Les llegendes urbanes són habituals en les nostres societats. Amb les crisis econòmiques aquests relats s’incrementen i tenen els immigrats com a diana del malestar col·lectiu.
Director Relacions Ciutadanes al Casal dels Infants per l'Acció Social als Barris
La immigració és un dels primers caps de turc en la nostra societat excloent. No n’hi ha prou amb condemnar-los a ciutadans de segona i alguns, ni considerats ciutadans. Cal generar històries creïbles, simples, que facilitin allò que el mercat ja promou: un grup mal vist i així justificar l’exclusió.
Sovint ens manca la memòria històrica quan aquestes llegendes anaven a d’altres col·lectius. Durant la crisi dels anys 70 del segle passat, es va decidir desplaçar els immigrants que vivien en barraques cap al nou barri de La Mina. L’Administració a tall de justificació deia: "La población que inicialmente residirá en el polígono es, de todas las de inmigración a la Ciudad, la menos integrada, tanto económica como socialmente; y hasta internamente está falta de estructuración social que la aglutine. En definitiva, se trata, en muchos casos, de gentes que a lo sumo tienen conciencia de sus necesidades materiales elementales, pero que, debido precisamente a su falta de integración, no sienten como una necesidad el acceso a una vida realmente social y de igualdad en el marco de la gran ciudad".
I ve de més antic. Chris Elham en el seu llibre "La lucha por Barcelona" i comentant la immigració dels anys 1910 a 1930, ens diu: "Según el estereotipo de 'murciano inculto' los inmigrantes eran una tribu inferior de degenerados, como los miembros 'retrasados' y 'salvajes' de las tribus africanas (…) se atribuía el origen de todos los problemas sanitarios y sociales de La Torrassa, como el tracoma y la delincuencia juvenil, a la promiscuidad de la mujer murciana. Desgraciadamente, para el resto de los parados, estos inmigrantes 'vegetantes' eran una carga 'asfixiante' sobre unos recursos de asistencia social ya de por sí al límite de sus posibilidades: 'Cuando llegan a la ciudad lo primero que preguntan es dónde está la oficina de beneficencia para robar el pan a nuestros niños catalanes'".
Com totes les llegendes, tothom assegura que és real. Els habitants de La Mina no podien conviure perquè solament tenien consciència de necessitats materials. I els murcians eren primitius, però amb una gran picaresca.
Ara tenim altres llegendes urbanes: reben els ajuts socials els primers, les seves botigues no paguen impostos, obren les hores que volen... i, de tant en tant, arriben altres notícies d’especialistes, en lletra petita: els espanyols passen per la consulta dels Centres de Salut en 8,3 ocasions a l’any de mitjana enfront de les 4,7 dels immigrants.
Però la llegenda hi és i queda. Omple el discurs simplista i populista que atreu vots. L’any 1930 es va tapar la corrupció després de l’Exposició Universal: la crisi venia dels murcianos. El 1970 el Sr. Porcioles va especular amb espais ocupats per barraques i guetitzar en un nou barri els col·lectius que allà hi habitaven.
Moltes llegendes urbanes són l’excusa per excloure qui no interessa. L’argument és la seguretat dels de sempre, de les persones com cal, enfront de la maldat dels altres. Com diu una amiga meva, sempre que passa igual... succeeix el mateix. N’aprendrem alguna vegada?
Afegeix un nou comentari