La limitació, la pèrdua, el fracàs, la malaltia, la mort, totes aquestes són qüestions ineludibles en l’existència humana, ja sigui individual o col·lectiva.
Sobre l'autor/a:
Professor a la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. Interessat en la dimensió espiritual de les persones.
L’experiència de la finitud és una realitat antropològica transversal de la quan ningú s’escapa al llarg de la vida. La finitud se’ns presenta de diverses formes i en diferents moments: canvis de domicili, trencaments afectius, pèrdua de poder adquisitiu, frustració en l’assoliment d’objectius, malalties, morts... i també en les associacions: davallament de col·laboradors, manca de relleu, desinterès de l’activitat que oferim, desaparició de l’entitat...
De la mateixa manera que diem que això és inevitable, podem dir que l’experiència del fracàs és imprescindible per a la maduració personal i col·lectiva. Una persona que no hagués tingut mai un contratemps en la seva vida tindria mancances maduratives importants. Enfrontar-se a un mur que no et deixa caminar cap on somiaves ofereix l’oportunitat de pensar en alternatives al camí. Les situacions amarades de provisionalitat són sempre creatives mentre que les que desprenen sensació de seguretat i estabilitat acaben sent anquilosades, repetitives i empobrides.
El procés de dol és el temps que necessitem per ressituar-nos davant la pèrdua. No podem evitar passar per aquest procés, que demana inevitablement un cert temps de reconstrucció. La societat de la immediatesa és poc amant de dilatar els processos, però és evident que hi ha coses en la vida que demanen temps, i una d’elles són els processos de dol. Poder fer-se’n la idea de que allò que està passant és de veritat, poder sentir pena o dolor i expressar-lo, poder incorporar la situació de pèrdua a la pròpia vida per finalment reconèixer que la vida agafa una nova perspectiva incorporant la situació de pèrdua, és tot el procés que cal seguir per afrontar de forma sana un contratemps.
Els processos de dol són, per tant, ocasions per avançar, per reconstruir, per conèixer-nos millor. Cal donar el temps necessari per a fer el procés, tenint en compte que no es tracta d’un temps de resignació o de tancament sinó d’un temps actiu i de construcció interior. Ningú tria les coses negatives de la vida, però si que podem triar la forma d’afrontar-les.
De la mateixa manera que diem que això és inevitable, podem dir que l’experiència del fracàs és imprescindible per a la maduració personal i col·lectiva. Una persona que no hagués tingut mai un contratemps en la seva vida tindria mancances maduratives importants. Enfrontar-se a un mur que no et deixa caminar cap on somiaves ofereix l’oportunitat de pensar en alternatives al camí. Les situacions amarades de provisionalitat són sempre creatives mentre que les que desprenen sensació de seguretat i estabilitat acaben sent anquilosades, repetitives i empobrides.
El procés de dol és el temps que necessitem per ressituar-nos davant la pèrdua. No podem evitar passar per aquest procés, que demana inevitablement un cert temps de reconstrucció. La societat de la immediatesa és poc amant de dilatar els processos, però és evident que hi ha coses en la vida que demanen temps, i una d’elles són els processos de dol. Poder fer-se’n la idea de que allò que està passant és de veritat, poder sentir pena o dolor i expressar-lo, poder incorporar la situació de pèrdua a la pròpia vida per finalment reconèixer que la vida agafa una nova perspectiva incorporant la situació de pèrdua, és tot el procés que cal seguir per afrontar de forma sana un contratemps.
Els processos de dol són, per tant, ocasions per avançar, per reconstruir, per conèixer-nos millor. Cal donar el temps necessari per a fer el procés, tenint en compte que no es tracta d’un temps de resignació o de tancament sinó d’un temps actiu i de construcció interior. Ningú tria les coses negatives de la vida, però si que podem triar la forma d’afrontar-les.
Afegeix un nou comentari