Desmemòria d’Estat

Parlar de memòria a l’Estat espanyol és parlar de “desmemòria”. No som prou conscients que aquí va ser l’únic lloc d’Europa on el feixisme va guanyar a la democràcia i aquest fet té moltes derivades. Espanya és el país d’Europa amb més desapareguts, amb milers de fosses ocultes per la manca de voluntat política de la dreta i esquerra política d’aquest país.

Mentre a l’espai públic encara convivim, amb preocupant normalitat, amb monuments que honren el feixisme, a Tortosa sense anar més lluny (de vergonya nacional!), milers són els cadàvers que resten al mateix lloc on el franquisme els va enterrar i que, la democràcia i els quaranta anys posterior d’amnèsia col·lectiva, només ha servit per silenciar-los més.

Són milers les famílies cansades d’anys de lluita silenciosa i solitària, convivint amb el silenci còmplice de les administracions. L’excusa perfecta és la pre-constitucional llei d’amnistia, l’element jurídic que jutges i Governs han utilitzat per tancar en fals la Guerra Civil, amb una ‘Transició’ qualificada per alguns de “modèlica” i que, senzillament, va ser una “transacció” dels franquistes cap a falsos demòcrates.

És imprescindible recuperar la dignitat dels que van plantar cara al feixisme i que van pagar-ho amb la vida. Recuperar a totes les víctimes, a totes, siguin d’uns o dels altres.

Darrera de cadascun dels desapareguts hi ha una història. Al darrera de cadascun dels ossos enterrats hi ha una família que encara els busca. A Catalunya hem estat pioners en  la creació d’un “banc d’ADN” per identificar als desapareguts fruit, primer, del treball de famílies i entitats i, segon, per l’impuls institucional en mans del conseller Raül Romeva.

La creació dels anomenats “Bancs d’ADN” és pedra angular per poder identificar, després de tants anys, als milers de desapareguts. Com deia, aquí en som pioners, però també en tenim d’altres a diferents llocs del país, com al País Basc, Navarra o les Illes Balears. Que cal fer ara? Jo ho tinc molt clar, crear un únic “Banc d’ADN” sota control de l’administració pública i que connecti els ja existents. D’aquesta manera podrem intercanviar la informació arreu, perquè si d’una cosa estem segurs és que els milers de morts enterrats a l’Ebre no són tots d’allà, com tampoc els morts enterrats al  mausoleu feixista del “Valle de los Caídos”.

Necessitem un “Banc d’ADN” a nivell d’Estat i, per fer això, cal l’aprovació d’una nova llei de memòria democràtica nacional. I necessitem una política d’obertura de fosses constant, com la que tenim a Catalunya amb el “Pla de fosses”. L’obertura de fosses sistemàtica, la presa de mostres d’ADN, la comparativa d’informació “ante-mortem” i “post-mortem” i un projecte sòlid sobre que fer amb les restes que no s’identifiquen. És la solució tornar-les a enterrar com s’està fen ara? És la solució posar-les en un nínxol i, per tant, perpetuar-ne l’anonimat? Està clar que no.

Sovint els polítics en volen saber més que els experts i això és un error. Es pot considerar un país plenament democràtic on milers de morts continuen a les cunetes i centenars de milers més desapareguts? No, és una anomalia democràtica flagrant! I que podem fer per canviar-ho? Doncs exigir voluntat política, aplicar el dret internacional, una nova llei de memòria que enfoqui des de l’àmbit jurídic i humanitari les desaparicions, en depuri les responsabilitats i que d’una vegada per totes elimini els vestigis del franquisme en pro de la democràcia. Crear un “Banc d’ADN” d’Estat i articular les eines que disposa l’administració pública per fer-ho.

Si d’alguna cosa estic segur és que mai defallirem en recuperar la memòria i la dignitat dels que ho van perdre tot, fins i tot la vida per defensar aquesta terra. Tenim memòria i venim de lluny. Perseverança, coratge i dignitat per lluitar contra la desmemòria d’Estat.