La crisi que estem vivint ha posat de manifest la fragilitat del nostre sistema socioeconòmic. L’efecte de l’aturada, forçosa en aquest cas, no ha estat el mateix que quan milers de persones ho feien en els anteriors mesos d’agost: descans, negoci i creació de llocs de treball precaris a parts iguals. L’estat d’alarma i el tancament o estat de latència obligatori de gairebé tots els negocis i empreses ha portat, fins al moment, a un increment de les xifres de l’atur, l’aplicació d’ERTOs i 32.000 noves llars sense cap ingrés. Quan hem parat, el sistema s’ha enfonsat.

El consum és un dels factors que sosté el sistema. La dificultat, en el nostre marc socioeconòmic, és que tots els elements del sistema passen a ser considerats com a elements consumibles, inclosos els individus. De fet, en aquesta crisi, estem veient com persones que podien sostenir-se gràcies a un lloc de feina han passat a sol·licitar ajudes a les entitats socials degut a l’endarreriment del pagament dels ERTOs o a l’extinció dels seus contractes. A més, quan es parla de prestacions, rendes bàsiques o ajudes a les persones més vulnerables, hi ha una onada de queixes, incomprensió i manca de solidaritat: si no poden consumir, si han quedat exclosos, ja no és un problema col·lectiu; és únicament la seva responsabilitat.

La solució que ens proposaran, malgrat tot, serà jugar amb les normes del sistema i reactivar el consum. Reobrir empreses, negocis, aixecar ERTOs per permetre que les persones afectades puguin recuperar la seva condició anterior i sortir al carrer (amb distància, això sí) a consumir. Fins quan? Fins a la següent crisi, sigui econòmica o sanitària.

Potser no és una solució forassenyada, tot rau en la manera de fer les coses. La idea que cal consumir molt, d’abastar cada vegada més i de no parar i anar cada cop més de pressa, està demostrant-se que no és una bona solució per a les persones i el planeta. Si bé el consum condiciona la nostra vida també és un dels camps on les dinàmiques de transformació poden aflorar. En aquest sentit, és el com es consumeix el que pot constituir per si mateix una estratègia de canvi. No es tracta de renunciar a consumir ni d’una opció basada en la precarietat i en el retorn a èpoques passades renunciant a tecnologia i béns, com s’ha volgut caricaturitzar massa cops.

Un exemple entre tants de la possibilitat de resistir en aquest camp són les cooperatives de consum i grups de consum agroecològic i de proximitat. Aquests grups permeten una manera de fer diferent en l'àmbit econòmic i, a la vegada que ofereixen a les persones maneres diferents de relacionar-se, estan creant també un nou espai polític; un espai de transformació a partir de la reinterpretació d’un gest tan quotidià com anar a comprar verdura.

Aquest fet és extrapolable a d’altres exemples, com les xarxes de suport que s’han creat a partir de la crisi del Covid19. Comunitats de veïns i veïnes que han teixit noves relacions, o barris que s’han implicat en la cura de les persones més grans. Espais on s’ha fet una relectura del veïnatge i que han permès alternatives col·lectives.

Les entitats del tercer sector, i les persones que hi treballem, hem de trobar inspiració en aquestes alternatives: la col·laboració, les xarxes, la cerca d’alternatives conjunta ha de ser la base d’un sector que permeti que les persones no puguin ser classificades com a excloses en funció de la seva capacitat de consumir. La cerca d’alternatives ja no pot ser individual sinó comunitària i ha de permetre construir una societat on totes les persones, més enllà del que tinguin o pugui arribar a tenir, puguin tenir una vida lliure i digna.