es van comptabilitzar al Regne d’Espanya 71 feminicidis per violència masclista. El 2008 van ser 76. El 2010 en disposem de 73. El 2018, 53 segons el govern, 81 segons el moviment feminista. El 2019, 56 segons govern, 96 recullen el moviment feminista. El 2020 amb el confinament, 49 segons el govern, 83 comptades pel moviment feminista. El 2022, 68 amb dades del govern, i 92 pel moviment feminista. Les diferències entre govern i feministes es deuen sobretot al fet que el govern només computava les assassinades per la parella o exparella, el moviment feminista fa el recompte de totes les assassinades per violència masclista.

En situar el problema en l'imaginari simbòlic i cultural, en les relacions i la convivència social, en la institucionalitat política d'un poder jeràrquic i repressor, les referents o líders del magne espai feminista, travessat per contradiccions socials i ideològiques diverses, es veuen a la necessitat d'esbossar una estratègia revolucionària les perspectives, escenari, actuacions i aliances de les quals superin d'arrel el sistema vivencial patriarcal i les profundes empremtes de la misogínia de l'androcentrisme.

La Plataforma unitària contra la violència de gènere de Catalunya, formada el 2002, porta 16 anys, des del 2006, efectuant una concentració d'homenatge a les dones assassinades, cada tercer dilluns del mes a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. La seva persistència durant tots aquests anys és per ella mateixa una notable proesa. Des de fa uns anys es fa una coreografia o acte particular preparat per entitats diferents de les que formen part de la plataforma.

Aquesta estratègia destinada a desconstruir, enterrar i superar el sistema patriarcal, inclou promoure i aprofitar tot petit pas i avenç que millori, ni que sigui tèbiament i limitada, l'existència viva i actual de les dones en general i de cadascuna en particular.

El que és fonamental passa per la prevenció, la sensibilització, la reparació, per l'extraordinària varietat i vitalitat de la sororitat i de les organitzacions col·lectives de dones. Centenars de col·lectius, si no milers, de noies joves busquen les maneres de ser útils en les activitats de curació com en el progrés d'una societat “feminitzada” amb els valors considerats feministes.

Un següent pas, millor conjunt, és la sensibilització pràctica en la naturalesa i la materialitat de la violència masclista i el sistema de valors del poder patriarcal. Com està íntimament i indissoluble unit amb el sistema econòmic del predomini de la propietat privada dels mitjans de producció del capital financer.

La sensibilització general ha de fomentar el canvi de vigilància sobre la dona per la vigilància sobre l'agressor.

Així es podrà aconseguir un increment real de la consciència de la ciutadania, especialment de les dones i en els sectors més joves. Necessitem un avenç substancial en els drets a escala institucional (lleis i mesures contra les violències masclistes) i a escala social. Les formes de l'economia de les cures han de sortir de l'anècdota, i dels espais micros, per universalitzar-se als serveis públics, amb la qualitat suficient.

La reparació de les dones en situació de violència de gènere, a diferència de la punició, sí que és essencial i vital. Poquíssims recursos s'hi dediquen, en comparació de les immenses necessitats i mancances. Reparació a les dones violades, ofeses, ofeses i discriminades. És una necessitat que té a veure que la causa és estructural, col·lectiva, social i política, no és causal ni individual.

El moviment feminista s'ha de concentrar a posar al centre els drets de totes les dones i lluitar per la unitat sobre la base dels èxits més crucials i que creen consens.