El moviment veïnal no és quelcom homogeni, cada indret té unes veïnes i uns veïns determinats, i cada veïnat té unes circumstàncies diferents. Tot i així, en el nostre cas, el moviment veïnal continua sent un important front de resistència davant els constants atacs que des de diferents fronts, patim la majoria d’habitants d’aquesta ciutat.

Si bé moltes lluites s’articulen al voltant de temes concrets de caire general (pensions, sanitat, habitatge, pobresa...), el moviment veïnal es caracteritza per tenir un origen i un camp d’acció molt concret, tot i que també pot participar o solidaritzar-se amb altres lluites d’àmbit general.

El seu àmbit és el barri, i és des d’aquí des d’on es fan els diagnòstics i s’articulen les accions. És des d’aquesta posició des d’on emergeixen les necessitats veïnals i des d’on es demana la implicació del teixit veïnal per trobar-ne solucions. Aquest plantejament fa defugir sempre d’una lògica individual que administracions i empreses ens insten a adoptar, i fer de l’acció col·lectiva, la millor eina de lluita possible. Per això, una AViV ha d’esdevenir una eina al servei del barri.

Però ha d'estar en constant renovació. Assumir la pertinença a una AViV és una forma d’establir una determinada relació amb el barri. L’AViV és un espai on conflueixen punts de vista i interessos diferents i on tothom pot aportar i rebre visions diverses del barri, per cercar solucions comunes. És per aquest motiu que interessa una periòdica renovació de juntes, càrrecs i vocalies, per tal d’assegurar que noves realitats puguin tenir presència en el si de l’entitat. De no haver-hi renovacions, correm el perill de fer diagnòstics esbiaixats, sempre en un mateix sentit, i d’acabar lluitant “de memòria”.

Les necessitats d’un barri canvien, i també ho fan les prioritats. És important saber diferenciar entre el que és important i el que és urgent, i cal estar obert a adaptar-se a noves realitats, deixar pas i cedir el lideratge a les noves generacions, quan sigui necessari. Hem d’assumir que també hi ha moments vitals i que la nostra implicació no pot ser sempre la mateixa. Però, atenció, cal mantenir la porta sempre oberta: no podem criticar la manca d‘implicació del jovent i alhora ser reticents a acceptar els canvis que suposa incloure’ls dins de l’entitat.

El fax fa anys que no és modern.

També és important conèixer la realitat social del barri i assumir-la per entendre com facilitar alguns canvis (composició del veïnat, realitat socioeconòmica que vivim, interessos que tenim...). No podem considerar veïns/es només a les nostres amistats.

El moviment veïnal, en definitiva, hauria de ser capaç d’afrontar les adversitats que vivim als barris, alhora que potenciar el desenvolupament de la pròpia comunitat i les seves relacions. Això és fàcil de dir, però complicat d’assolir. Ho sabem.

Cal assumir que hi ha molts fronts de lluita i reivindicació, que fins i tot poden ser contradictoris entre ells. Per això mateix, caldria no oblidar mai una mirada comunitària que posi sempre en valor el paper que tenen a les nostres vides les persones amb qui compartim el nostre espai vital. La nostra comunitat, el nostre barri. I recordar sempre que un barri i una comunitat forts i estables, amb relacions saludables, afrontarà amb moltes més eines les adversitats i ajudarà al fet que tothom al barri, hi visqui més dignament.

No podem veure el barri com el lloc per on passem per anar i tornar a casa, sinó més aviat com el jardí que no disposem a casa nostra. Un espai comunitari i compartit amb la resta del nostre veïnat. Un espai a preservar. El nostre espai comú.