Opinió

Micromecenatge en clau comunitària: més enllà dels diners

Presentació del número 1 de la revista PARCA.

Impulsar un projecte cultural des del territori no és només una qüestió de finançament, sinó de vincles, relat i comunitat.

Sobre l'autor/a:
Sílvia Figueras.

Sílvia Figueras

Una de Les Parques. Gestora i dinamitzadora de projectes culturals, cooperatius i comunitaris a les Terres de l’Ebre. 

Quan vam decidir impulsar el festival PARCA, sabíem que parlar de la mort des de les arts no era una proposta fàcil. Però també teníem clar que, si havia d’existir, no podia néixer des d’un model convencional, sinó des de la comunitat. 

PARCA és un festival gestat entre Ulldecona, Amposta i Penyíscola que genera espais de reflexió sobre la mort a través de les arts; concerts, arts visuals, performances, converses i rituals col·lectius. El projecte busca abordar la mort des d’una mirada comunitària, sensible i arrelada al territori.

El micromecenatge va aparèixer, en aquest sentit, no només com una eina de finançament, sinó com una forma de validar el projecte. Abans de tenir recursos, necessitàvem saber si hi havia persones disposades a fer-lo possible.

Sovint es parla del micromecenatge com una via per aconseguir diners, però des de la nostra experiència, és sobretot un exercici de comunicació i de confiança. Explicar bé què vols fer, per què ho vols fer i quin impacte vols generar és, probablement, el repte més gran. I també el més transformador.

En el cas de PARCA, la campanya ens va obligar a aterrar idees, a construir un relat i a fer-nos preguntes incòmodes: a qui interpel·lem? quin valor aportem al territori? per què aquest projecte hauria d’importar a algú més enllà de nosaltres?

El resultat no va ser només una recaptació econòmica, sinó la creació d’una primera comunitat. Persones que no només aportaven diners, sinó que compartien, preguntaven, s’interessaven i, en definitiva, es vinculaven al projecte.

Aquest és, potser, un dels grans potencials del micromecenatge en l’àmbit social i cultural: convertir el públic en part activa del procés. No es tracta només de finançar, sinó de fer possible col·lectivament.

També és important ser honestes: no és una eina fàcil ni màgica. Requereix temps, dedicació i una estratègia clara. Cal planificar, comunicar de manera sostinguda i entendre que una campanya no dura només els dies que està activa, sinó que comença molt abans i continua després.

En territoris rurals, a més, el micromecenatge pot tenir una dimensió encara més significativa. Sovint treballem amb recursos limitats, però amb un gran capital relacional. Activar aquesta xarxa, posar-la en valor i generar sentiment de pertinença pot ser clau per a la sostenibilitat dels projectes.

Per això, potser cal deixar de preguntar-nos només “quant podem recaptar” i començar a preguntar-nos “quina comunitat volem construir”.

Perquè, al final, el micromecenatge no és només una eina de finançament. És una manera de fer.

Comparteix i difon

Afegeix un nou comentari