No és que les coses funcionarien pitjor sense totes les entitats del tercer sector, sense tantes organitzacions. Simplement no funcionarien. Sense les AMPAs les escoles no sabrien com gestionar els menjadors o les extraescolars. Bona part dels serveis del que anomenem estat del benestar, ara amenaçadíssim, els presten entitats, es fonamenten en part en donatius i en feines voluntàries, i són drets obtinguts gràcies a la persistència d’associacions de familiars de malalts o discapacitats. I penja tot bastant d’un fil, del de la resistència i coratge d’un actiu social impagable. I impagat. I a sobre ignorat, massa sovint.

Tot el que dic és obvi: no entenc que ho oblidem. Que menystinguem un teixit que és el millor que té el país, i que a vegades els hi posem tan difícil, en moments com aquests, de reculada de drets.

Els esplais i agrupaments reclamen, per cert, que l’educació en el lleure té un component desigual, que les famílies més afavorides fan més i millors extraescolars. Si no garantim que en l’anomenat fora classe, al marge dels horaris lectius, la canalla tingui igualtat d’oportunitats, adéu meritocràcia. Tenim milers de voluntaris disposats a garantir això. Només exigeixen, i és lamentable que hagin de pidolar-ho, que es reconegui el que fan. Reconèixer-ho és el pas imprescindible per mantenir-ho, per assumir que no és cosa d’ells, que ells carreguen bona part del mort, però els cal més que un copet a l’esquena. Calen recursos públics, de tots.

(publicat originalment al diari Ara el 10/11/2015)