L'educació: passat i futur

Etimològicament la paraula educar prové del llatí educere que significa criar, nodrir per fer créixer. I la clau pel creixement de les persones és, al començament de la vida, la família i, més endavant, serà la mateixa criatura que haurà d’aconseguir ser una persona autònoma.

L’escola, com a institució per educar socialment és posterior a Plató (429- 347 a. C.), un clàssic de l’educació pública, i cal no oblidar les seves paraules: “Una volta nascuts els infants, mascles i femelles, el més adequat seria que parléssim tot seguit de llur criança i educació... de com haurà d’educar-los la ciutat sencera...”

El confinament que hem patit a causa del Covid19, ens ha fet pensar i experimentar, volgudament o no, que l’educació o criança dels fills i les filles és una responsabilitat compartida de família i escola, i que encara som lluny que s’hi coresponsabilitzi , com diu Plató, “la ciutat sencera”.

Malauradament, els més oblidats d’aquest confinament han estat els infants i joves i el seu dret a l’educació, contemplat en la Convenció sobre els Drets de l’Infant aprovat per les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989, del qual l’any passat celebràrem el seu trentè aniversari.

Durant el confinament, els mitjans de comunicació han tractat  la bretxa digital de l’educació gairebé de manera obsessiva, oblidant que és també una bretxa cultural i social, i ho han fet també parlant dels aprenentatges curriculars que els infants i joves, amb el seguiment de mestres i professors, havien d’aprendre- tan sí com no- telemàticament, tot i que certament també han evidenciat que no totes les famílies compten amb ordinadors o tauletes, i algunes no tenen connexió a Internet.

Ara, a l’inici de la desescalada, novament s’ha parlat més d’obertures de bars i de comerços que de les necessitats dels infants. I quan es tracta de l’obertura de les escoles, es fa des de la por al virus, del compliment del currículum, de les mancances tecnològiques, de les distàncies... i molt poc -o gens- de l’educació pel bé comú, de la importància de la convivència amb altres infants de la mateixa edat, per poder créixer com a persones en una societat democràtica i plural.

Sortosament, el segle XX ha vist com canviava, per avançar, la ciència, la comunicació, les relacions internacionals, i altres realitats, fets que han ajudat a redefinir la concepció de l’escola. L’Escola Nova, com se l’anomenava en els seus inicis, l’escola activa, com se l’ha anomenat després. L’escola que sap que no pot limitar-se a una única fórmula, sinó que ha de viure un procés de renovació, ha de tenir com a principal objectiu, posar l’infant al centre de l’activitat educadora.

Estem comprovant que aquests dies del mes de juny, les escoles s’han obert de diferents maneres, des de la imprevisió a l’excessiva reglamentació, i no s’ha donat una mínima seguretat per omplir-la de vida en el cas dels més menuts.

Tenim temps fins al setembre per preparar el proper curs i com proposava Plató, es necessita “la ciutat sencera”, cosa que avui dia vol dir que es faci des de l’administració competent -la Generalitat de Catalunya- el municipi, els mestres, homes i dones, les famílies... perquè l’escola ha de canviar, s’ha de renovar dia rere dia, i cal aprofitar les exigències sanitàries d’aquesta pandèmia per reduir els grups classe, i/o posar dos mestres per grup, aprofitar espais culturals de la ciutat per enriquir conceptes i experiències que no es treballen dins l’escola i... no oblidar que la natura és un llibre obert de coneixements.

L’educació, com la salut, han de ser considerats com a serveis essencials, i no podem permetre que pateixin retallades pressupostàries i que la mercantilització difumini la importància d’aquests serveis públics.